Fraternitat?

Hi ha paraules que de cop i volta es tornen a posar de moda, com és el cas de “Fraternitat”. I dic moda conscientment doncs es poden usar sense necessitat de context, al no tenir darrera una única definició compartida. Si ens allunyem un xic, la trobarem en ple moment àlgid de la revolució francesa quan el jacobinisme l’usava tant sovint com la guillotina. Paradoxes que la història ens mostra ben amanida de sang quan els somnis generen monstres. 

Es cert que la revolució francesa fou capaç del millor i el pitjor -les revolucions tenen això- però en el seu llegat el que va donar de millor ha subsistit en el nostre imaginari i ens commou per a noves fites. Es en aquest context que no es pot entendre la fraternitat sense la llibertat i la igualtat. Si una de les dos darreres falla, adéu-siau fraternitat. I això encara és mes clar si passem dels individus als pobles.

La fraternitat dels pobles no es pot donar sense el ple exercici de la seva llibertat col·lectiva, sabent que la igualtat, tant sols és possible entre individus i pobles lliures. Hi ha, però qui entén la fraternitat no com a igualtat plena sinó tutelada. Es reserva a si mateix el paper de germà gran. Si com aquell o aquella, en la colla de vailets, que -en absència d'adults- ens volia fer jugar al seu joc, ens repartia els papers i feia de director/a de l’obra.

A Espanya i a Catalunya, avui, ens trobem amb crides a la fraternitat , amb promeses de igualtat i llibertat, però a l’hora de la veritat hem de formar i seguir acríticament l’estratègia del que s’ha apropiat el paper de germà gran. Copets a l’esquena, si fas el que diu, i “cap al recó de pensar” si no et portes com ell vol. I sempre hi ha algú, que per fer-li la pilota et dona un catxet o dos!

El que deia, amb llibertat i igualtat, els catalans serem fratern amb tots i tothom, però tuteles cap ni una, que ja som grandets!

1 de maig: Fraternitat i Solidaritat

Ens sobren les raons per sortir al carrer aquest 1er de Maig. Jo ho faré per homenatjar als lluitadors i lluitadores que en tot moment i condicions lluitaren contra la explotació i per les llibertats. Sortiré al carrer per coherència amb el que crec i pel que he lluitat tota la vida. Em manifestaré per una alternativa social i ecològicament lliure, sense explotació, on la democràcia no sigui cosa d’uns pocs, sinó la base i fonament de la nostra república catalana d’homes i dones lliures. Visca el 1er de maig!

Des del moment que la Segona internacional - aquella que aplegava partits socialistes que volien el socialisme!- va decidir que cada 1 de maig es recordés els anomenats màrtirs de Chicago i aquest homenatge anés lligat a la millora de les relacions laborals, la jornada de vuit hores, i a l’acumulació de forces per a construir un nou sistema polític i social, sense explotadors i explotats, ha passat més d’un segle.

L’explotació ha agafat noves fórmules però patim les conseqüències d’un mon polaritzat en uns pocs rics, possiblement menys que fa un segle, i una ampla multitud de pobres. La vella classe treballadora i l’anomenada classe mitjana es redueixen avui a una amalgama de grups i sectors als que sovint els hi manca la consciència de grup i es difuminen les característiques comunes de treballadors i treballadores en una multitud de petits sectors, quan no d’individus aïllats.

El sindicalisme, com a instrument d’emancipació i el republicanisme com a instrument d’alliberació i de govern democràtic han de marxar plegats per a construir alternatives i fer possible que la nova república catalana de treballadors i treballadores de totes les classes, sigui alhora que fonament de la llibertat del nostre poble, ma estesa fraternal a la llibertat de tots els pobles.

Present i futur, moviment obrer i qüestió nacional.

Ahir en el 50 aniversari de CCOO a les comarques gironines vaig prendre la paraula. Molt records de molts anys, intervencions de companyes i companys carregades de raons, de lluites i d’esperances. Catalunya te una llarga tradició de lluita social i CC.OO és hereva d’un sindicalisme que te les arrels en les tres classes del vapor, el primer sindicat en el  primer terç del segle XIX i en les lluites contra el franquisme en la segona meitat del segle XX.

En cada moment un sindicalisme diferent, però amb uns mateixos objectius, nacionals i internacionals. En uns moment en que el capitalisme pateix la seva enèsima transformació i que en l’estat espanyol les estructures de la transició estan corcades per la corrupció, caldrà de nou que ens reinventem, amb major democràcia directe i major poder des de la base, des del sindicalisme d’empresa i sector a la proposta nacional i internacional.

Els sindicats han estat importanta en la lluita nacional, ahir en la recuperació de les llibertats nacionals i avui pel dret a decidir, per que si volem un nou estat veritablement democràtic i proper a la ciutadania cal que representi a la nació, a les treballadores i als treballadors, a tota la nació. Quan Marx defensava les seccions nacionals a l’AIT tenia clar que la lluita de classes te una doble vessant social i nacional, base de l'internacionalisme,  i no es pot deixar a altri la direcció dels moviment nacional, ni en el segle XIX, ni en el XX ni en el XXI.

Soc dels que vol un nou país, un estat independent, unes lleis millors, uns espais de participació veritablement democràtics, i els vull per canviar les coses, per fer una societat més justa i solidària. Per que crec en l’internacionalime, en la fraternitat dels pobles, avui i demà el treballadors hem de ser a primera fila del canvi democràtic i nacional, no volem solament influir, hem de dirigir un nou procés constituent per una Catalunya lliure i social. 

“Mercat de jueus”, l’ou de la serp reneix.

L’inefable Morago, president de la Junta d’Extremadura es despenja amb una frase que traspua antisemitisme tot parlant pejorativament de “mercat de jueus” . La crosta del franquisme amb les seves conspiracions judeo-marxisto-masòniques ha marcat el pensament ocult de generacions de “guanyadors” de la “Creuada”. Quan menys t’ho esperes surt l’inquisidor ocult que torna a dividir el país en “cristianos viejos i cristianos nuevos”. I sempre et queda la llufa com a catalans que nosaltres som els “nuevos”, els jueus, els “marranos”, els del mercat.

Després de l’holocaust semblava impossible la reaparició de l’antisemitisme i encara més la seva transversalitat macabra. L’extrema dreta de tota la vida, que torna a ressorgir, treu del calaix polsós “els protocols de Sió” i denuncia noves conspiracions sionistes. D’altres molt més a prop meu confonen sionisme, governs de dretes d’Israel, integrisme religiós i colons dels assentaments a les zones ocupades de Palestina, amb el mon jueu i els jueus , tant plurals i diversos com els no jueus.

Tinc la sort de tenir amics i coneguts jueus i palestins, per afinitat amb el que penso i soc, compartim uns valors antiracistes, igualitaris, de profund sentiment per les nostres nacions i de respecte per les altres. Estem més units entre nosaltres que amb altres de la nostra comunitat respectiva amb valors oposats. A voltes ens sembla ser una minoria de la minoria però ens neguem a arrenglerar-nos amb els que fan dels prejudicis bandera i jugant amb foc per interessos egoistes o per pur sectarisme poden encendre de nou el foc de l’holocaust.

Els triangles de diferents colors que els nazis van posar als milions de persones, d’esser humans, que van ser exterminats, és encara avui per a mi un símbol d’unió davant la barbàrie, de solidaritat amb les víctimes contra els botxins, contra la frivolització del nazisme per defensar una causa o un altre, de lluitar per la memòria i la vida, per la igualtat i la fraternitat.