Fraternitat?

Hi ha paraules que de cop i volta es tornen a posar de moda, com és el cas de “Fraternitat”. I dic moda conscientment doncs es poden usar sense necessitat de context, al no tenir darrera una única definició compartida. Si ens allunyem un xic, la trobarem en ple moment àlgid de la revolució francesa quan el jacobinisme l’usava tant sovint com la guillotina. Paradoxes que la història ens mostra ben amanida de sang quan els somnis generen monstres. 

Es cert que la revolució francesa fou capaç del millor i el pitjor -les revolucions tenen això- però en el seu llegat el que va donar de millor ha subsistit en el nostre imaginari i ens commou per a noves fites. Es en aquest context que no es pot entendre la fraternitat sense la llibertat i la igualtat. Si una de les dos darreres falla, adéu-siau fraternitat. I això encara és mes clar si passem dels individus als pobles.

La fraternitat dels pobles no es pot donar sense el ple exercici de la seva llibertat col·lectiva, sabent que la igualtat, tant sols és possible entre individus i pobles lliures. Hi ha, però qui entén la fraternitat no com a igualtat plena sinó tutelada. Es reserva a si mateix el paper de germà gran. Si com aquell o aquella, en la colla de vailets, que -en absència d'adults- ens volia fer jugar al seu joc, ens repartia els papers i feia de director/a de l’obra.

A Espanya i a Catalunya, avui, ens trobem amb crides a la fraternitat , amb promeses de igualtat i llibertat, però a l’hora de la veritat hem de formar i seguir acríticament l’estratègia del que s’ha apropiat el paper de germà gran. Copets a l’esquena, si fas el que diu, i “cap al recó de pensar” si no et portes com ell vol. I sempre hi ha algú, que per fer-li la pilota et dona un catxet o dos!

El que deia, amb llibertat i igualtat, els catalans serem fratern amb tots i tothom, però tuteles cap ni una, que ja som grandets!