El 17 de juliol de 1936 va succeir el que tothom es
temia: l’exèrcit va sublevar-se. A Melilla, el coronel Yagüe, cap de la Legió,
va aixecar-se en armes contra la República i la insurrecció, l’Alzamiento
Nacional, va estendre’s ràpidament a la resta del protectorat marroquí.
El 18 de juliol, el general Franco, un cop assegurat el triomf de la
insurrecció a Canàries, va passar al Marroc per posar-se al capdavant de
l’exèrcit de l’Àfrica i dirigir-se cap a la Península. Seguidament, entre el 18
i el 19 de juliol, la majoria de les guarnicions militars de la resta d’Espanya
van unir-se al cop d’Estat, així com sectors civil de la Falange i els requetès
carlins.
El govern de la República, presidit per Casares
Quiroga, va trigar a reaccionar i en dos dies la insurrecció ja s’havia fet
forta a Pamplona, Sevilla, Castella-Lleó i part de l’Aragó. Només amb la
formació del govern de José Giral, el dia 19, va accedir-se a l’entrega d’armes
a les milícies dels sindicats obrers per enfrontar-se als militars insurrectes.
També una part de l’exèrcit i de les forces de seguretat van mantenir-se fidels
al govern republicà, fent possible la derrota de la insurrecció a una part
significativa de l’Estat.
A Catalunya l’aixecament militar havia de ser dirigit
pel general Goded, que va desplaçar-s’hi des de Mallorca, però aquest comptava
amb un suport civil escàs. Pocs catalans havien optat per la insurrecció i els
partits directament implicats tenien poca implantació en el Principat. A més,
el principal partit conservador, la Lliga Catalana, no va participar ni va
donar suport explícit al complot, tot i que després del 19 de juliol molts dels
seus dirigents van sortir de Catalunya per donar suport a la causa del bàndol
nacional. Tot i la manca de suports civils, els militars confiaven que la
majoria de l’exèrcit participaria de la insurrecció i que la Guàrdia Civil els
seguiria. Així, a Barcelona la insurrecció va esclatar el dia 19, però els
rebels van ser aturats gràcies a l’acció de la població, amb partits i
sindicats d’esquerres armats per la Generalitat, i per la intervenció de les
forces d’ordre públic, que van mantenir-se fidels a la República.
En definitiva, la rebel·lió va fracassar a Catalunya,
igual que a aquells llocs on les forces obreres i d’esquerres tenien més
presència així com a les zones industrials: Madrid, Biscaia, Guipúscoa,
Astúries, Santander i València, així com una part d’Andalusia, Extremadura i
Castella. Els sublevats van dominar pràcticament tota l’Espanya interior:
Castella, Navarra, Àlaba, Galícia, Aragó (Saragossa), part d’Andalusia
(Sevilla) i Mallorca. D’aquesta manera van delimitar-se dues zones política,
social i militarment ben delimitades: l’anomenada Espanya nacional o franquista
i l’Espanya republicana.
S’iniciava així una llarga i cruel guerra que els
militars rebels no havien previst, ja que comptaven que la seva victòria després
del cop d’Estat seria una “passejada militar”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada