Avui fa vuitanta anys del 6 d’octubre, in memoriam pels que varen lluitar per la llibertat nacional i la justícia social.

Un sis d’octubre com avui, fa vuitanta anys, en una conjuntura de creixement del nazi-feixisme, quan l’entrada de la ultradretana CEDA al govern de Madrid feia pensar en un cop d’estat com el que feia menys d’un any s’havia produït a Berlín, Lluis Companys proclamava la república catalana i cridava als antifeixistes espanyols a constituir a Barcelona un govern provisional de la república federal.

Recordo que l’any 1984 l’ajuntament de Castelló d’Empúries va fer una taula rodona sobre els fets del 34, en homenatge a Jaume Compte, fill de Castelló, que juntament amb dos militants més del CADCI moriren en la seva seu de les rambles de Barcelona. Vaig compartit taula rodona amb l’expresident de la generalitat Josep Tarradellas. Ell defensava l’error del fets d’octubre, jo amb l’audàcia de la joventut vaig polemitzar amb ell defensant l’actitud de Lluis Companys. Al sortir vàrem continuar la discussió de la que tinc un excel·lent record per la cordialitat del expresident. Recordo el que em va dir al acomiadar-se: espero que en el futur no succeeixi res semblant però si és així cal recordar la fermesa de Companys.

He trobat aquests apunts fa poc en el fons d’una carpeta i em refermo en que hi han moments històrics en que no resta més que la fermesa i donar exemple. Recordo també una conversa a Girona amb el Guti, que va compartir cel.la amb Joan Comorera poc abans de la mort del darrer a la presó de Burgos, “mai més pot haver una excisió entre el moviment obrer i el catalanisme, aquesta, si es produís, seria el fonament de la derrota” -Referint-se a l’anticatalanisme de la FAI majoritària a la CNT en la Segona república - per això va néixer el PSUC“.

De ben segur que el revisionisme històric, ben pagat per la dreta, omplirà avui pagines de diaris i noticiaris televisius blasmant del fets d’octubre i fent comparacions del que ens passa avui que no és corresponem ni nacional ni internacionalment a la veritat. Des d’ací un record emocionat a la gent honesta, com Lluís Companys, Joan Comorera i tots els que sacrificaren la la vida per a recuperar la llibertat en perill. De nou la dreta va fer el 1936 un cop d’estat, ho havia intentat al 1932, aquest cop molt més sagnant, per a continuar impedint-nos la paraula i una vida amb justícia.

Tot recordant el naixement del PSUC.

El 23 de juliol de 1936, al Bar del Pi de Barcelona i en el context de l’inici de la Guerra Civil, va néixer el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), resultat de la integració de quatre organitzacions polítiques d’àmbit català: la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari. La creació del partit va veure’s precipitada per l’alçament militar del 19 de juliol, però venia precedida per mesos de converses prèvies entre els diversos grups de l’esquerra catalana que integrarien el partit i responia a un projecte ampli i treballat.

A finals de 1935 ja s’havien establert contactes entre les direccions del PSOE i del PCE per tal d’integrar de manera progressiva les dues organitzacions i superar la divisió entre socialistes i comunistes existent des dels anys vint. El procés va inciar-se en clau sindical, amb la integració de la comunista Confederación General del Trabajo Unitaria dins la UGT. Després s’unificarien les organitzacions de les joventuts dels dos partits amb el naixement de les Juventudes Socialistas Unificadas. El tercer pas, i més difícil, havia d’arribar amb la fusió dels dos partits en una nova formació.

En el cas espanyol, aquesta unificació inicialment no va plantejar-se de forma general, sinó que socialistes i comunistes van optar per començar el procés a Catalunya on ambdues formacions eren especialment febles. I és que el predomini anarcosindicalista de la CNT en el pla sindical i l’hegemonia política de l’Esquerra Republicana de Catalunya deixaven un espai molt limitat a les organitzacions marxistes.

L’esclat de la Guerra Civil i la situació política i social existents a Catalunya n’accelerarien finalment la fusió.  El PSUC naixia el 23 de juliol de 1936 i Joan Comorera, de la USC, era nomenat com a secretari general de la formació. El nou partit de l’esquerra marxista catalana s’organitzaria seguint els principis del centralisme democràtic i el seu caràcter de partit independent dins de la Internacional Comunista . Amb el triomf de la legalitat republicana a Catalunya després del fracàs del cop d’Estat, el PSUC s’incorporaria immediatament al Consell Executiu de la Generalitat republicana i, sobretot, va convertir-se en un element clau de l’esforç de guerra.

Tot posant en primer pla l’exigència de guanyar la guerra i de restaurar la legalitat republicana, el PSUC va conèixer un desenvolupament espectacular al llarg del conflicte. Combinant aquests elements, seu creixement durant la guerra va ser força notable: dels sis o set mil militants amb que comptava el juliol del 1936 en unificar-se va passar a tenir prop de 60.000 pel juliol del 1937 (15.000 de Barcelona). Va tenir ombres en un ambient fratricida que els fets de maig del 1937 catalitzaren, però bona llavor va deixar per esdevenir en la negra nit del franquisme la seva antítesi, el referent dels que lluitaren per la democràcia i la llibertat a Catalunya.

18 de juliol, recordem un cop d’estat i una guerra que encara te les ferides obertes.

El 17 de juliol de 1936 va succeir el que tothom es temia: l’exèrcit va sublevar-se. A Melilla, el coronel Yagüe, cap de la Legió, va aixecar-se en armes contra la República i la insurrecció, l’Alzamiento Nacional, va estendre’s ràpidament a la resta del protectorat marroquí. El 18 de juliol, el general Franco, un cop assegurat el triomf de la insurrecció a Canàries, va passar al Marroc per posar-se al capdavant de l’exèrcit de l’Àfrica i dirigir-se cap a la Península. Seguidament, entre el 18 i el 19 de juliol, la majoria de les guarnicions militars de la resta d’Espanya van unir-se al cop d’Estat, així com sectors civil de la Falange i els requetès carlins.

El govern de la República, presidit per Casares Quiroga, va trigar a reaccionar i en dos dies la insurrecció ja s’havia fet forta a Pamplona, Sevilla, Castella-Lleó i part de l’Aragó. Només amb la formació del govern de José Giral, el dia 19, va accedir-se a l’entrega d’armes a les milícies dels sindicats obrers per enfrontar-se als militars insurrectes. També una part de l’exèrcit i de les forces de seguretat van mantenir-se fidels al govern republicà, fent possible la derrota de la insurrecció a una part significativa de l’Estat.

A Catalunya l’aixecament militar havia de ser dirigit pel general Goded, que va desplaçar-s’hi des de Mallorca, però aquest comptava amb un suport civil escàs. Pocs catalans havien optat per la insurrecció i els partits directament implicats tenien poca implantació en el Principat. A més, el principal partit conservador, la Lliga Catalana, no va participar ni va donar suport explícit al complot, tot i que després del 19 de juliol molts dels seus dirigents van sortir de Catalunya per donar suport a la causa del bàndol nacional. Tot i la manca de suports civils, els militars confiaven que la majoria de l’exèrcit participaria de la insurrecció i que la Guàrdia Civil els seguiria. Així, a Barcelona la insurrecció va esclatar el dia 19, però els rebels van ser aturats gràcies a l’acció de la població, amb partits i sindicats d’esquerres armats per la Generalitat, i per la intervenció de les forces d’ordre públic, que van mantenir-se fidels a la República.

En definitiva, la rebel·lió va fracassar a Catalunya, igual que a aquells llocs on les forces obreres i d’esquerres tenien més presència així com a les zones industrials: Madrid, Biscaia, Guipúscoa, Astúries, Santander i València, així com una part d’Andalusia, Extremadura i Castella. Els sublevats van dominar pràcticament tota l’Espanya interior: Castella, Navarra, Àlaba, Galícia, Aragó (Saragossa), part d’Andalusia (Sevilla) i Mallorca. D’aquesta manera van delimitar-se dues zones política, social i militarment ben delimitades: l’anomenada Espanya nacional o franquista i l’Espanya republicana.

S’iniciava així una llarga i cruel guerra que els militars rebels no havien previst, ja que comptaven que la seva victòria després del cop d’Estat seria una “passejada militar”.