Transcric els
mots que li vaig adreçar al Pere Vigo el dissabte passat a Sant Martí Vell.
Hi ha moltes
menes d’amistat, una d’elles, molt especial, és la que es construeix en la
joventut. Amb el pas dels anys pot ser que no et vegis sovint, però quan les
arrels són fortes, quan, per casualitat, et retrobes, ai las! sembla que fos ahir que ens vàrem acomiadar.
Som amb en
Pere amics des del 1974, de pis d’estudiants a Barcelona; dels ferrocarrils
catalans a Bellaterra; de la ruta Ho Chi Min; de llargues vetllades amb l’Eudald
Carbonell, un altre company i amic de pis, sols o ben acompanyats; de
passejar-se pels pis embolicats amb unes mantes perquè no teníem diners per a calefacció;
de menjar usant l’enginy o en el teu cas amb llaunes que tenies de reserva quan
ens havíem acabat cap al dimecres el que portàvem de casa...Recordes la
intoxicació quan el metge et va preguntar si eres marino de permís al mancar-te
vitamina C?
Era un
temps, el temps de les cireres. Recordes la cançó que esdevingué homenatge als
que lluitaren a la Comuna de París?
Quand nous
en serons au temps des cerises
Et gai rossignol et merle moqueur
Seront tous
en fête
Les belles
auront la folie en tête
Et les
amoreux du soleil au coeur
Quand nous
chanterons les temps de cerises
Sifflera
bien mieux le merle moqueur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada