Tsipras, Corbyn i la nostra esquerra nacional

Molts a Europa van rebre l’elecció de Tsipras com a primer ministre de Grècia com una noticia carregada d’esperança. Però la nova via de negociació amb els creditors dels que en fou advocat el banc central Europeu va portar a una nova derrota. Avui apareix Jeremy Corbyn com a nou líder del laborisme britànic, em fa por de nou que d’esperança en esperança obtinguem una nova derrota.

I no ho dic per pessimisme, ho penso, com a resultat de patir una manera de fer política que a portat a l’esquerra europea al col·laboracionisme o a la marginalitat. Qui no recorda les esperances posades en Hollande quan va guanyar, unint totes les esquerres, contra Sarkozy. Abans del fracàs de Tsipras, amb una prescindible superioritat moral, des de l'esquerra de la socialdemocràcia, creiem que aquest era un mal circumscrit a aquesta, ara ja no és tant clar.

He estat partidari de més Europa, però ara veig que quan més gran és la Unió, més opaca i burocràtica es torna. Això em porta a que les amenaces a l’independentisme català, el que diuen que sortiríem de totes les institucions internacionals, cada cop em preocupa menys. No solament per que ho veig difícil, per no dir impossible, aquest ostracisme que perjudicaria a tothom, no solament a Catalunya, sinó per que fins i tot si fos així parcialment podria ser una oportunitat de replantejar-se la bondat de totes i cadascuna d’aquestes relacions.

Es cert que la pluralitat de l’independentisme comporta que no tots ho veiem igual, que la por pugui tenir tanta o més força que la raó, però tindrem la possibilitat que ara es nega, al anar lligats amb una Espanya oligàrquica, de fer una revisió de propostes i resultats. També serà una oportunitat per a reconstruir una nova esquerra en la que ERC i la CUP han de jugar un paper clau i, si es desempalleguen de l’ombra allargada de Pablo Iglesias, es podria ampliar més.

Dels fracassos internacionals i propis es pot aprendre molt i es superant-los que podrem trobar un nou camí. Aquell que ens porti a la justícia social  en un segle XXI encara inexplorat.

Tsipras o els límits de la política?

Fórem molts els que vàrem veure en l’elecció de Tsipras com a primer ministre com un camí d’esperança. Quant després de setmanes de negociació esgotadora signà el “dictat de retallades” la decepció fou també molt gran. Seria injust i un pel arrogant senyalar com una traïció aquest fet i al seu protagonista com un mentider, penso, que es millor per a l’esquerra, reflexionar sobre els fets i aprendre dels errors.

Hem aprés que amb les regles del joc sempre guanya la banca. És a dir, si el teòricament apolític i independent Banc Central Europeu, pot tancar l’aixeta a un govern d’esquerres, una política que s’orienti en principis democràtics i socials serà impossible. En un moment determinat has de ser insubmís i tenir un pla alternatiu.

Si Grècia el tenia, com diu Varoufakis, i no el va usar, no ho sabrem mai. Ara bé, en el futur si volem construir alternatives, aquestes no passen per una millor gestió en el marc de les regles existents, sinó per una estratègia de ruptura i negociació posterior si s’escau.

No estic gens d’acord, ni ací ni a Europa, amb aquells que creuen en una superior centralització i uniformització, si es fa serà a la baixa i possiblement amb geometria variable. Penso que democràcia i descentralització es requereixen mútuament. El codi europeu ha de ser reconstruït inspirant-se en els seu orígens de respecte a pobles i regions. De la mateixa manera que diem que, a l’estat, Catalunya sense independència no pot continuar.

El Pla del Dr. Schäuble

Els deus de l’Olimp, sembla, han estat foragitats per la cavalcada de les Valquíries. Es obvi que no existeixen les conspiracions, els governants europeus ho fan pel benestar del grecs i de tots nosaltres. No hi ha complicitats entre neoliberals, profetes de l’austeritat del pobres i de jo faig el que vull "amb els meus diners i els dels altres” dels rics. Goldman Sachs, JP Morgan, Standart&Poor’s o Deutsche Bank són altruistes i vetllen pel bon funcionament de l’economia europea. Que les agències de noticies i la gran, grandíssima majoria del mitjans de comunicació en siguin propietat de grans grups financers és també casualitat i no hi ha dubte que el que diuen és el resultat de la més escrupolosa objectivitat!

Krugman, en el seu darrer article sobre Grècia “Matar el projecte europeu”, destaca que ser membre de la zona euro significa que els acreedors poden destruir qualsevol economia que es surti del ramat. Però no solament pateix l’economia l’autoritarisme alemany, trepitja la sobirania grega i, per segon cop, es venja de que la ciutadania es pugui expressar en referèndums. El primer cop, el xantatge i les pressions sobre Yorgos Papandreu acabaren amb el seu exili abans que posar les urnes. Ara, quan Syritza amb Alexis Tsipras sí que ha realitzat la consulta, i amb la dignitat democràtica del triomf del NO, els guardians de la Troika es llancen venjativament a donar un cop terrible –pot ser fatal- al projecte europeu.

Cinc mesos d’intenses negociacions entre Grècia i l’Eurogrup, mai, segons Varufaquis, tingueren els negociadors grecs una oportunitat d’èxit. Condemnats a arribar a l’estancament, el propòsit de les eternes converses al més alt nivell, solament era una manera de preparar el terreny al ministre alemany de finances Wolfgang Schäuble per implementar el que ja havia decidit a fer, abans de l’elecció de Syritza, confiant en que Nova Democràcia i el seus aliats ho acceptaríem de grat o atemorits. Calia que la zona euro quedes “alleugerida” de la presència de Grècia, amb la fi de disciplinar als estat membres que en el present, i sobre tot, en el futur poguessin presentar resistència als seu plans específics per a la re-estructuració de la zona euro.

Aquest dies veiem una nova fase d’aquets pla Schäuble, un Diktat, d’aquells dels alemanys d’altres temps històrics, la resistència grega es fa cada dia més difícil, no crec en unes noves Termopiles, ells eren tres-cents, avui és tot un poble el que pot ser destruït. Però aquesta nova guerra europea, no acaba en Grècia, ni en la seva nova ocupació, resta molt per fer, per dir i per escriure.

No és això , company!

Diuen que tot govern ha de tenir un període de 100 dies de gràcia, per a poder situar-se i començar a fer les actuacions per les que ha de ser jutjat. Es aviat, doncs , per a fer un balanç de Syriza al govern i del seu cap i ara primer ministre. Molts no han esperat ni 48 hores per llançar-se al damunt i les desqualificacions ha prosperat a tort i a dret. Era d’esperar i més quan algunes decisions costen d’entendre, menystenir la paritat i adoptar com a  soci minoritari un partit dretà.

Era d’esperar també per que Syritza no representa un camí grec solament sinó europeu, al menys dels països del sud. I així ho manifestà en el seu discurs davant de la Universitat d’Atenes la mateixa nit electoral el mateix Tsipras. El fet del pacte des de l’hegemonia amb un partit minoritari de dretes es pot justificar per la complexitat parlamentària entrant i es un fet específicament grec. No així la manca de ministres no masculins, sense que l’assumpció de sis viceministres  sembli compensar ni de lluny.

La crítica es legítima des de l’òptica europea que vol representar. El camí difícil i complex de acabar amb l’austericidi o, com bé diu Romeva, el benestaricidi, no el farem des de la desigualtat. No el podem fer sense el que representa la paritat com a bandera de canvi, de lluita per la igualtat. I per això els amics d’aquest procés ho critiquem i ho farem tantes vegades com faci falta fins que es rectifiqui, per que anem en el mateix vaixell.

Em molesten els hipòcrites que s’han afegit a lapidar Tsipras, els mateixos que no van obrir la boca per la mateixa mancança, corregida i augmentada,  quan en lloc de deu eren vint els ministres en el govern Samaras. Però no per això cercaré excuses, que un amic no ha de cercar, quan el que ha de dir és sempre el que pensa. Les bones noticies que ens ha començat a donar el mateix govern en temes de refer la dignitat i els serveis públics no treu que esperem, més d’hora que tard, una rectificació per que un projecte transformador, grec o català, en el marc europeu ha de compartir uns mateixos valors i ser conseqüent al aplicar-los.