Pàtria? Quina pàtria?

Hi ha qui s’entesta en considerar que Catalunya no és una nació i ara apareixen els que diuen que tampoc és una pàtria. En un cas i en un altre creuen que solament hi ha una nació i una pàtria i aquesta és Espanya. El nacionalisme espanyol excloent contamina bona part de la política espanyola, abans i ara. Ens deixarem entabanar per la promesa d'un referèndum, sense precisar ni quan, ni com, ni amb qui es farà? Com ja fa uns anys pel caducat “apoyaré el estatuto que apruebe el parlamento de Catalunya?”

Sense Catalunya, sense els seus vots, no hi ha majoria en el Congrés dels diputats per una alternativa d’esquerres a Espanya, això ho sabia el vell PSOE i ara la “nova socialdemocràcia”, ara bé per que aquets es produeixi cal entabanar a una part de l’electorat abans autonomista i ara independentista perquè surtin els números.

Diuen que els humans som capaços d’ensopegar més d’un cop en la mateixa pedra, seria lamentable que els catalans fóssim els que més ho féssim de tots els humans. Hi han records que em voldria estalviar perquè ens perjudiquen i ens aclaparen en la pura i simple marginalitat.

Veure els diputats catalans de la confluència amb Podemos, sotmesos a la disciplina del seu grup estatal, en fa mal de panxa. Ho vaig veure com, a contracor, ho feien abstenint-se en una miserable proposició del PP-Ciudadanos-PSOE, contra el govern de Veneçuela, al ple del Congrés, per tactisme del seu líder carismàtic.

Si els darrers federalistes i/o autonomistes creuen que cal caure en el parany, ho lamento, després del 26J, en tornarem a parlar per a construir quelcom junts ací, a Catalunya. Però independentistes que ho facin, si us plau... 

Per prometre que no quedi!

Aquests dies se’m adrecen coneguts, ciutadans i ciutadanes que m’han conegut al govern i a l’oposició, un xic perplexes davant tantes promeses electorals. Reindustrialitzar la ciutat o posar el mercat a sobre de la llosa del TAV m’han deixat esglaiat, i pel que em diuen no salament a mi. Un farcit de canvis i obres a cada un dels barris de la ciutat serien com una mena de pluja de confeti electoral que, si sumem el seu cost, no els podrien enquibir òbviament en els quatre pressupostos del mandat!

Els que han governat no tenen perdó de deu amb tanta promesa. Ni han que fins i tot ho han fet amb majoria absoluta! La pregunta es obvia per que no ho varen fer quan podien? I per molts altres candidats, per que no ho han proposat en els pressupostos passats? El descrèdit de la política ve òbviament per la corrupció, però també per les promeses incomplertes.

De les poques recomanacions que he fet a l’Eugènia Pascual és la de no prometis allò que no pots complir. Ens ho poden impedir fer-ho per que no tinguem una majoria suficient, però no per que no sigui factible. Això fa que em mereixi respecte la llista que tanco com a darrer suplent. No em fan pujar els colors en campanya i no em decebran quan siguin en el Ple.

El que queda de les promeses electorals? Fum!

No vull fer d’iconoclasta, ni crec que tothom en el mon de la política és igual, però confesso sentir-me profundament avorrit quan observo el foc d’artificis, un cop més, de les promeses electorals que tenen caducitat quan acaba la campanya.

Quan menys idees més promeses! El coneixement és inversament proporcional al pedantisme de creure’s el melic del mon. Que tu pla que faràs i desfaràs, agitat el teu ego per l’equip de campanya! En totes les eleccions es dona, però és en les municipals on més canten aquestes promeses tant efímeres.

Encara recordo amb estupefacció, quan en l’anterior campanya municipal reconeixia els errors, els meus i els dels que havien governat amb nosaltres, i els altres caps de llista, corresponsables de les sigles que defensaven,  es posaven de perfil com si es presentessin nous de trinca amb noves promeses a qual més difícil de complir.

Ara tothom promet a tothom tot, sense que el que han fet, han deixat de fer o no han volgut fer els hi passi factura, o al menys això esperen. Si el meu consell val per alguna cosa es el següent: digues el que penses i fes el que dius. Pot ser no guanyis les eleccions, però dormiràs tranquil.