Una de cal i una altra de sorra

L’agressió contra l’ús de l’estelada al partit del diumenge a Madrid i la reacció popular que ha provocat, ha tapat dues resolucions del Parlament de Catalunya, al meu parer, importants. En positiu, la promoció d’una auditoria ciutadana del deute, i, en negatiu, el rebuig a la tramitació de la ILP per un nou sistema educatiu. En el primer cas es fa un avenç per la transparència i l’anàlisi del deute públic que ens llastra el present i ens dificulta el futur; en el segon cas, s'impedeix, de moment, un debat necessari, malgrat el desacord que es pugui tenir en alguns dels seus punts. En la perspectiva d’un Pacte per l’Educació, en el marc del procés constituent de la República Catalana, caldrà refer pons i fer, el que avui és, un debat imprescindible.

No és fàcil posar en qüestió el deute de les administracions, ni tants sols obrir la capça, del com i perquè s’han produït. Una espècie d’Omertà, de llei del silenci,  afavoreix que heretis com administració el que altres puguin haver malbaratat o senzillament robat. El començar el camí de la seva revisió és un pas, petit encara, però decidit a trencar aquesta llei imposada on la ciutadania sempre hi surt perdent. Un nou país, s’ha de basar en la transparència i en l’assumpció de responsabilitats.

L’educació ha estat des de sempre un camp de batalla ideològic i un instrument sovint de la manipulació política. La meva tesi doctoral investigava el lligam de la política i l’educació a l’Espanya del segle XIX. Poques coses han canviat en aquest sentit, a Espanya i a Catalunya, des d’aquell temps. Avui a Catalunya, la llei vigent és la LEC, aprovada en temps del tripartit. Amb un important consens en el parlament de l’època però amb molt poc a les aules. La LOMCE del PP ha agreujat els dèficits de la LEC i ja fa temps que es veu necessària un revisió a fons del model, cercant el més ampli consens polític i social.

La ILP presentada era una proposta de part, que ni el MUCE, ni bona part dels sindicats i moviments de renovació pedagògica no havien promogut, però representava el resultat d’una mobilització gens menyspreable que tenia al darrera, entre d’altres, el principal sindicat del professorat a Catalunya, l’USTEC. Al meu parer no es podia tancar sense debatre una proposta d’aquesta mena, s’hauria d’haver inclòs en un pacte més ampli per l’educació, admetent-la a tràmit, en la perspectiva d’una nova llei ja no autonòmica sinó sobirana.

No dono per tancat el debat, aquest continua present en les aules i en la societat, caldrà ara obrir ponts de diàleg que permetin una acció inclusiva. No hi haurà república si aquesta no te l’educació com a primer objectiu!

Oh Europa! Memòria per a una Alemanya desmemoriada.

Fa gairebé un mes que guanyà les eleccions Àngela Merkel a Alemanya, malgrat l’augment en vots i escons, al fagocitar amb aquest creixement al seu aliat liberal es va quedar a les portes de la majoria absoluta i portem dies i dies de negociacions amb els socialistes i els verds, sense gaires resultats. No dubto que arribaran a un acord però difícilment res serà igual.

Estem també a no pas masses mesos de les eleccions europees i, al meu parer, hi ha un gran tema que caldria posar-lo en primer pla, la deute, asfixiant en els països del sud, homicida a Grècia. La desmemoria plana a alemanya sobre la seva deute en la història recent. Caldria posar-la en evidència, per aconseguir un gir de 180 graus, que permeti la recuperació econòmica i la reconstrucció europea sobre paràmetres de igualtat i solidaritat.

El tractat de Versalles va exigir a Alemanya pagar reparacions als guanyadors de la primera guerra mundial. Foren milers de milions de marcs-or, una quantitat astronòmica que el país intenta assumir fins que va suspendre pagaments per ordre d’Adolf Hitler, poc abans de la segona guerra mundial.

Abans, de 1924 a 1929, la República de Weimar, com s’anomenava la democràcia alemanya, va viure dels préstecs del Estat Units, el pla “Daves”, i va poder pagar les reparacions de guerra, però tota aquesta piràmide de crèdit va caure amb la crisi econòmica dels anys 30 i donà pas al nazisme.

Després de la segona guerra mundial la situació fou similar i per estalviar-se els errors del passat EE.UU accepta, el que ara Merkel no vol per a Grècia, una “quita” del deute. El tractat de Londres reduí la deute alemanya a la meitat i establi que els interessos restarien en suspens fins la unificació d’Alemanya, que no es produí fins l’octubre de 1990. De fet el darrer abonament de les anomenades “reparacions de guerra” es va aportar l’octubre de 2010, 92 anys després!

Que hauria estat d’Alemanya sense aquest fet, que serà d’Europa, si no es rectifica i s’aborda una solució factible i solidaria que no ensorri els països del sud? Que Alemanya estudiï la seva història i en ella trobarà la solució.

Grècia no és el problema!

Font: www.happensingreece.com

En una situació d’amenaces constants a tots aquells que s’escapin de l’ortodòxia del Bundesbank, Hollande ha representat una alenada d’aire fresc, però el que els preocupa realment als “fanàtics de la deute 0” és Grècia, no sia que es descobreixi que “el rei està despullat”.

La inoportuna erupció democràtica a Grècia ha posat sobre la taula un nou comodí: Syriza, la Coalició de l’Esquerra, anomenada per la premsa conservadora “radical” -amagueu els nens!- ha esdevingut una carta essencial. El seu nou líder Alexis Tsipras, fins ara un gairebé desconegut parlamentari d’esquerres, president de Synaspismos, ha dirigit la Coalició fins a ser el segon partit més votat en les recents eleccions legislatives del 6 de maig i possiblement primer partit, segons totes les enquestes, aquest juny, amb la promesa de repudiar els acords del rescat que els anteriors dirigents de Grècia firmaren el febrer.

Aquest horrible, per alguns, brot d'autèntica democràcia neix, ni més ni menys, en el mateix bressol de la democràcia. No cal dir que els buròcrates, a l'estil del que ens té acostumats el Banc Central Europeu i la comissió Europea, estan posant el crit al cel. Un cop i un altre criden histèrics el "Grècia ha de sortir", tanmateix la majoria d'economistes no es cansen d'advertir que Grècia necessita l' Euro i que l'alternativa es caure a l'abisme. Però de fet el que esperen amb totes les seves forces és que a les properes eleccions de juny la por faci que guany un nou Quisling grec, que posi en marxa el terrible i destructiu paquet de "reformes" d'ajustament de la Troika. Pel contrari, Syriza representa una amenaça real per a l'orientació actual de la política fiscal.

Alexis Tsipras no ha capitulat a aquesta orquestrada pressió massiva, ha deixat clar des del principi que el poble grec, té altres opcions, malgrat no els agradin a alguns alemanys, els que ara governen. Tsipras és, en definitiva, el primer polític grec disposat a utilitzar tots els mecanismes amb els que compta el seu país en la negociació amb els seus deutors.

Regla número 1 en les negociacions, que he après al llarg de la meva vida: demostrar a l’altre part que tens opcions creïbles si es trenquen. Entre altres coses, Tsipras s'ha limitat a senyalar que l'estat grec està bastant a prop d'un superàvit primari (és a dir descomptant deute). En definitiva sense la llosa a curt termini del deute, el sector públic grec es podria finançar en un futur previsible. I, atenció! Si surtís de l’euro, el problema d’Atenes esdevindria de cop i volta el problema de la zona euro.

Els polítics del PSOE i del PP són com Nova Democràcia i el PASOK, i CiU vol ser més papista que ambdós a Catalunya... Quan haurem de patir per fer la Syritsa espanyola i catalana?