Tsipras o els límits de la política?

Fórem molts els que vàrem veure en l’elecció de Tsipras com a primer ministre com un camí d’esperança. Quant després de setmanes de negociació esgotadora signà el “dictat de retallades” la decepció fou també molt gran. Seria injust i un pel arrogant senyalar com una traïció aquest fet i al seu protagonista com un mentider, penso, que es millor per a l’esquerra, reflexionar sobre els fets i aprendre dels errors.

Hem aprés que amb les regles del joc sempre guanya la banca. És a dir, si el teòricament apolític i independent Banc Central Europeu, pot tancar l’aixeta a un govern d’esquerres, una política que s’orienti en principis democràtics i socials serà impossible. En un moment determinat has de ser insubmís i tenir un pla alternatiu.

Si Grècia el tenia, com diu Varoufakis, i no el va usar, no ho sabrem mai. Ara bé, en el futur si volem construir alternatives, aquestes no passen per una millor gestió en el marc de les regles existents, sinó per una estratègia de ruptura i negociació posterior si s’escau.

No estic gens d’acord, ni ací ni a Europa, amb aquells que creuen en una superior centralització i uniformització, si es fa serà a la baixa i possiblement amb geometria variable. Penso que democràcia i descentralització es requereixen mútuament. El codi europeu ha de ser reconstruït inspirant-se en els seu orígens de respecte a pobles i regions. De la mateixa manera que diem que, a l’estat, Catalunya sense independència no pot continuar.