Pàtria? Quina pàtria?

Hi ha qui s’entesta en considerar que Catalunya no és una nació i ara apareixen els que diuen que tampoc és una pàtria. En un cas i en un altre creuen que solament hi ha una nació i una pàtria i aquesta és Espanya. El nacionalisme espanyol excloent contamina bona part de la política espanyola, abans i ara. Ens deixarem entabanar per la promesa d'un referèndum, sense precisar ni quan, ni com, ni amb qui es farà? Com ja fa uns anys pel caducat “apoyaré el estatuto que apruebe el parlamento de Catalunya?”

Sense Catalunya, sense els seus vots, no hi ha majoria en el Congrés dels diputats per una alternativa d’esquerres a Espanya, això ho sabia el vell PSOE i ara la “nova socialdemocràcia”, ara bé per que aquets es produeixi cal entabanar a una part de l’electorat abans autonomista i ara independentista perquè surtin els números.

Diuen que els humans som capaços d’ensopegar més d’un cop en la mateixa pedra, seria lamentable que els catalans fóssim els que més ho féssim de tots els humans. Hi han records que em voldria estalviar perquè ens perjudiquen i ens aclaparen en la pura i simple marginalitat.

Veure els diputats catalans de la confluència amb Podemos, sotmesos a la disciplina del seu grup estatal, en fa mal de panxa. Ho vaig veure com, a contracor, ho feien abstenint-se en una miserable proposició del PP-Ciudadanos-PSOE, contra el govern de Veneçuela, al ple del Congrés, per tactisme del seu líder carismàtic.

Si els darrers federalistes i/o autonomistes creuen que cal caure en el parany, ho lamento, després del 26J, en tornarem a parlar per a construir quelcom junts ací, a Catalunya. Però independentistes que ho facin, si us plau...