18 de juliol: els seu hereus ens diuen colpistes!

En aquests mesos he observat que la cultura històrica de molt diputats es més aviat escassa, especialment entre la dreta hereva del 18 de juliol. No pocs em reconeixen que quan estudiaven no varen arribar a la guerra civil i si alguns de més joves hi arribaren ho han oblidat. De fet el coneixement que tenen de la història s’inspira en els dominicals de “la Razón, el Mundo i l’ABC”, no es casual i els hi serveix, sense despentinar-se, per a negar les responsabilitats del franquisme argüint que la culpa de tot fou de la república.

Passen els anys i la data d’avui resta en el record de poca gent a Espanya, la desmemoria ha fet estralls tenyint d’una capa protectora als descendents dels que es beneficiaren d’una victòria immerescuda en una guerra que no fou civil sinó provocada pel feixisme. La manipulació de la transició, on mai vàrem poder decidir si monarquia o república, ens ha portat a convertir la Constitució en quelcom fossilitzat interpretable solament pels descendents del vencedors.

I en l’ull de l’huracà Catalunya, la rebel abans i ara, la que en les primeres eleccions del 15J no va votar al partit dels franquistes reciclats en demòcrates de tota la vida. La del retorn de la Generalitat republicana abans de la Constitució. La que ara planta cara als sistema del 78. La de la majoria que vol referèndum i no es conforma que li neguin indefinidament. Els daus estan llançats.

El PP no mou fitxa,  Ciudadanos demana més ma dura i el PSOE diu que farà el que no ha fins ara per Catalunya, però quan ha fet, sempre s’ha posat al costat del PP. Ara bé, diuen, el problema veritable és que l’1 d’octubre no te prou garanties, no pas que el govern espanyol  les impedeixi. Ara no toca! Ara eleccions autonòmiques? Aquells com La Vanguardia que tant van fer contra el tripartit ara saltarien per un peu si es repetís? Els colpistes, es veu, son el govern i la majoria del parlament que li dona suport, i no pas els que el 18 de juliol de 1936 feren, de veritat, un cop d’estat!

A 80 anys d’un nefast 18 de juliol!

Aquest 18 de juliol m’agafa acreditant-me al Congrés de diputats. Trepitjant el vell edifici penso en el que va passar fa vuitanta anys, en com es va rebre l’aixecament, el dia abans, de l’exèrcit d’Àfrica i que des de Canàries havia arribat un avió amb el general Franco per a prendre el seu comandament. Moments d’incertesa governamental i de decisió al carrer. Una Generalitat que va prendre ràpides mesures i amb l’ajuda sindical derrotaria estrepitosament als colpistes. Però Occident, ai las! acovardit pel feixisme es va desentendre. Quin relat tant diferent feríem avui si no hagués estat així !

El relat dels vencedors continua planant en aquesta institució, oblidant que fou dissolta, convertida en magatzem i, per sa fer-se amables al guanyadors de la Segona Guerra Mundial, reciclada com a Cortes d’un regne, en el que regnava un dictador sanguinari. Alguns, no pocs, sembla que pensen que la història de l’Espanya contemporània començà el 1978. Abstrets en les seves carreres i els seus interessos no gosen i/o no volen capbussar en els seu orígens. El mirall els hi retorna una imatge que prefereixen no mirar.

La llei de la memòria històrica d’octubre del 2007 va néixer descafeïnada, deixant a cada pressupost de l’estat ordinari el finançament, resultat: des de que governa el PP zero euros! Intentarem, el temps que estem, forçar la discussió per a replantejar més d’una qüestió incòmoda, l’oblit interessat ens trobarà com adversaris. Espero que la correlació de forces en sigui favorable i si més no els situarem de nou davant la història que no volen reconèixer.

Molt sovint des de fora d’Espanya es fan la pregunta de perquè no hi ha un partit d’extrema dreta i xenòfob en creixement com en altres indrets d’Europa. Estudiar la transició ens dona la resposta, el PP és un gran partit contenidor de la dreta extrema espanyola, el centre dreta que és a Europa el resultat dels que des de posicions conservadores s’oposaren al feixisme en la Segona Guerra mundial, solament existeix al país basc i a Catalunya.

Afirmacions i records en començar la legislatura

El 19 es constituiran les cambres, Congrés i Senat, i els electes tenim temps fins el dia abans per a portar les credencials i assumir la condició de diputat o senador. A proposta de Joan Tardà hem decidit anar-hi col·lectivament el 18 de juliol. Els 21 diputats i Senadors sortits a les llistes d’ERC, volem retre homenatge als electes republicans i antifeixistes que patiren exili o foren assassinats pels facciosos. La intolerància i la incapacitat de diàleg es manté en els nets i netes dels que guanyaren una guerra cruenta i mantingueren una dictadura sagnant fins al seu darrer dia.

Després de dues eleccions comença a sonar a Madrid el que semblava quelcom impossible, unes terceres eleccions. El franquisme sociològic contamina de manera transversal bona part dels partits espanyols i la manera de fer de la partitocràcia, consolidada després de la transició, fa del diàleg gairebé una quimera. La passivitat de Rajoy entre eleccions i eleccions te ara, com a torna, que gairebé ningú estigui disposat a un acord amb ell.

Uns i altres necessitarien 22 diputats catalans i bascos, però el seu nacionalisme excloent, el de l’Espanya eterna, ho fa impossible, ai si uns o altres pactessin! les trompetes de la unitat d’Espanya sonarien atordidores. Imaginem-nos que no ens haguéssim presentat a eleccions, avui hi hauria majoria d’uns o altres i encara dirien que ens representen als catalans!

Com les terceres eleccions no es poden descartar, torno al Congrés en mode “provisional”, de fet ja sabia que hi anava per no pas massa temps. Ara bé, tampoc pensava que per tant poc i a terminis...Nosaltres a lo nostre i preparant un nou curs, que ha de ser el definitiu!

18 de juliol, recordem un cop d’estat i una guerra que encara te les ferides obertes.

El 17 de juliol de 1936 va succeir el que tothom es temia: l’exèrcit va sublevar-se. A Melilla, el coronel Yagüe, cap de la Legió, va aixecar-se en armes contra la República i la insurrecció, l’Alzamiento Nacional, va estendre’s ràpidament a la resta del protectorat marroquí. El 18 de juliol, el general Franco, un cop assegurat el triomf de la insurrecció a Canàries, va passar al Marroc per posar-se al capdavant de l’exèrcit de l’Àfrica i dirigir-se cap a la Península. Seguidament, entre el 18 i el 19 de juliol, la majoria de les guarnicions militars de la resta d’Espanya van unir-se al cop d’Estat, així com sectors civil de la Falange i els requetès carlins.

El govern de la República, presidit per Casares Quiroga, va trigar a reaccionar i en dos dies la insurrecció ja s’havia fet forta a Pamplona, Sevilla, Castella-Lleó i part de l’Aragó. Només amb la formació del govern de José Giral, el dia 19, va accedir-se a l’entrega d’armes a les milícies dels sindicats obrers per enfrontar-se als militars insurrectes. També una part de l’exèrcit i de les forces de seguretat van mantenir-se fidels al govern republicà, fent possible la derrota de la insurrecció a una part significativa de l’Estat.

A Catalunya l’aixecament militar havia de ser dirigit pel general Goded, que va desplaçar-s’hi des de Mallorca, però aquest comptava amb un suport civil escàs. Pocs catalans havien optat per la insurrecció i els partits directament implicats tenien poca implantació en el Principat. A més, el principal partit conservador, la Lliga Catalana, no va participar ni va donar suport explícit al complot, tot i que després del 19 de juliol molts dels seus dirigents van sortir de Catalunya per donar suport a la causa del bàndol nacional. Tot i la manca de suports civils, els militars confiaven que la majoria de l’exèrcit participaria de la insurrecció i que la Guàrdia Civil els seguiria. Així, a Barcelona la insurrecció va esclatar el dia 19, però els rebels van ser aturats gràcies a l’acció de la població, amb partits i sindicats d’esquerres armats per la Generalitat, i per la intervenció de les forces d’ordre públic, que van mantenir-se fidels a la República.

En definitiva, la rebel·lió va fracassar a Catalunya, igual que a aquells llocs on les forces obreres i d’esquerres tenien més presència així com a les zones industrials: Madrid, Biscaia, Guipúscoa, Astúries, Santander i València, així com una part d’Andalusia, Extremadura i Castella. Els sublevats van dominar pràcticament tota l’Espanya interior: Castella, Navarra, Àlaba, Galícia, Aragó (Saragossa), part d’Andalusia (Sevilla) i Mallorca. D’aquesta manera van delimitar-se dues zones política, social i militarment ben delimitades: l’anomenada Espanya nacional o franquista i l’Espanya republicana.

S’iniciava així una llarga i cruel guerra que els militars rebels no havien previst, ja que comptaven que la seva victòria després del cop d’Estat seria una “passejada militar”.