Les cruïlles estan per a decidir el camí.

Dividir a l’adversari i que no et divideixin a tu, no cal ser un hàbil estratega per veure el sentit de la frase. Ara bé quan aquest “tu” també es plural ja no és tant senzilla la unitat...de fet, quan som nombrosos, més plurals som. Si a Madrid estan més dividits que mai...l’única manera que tenen de guanyar és que nosaltres ho estiguem més. Ells estan dividits per com s’ha de governar Espanya, nosaltres per com aconseguir la independència. Es cert, que a voltes es barreja no solament el com, també el qui...

El gran problema que ha arrastrat la dreta espanyola ha estat la corrupció aquesta és el detonant de la seva caiguda. Bé, també l’empenta que els hem donat des de Catalunya. Però malgrat es vulgui dissimular la corrupció en la dreta catalana, l’altre cara de la moneda del règim del 78, ha estat també un llast per al moviment independentista. Sentencies presents i futures planen sobre el PP i també sobre CiU i els seus continuadors. Tot just aquesta setmana era detingut el president de la diputació de Lleida...la resposta de l’independentisme conservador ha estat nul.la...plou sobre mullat.

La refundació del centre-dreta abans autonomista i ara independentista és condició fonamental per a refer ponts i unitat d’acció. Depurar responsabilitats i sortir de l’ambigüitat de la permanent inestabilitat d’un espai indefinit, ens permetrà articular amb els altre grups de l’independentisme un diàleg més col.laboratiu que competitiu. Si cal arribar a unes eleccions un cop consolidada la refundació per a veure la força electoral de cadascú...d’acord.

Caldrà aclarir però quina via, amb tots els matisos - que son molts- pot ser la comuna. Si una insurrecció immediata (DUI ja! signant el que el 27-O no es va fer i enfrontament institucional i al carrer amb les forces sota obediència de l’estat) o acumular forces aprenent dels errors i sense descartar res en el futur , aprofitant les contradiccions de la divisió de l’adversari per aconseguir la independència. La discussió no es autonomisme versus independentisme, al meu parer, es quin camí seguim cap a la independència que aconsegueixi la complicitat del màxim nombre de catalans que no ho son d'independentistes.

.

18 de juliol, recordem un cop d’estat i una guerra que encara te les ferides obertes.

El 17 de juliol de 1936 va succeir el que tothom es temia: l’exèrcit va sublevar-se. A Melilla, el coronel Yagüe, cap de la Legió, va aixecar-se en armes contra la República i la insurrecció, l’Alzamiento Nacional, va estendre’s ràpidament a la resta del protectorat marroquí. El 18 de juliol, el general Franco, un cop assegurat el triomf de la insurrecció a Canàries, va passar al Marroc per posar-se al capdavant de l’exèrcit de l’Àfrica i dirigir-se cap a la Península. Seguidament, entre el 18 i el 19 de juliol, la majoria de les guarnicions militars de la resta d’Espanya van unir-se al cop d’Estat, així com sectors civil de la Falange i els requetès carlins.

El govern de la República, presidit per Casares Quiroga, va trigar a reaccionar i en dos dies la insurrecció ja s’havia fet forta a Pamplona, Sevilla, Castella-Lleó i part de l’Aragó. Només amb la formació del govern de José Giral, el dia 19, va accedir-se a l’entrega d’armes a les milícies dels sindicats obrers per enfrontar-se als militars insurrectes. També una part de l’exèrcit i de les forces de seguretat van mantenir-se fidels al govern republicà, fent possible la derrota de la insurrecció a una part significativa de l’Estat.

A Catalunya l’aixecament militar havia de ser dirigit pel general Goded, que va desplaçar-s’hi des de Mallorca, però aquest comptava amb un suport civil escàs. Pocs catalans havien optat per la insurrecció i els partits directament implicats tenien poca implantació en el Principat. A més, el principal partit conservador, la Lliga Catalana, no va participar ni va donar suport explícit al complot, tot i que després del 19 de juliol molts dels seus dirigents van sortir de Catalunya per donar suport a la causa del bàndol nacional. Tot i la manca de suports civils, els militars confiaven que la majoria de l’exèrcit participaria de la insurrecció i que la Guàrdia Civil els seguiria. Així, a Barcelona la insurrecció va esclatar el dia 19, però els rebels van ser aturats gràcies a l’acció de la població, amb partits i sindicats d’esquerres armats per la Generalitat, i per la intervenció de les forces d’ordre públic, que van mantenir-se fidels a la República.

En definitiva, la rebel·lió va fracassar a Catalunya, igual que a aquells llocs on les forces obreres i d’esquerres tenien més presència així com a les zones industrials: Madrid, Biscaia, Guipúscoa, Astúries, Santander i València, així com una part d’Andalusia, Extremadura i Castella. Els sublevats van dominar pràcticament tota l’Espanya interior: Castella, Navarra, Àlaba, Galícia, Aragó (Saragossa), part d’Andalusia (Sevilla) i Mallorca. D’aquesta manera van delimitar-se dues zones política, social i militarment ben delimitades: l’anomenada Espanya nacional o franquista i l’Espanya republicana.

S’iniciava així una llarga i cruel guerra que els militars rebels no havien previst, ja que comptaven que la seva victòria després del cop d’Estat seria una “passejada militar”.