La “mala llet” en política: confondre tenir personalitat amb la grolleria.

He tingut companys, ex-companys i adversaris carregats d’ambició, això en política no es en principi dolent. La ideologia que comparteixes, l’organització a la que pertanys, el control democràtic de les decisions poden llimar les arestes de l’ego sobredimensionat. El perill d’aquesta mena d’individus es quan perden alguns o tots aquests condicionants i es deixen anar. Son insuportables de lluny i encara més a prop, no els importa ni el foc amic, ni les conseqüències dels seus actes.

No es fàcil desempallegar-te’n d’aquesta mena d’individus. Al redactar, me’n dono compte que escric en masculí i no es casualitat, son més el homes que les dones qui he conegut d’aquesta mena. L’oblit dels principis ideològics, els hi fa veure com a positiu o negatiu l’acció política en funció del lloc influent que puguin ocupar i poden passar d’oportunistes a més revolucionaris que ningú, en funció de com els hi vagi.

N’hi han a la dreta, sens dubte, però els que més mal m’han fet son els que s’han anomenat d’esquerres. La seva pràctica ha entabanat a no pocs, encara en aquesta darrera campanya municipal he vist com aquests mètodes, dirigit des de les bambolines per un personatge, conegut i menys reconegut de la nostra ciutat, s’estenien en una candidatura vinguda a menys que no vol ni pot canviar.

Els temps, però, estan canviant i espero que com els vell dinosaures s’extingeixin, que no superin la combinació de democràcia representativa i directe que s’obre pas i que definitivament no es confongui radicalitat amb “holiganisme”, si volem canviar les coses, ho serà de forma radical però democràticament i respectant a tothom, incloent els nostres adversaris. Prefereixo mil cops el model, la manera de fer i estar, de Manuela Carmena al de un Esperanza Aguirre, amb totes les seves versions.

L’exemple de Madiba: reconciliació sense oblit, radicalitat sense sectarisme.

La mort de Nelson Mandela, Madiba, porta a aquelles rares conjuncions que tenen com a resultat una gairebé total unanimitat respecte a la seva vàlua i transcendència històrica. Se’n diria que com els seu enemics, i en va tenir molts, no van poden guanyar-lo, ara se l’intenten apropiar, fer com di fos dels seus.

Res de més allunyat per la seva trajectòria vital, la de Madiba, de molt dels qui  avui el lloant i amb les seves accions es troben a les antípodes del seu llegat. Els més benvolents dirien que es de savis reconèixer la vàlua d’aquelles persones, menys de les necessàries, malgrat la teva vida estigui molt allunyada del seu mestratge. El més malvolents diran que darreres les lloances es volen amagar de les terribles comparacions que la seva figura els deixa retratats.

No es fàcil de trobar en un home aquets barreja de radicalitat en les conviccions i flexibilitat en els procediments sense que aquests t’allunyen d’aquelles. No solament va saber perdonar, encara més, sabia que el perdó no es pot fonamentar en l'oblit, que cal la reconciliació amb el penediment del qui li pertoca, aquesta és una via revolucionària que porta al canvi. Que allunyats de la transició sense penediment i amb oblit del cas espanyol.

Els hipòcrites se’n oblidaran, però no ha farem, no ho faran  milions i milions de persones que seguiran els seu exemple, per que la millor manera d’ensenyar és l’exemple, lluitant per a ser els amos o mestresses del seu destí, per què que ningú pot comprar la teva ànima si tu no vols.