Tot es possible sense violència?

A Madrid quan parlen de terrorisme exclouen aquell que d’una manera o altre entronca amb les clavegueres de l’estat. El seu rebuig a la violència solament te en compte aquella en la que no es troben inclosos. Han fet d’una part de les víctimes bandera no contra els terrorismes sinó contra qualsevol causa que posi en perill el seu poder. El “tot es possible sense violència “ ha quedat oblidat si és que mai algú d’ells s’ho va creure. No creuen en la reconciliació, son fills i nets de la victòria, de l’esclafament de l’adversari.

L’ús de les mateixes clavegueres de l’estat contra un moviment pacífic i no violent com és el català explica la seva hipocresia. L’ús de les barreres, de l’apartheid, contra el mont abertzale són ara usades contra els independentistes catalans. L’exclusió de tot pacte amb l’independentisme basc, malgrat hagi rebutjat la violència, s’estén a l’independentisme català malgrat no l’hagi usada gairebé mai. Res es mou si posa en qüestió els fonaments del seu sistema autoritari.

Que aquest dilluns el portaveu al Congrés de l’antiga CiU, Francesc Homs, hagi de declarar al Tribunal Suprem, és un altre exemple d’exclusió del diàleg i de mal us, de la manipulació, de la justícia espanyola. Calen imputats polítics per a amagar els seu imputats per corrupció. S’entesten en judicialitzar els temes polítics i fer impossible el diàleg i la convivència. Es mouen bé en l’exercici de la violència i mol malament en els camins de la pau.

Prosseguiran en la seva persecució, intentaran dividir-nos i fer-nos por. Els propers mesos ens hi juguem nosaltres molt, però ells també. I si nosaltres farem el camí amb un govern enfortit i un parlament legislant la desconnexió, ells continuaran en la paràlisi governamental i amb un parlament esperant el compte enrere del rellotge fins a les noves eleccions.

L’exemple de Madiba: reconciliació sense oblit, radicalitat sense sectarisme.

La mort de Nelson Mandela, Madiba, porta a aquelles rares conjuncions que tenen com a resultat una gairebé total unanimitat respecte a la seva vàlua i transcendència històrica. Se’n diria que com els seu enemics, i en va tenir molts, no van poden guanyar-lo, ara se l’intenten apropiar, fer com di fos dels seus.

Res de més allunyat per la seva trajectòria vital, la de Madiba, de molt dels qui  avui el lloant i amb les seves accions es troben a les antípodes del seu llegat. Els més benvolents dirien que es de savis reconèixer la vàlua d’aquelles persones, menys de les necessàries, malgrat la teva vida estigui molt allunyada del seu mestratge. El més malvolents diran que darreres les lloances es volen amagar de les terribles comparacions que la seva figura els deixa retratats.

No es fàcil de trobar en un home aquets barreja de radicalitat en les conviccions i flexibilitat en els procediments sense que aquests t’allunyen d’aquelles. No solament va saber perdonar, encara més, sabia que el perdó no es pot fonamentar en l'oblit, que cal la reconciliació amb el penediment del qui li pertoca, aquesta és una via revolucionària que porta al canvi. Que allunyats de la transició sense penediment i amb oblit del cas espanyol.

Els hipòcrites se’n oblidaran, però no ha farem, no ho faran  milions i milions de persones que seguiran els seu exemple, per que la millor manera d’ensenyar és l’exemple, lluitant per a ser els amos o mestresses del seu destí, per què que ningú pot comprar la teva ànima si tu no vols.

Recordar el 1954, de l’exposició de flors a la tortura i la repressió.

Vaig néixer el 1954, el mateix any que la secció femenina de falange a Girona va inaugurar la primera exposició de flors. Vaig néixer en un país on els familiars dels derrotats a la guerra civil, malgrat havien passat gairebé vint anys encara érem “rojos”. Els gironins i els catalans encara es dividien a efectes governatius en “afectos al régimen, tibios i desafectos”. El mateix dia que la secció femenina inaugurava l’exposició amb els càrrecs locals  del règim  ben uniformats, hi havien dones a la presó per lluitar per la democràcia.

En aquest any també el PSUC plantejava la fi del maquis i la política de “reconciliació nacional”. Malgrat els afusellats, torturats i empresonats es plantejava que els fills d’un bàndol i de l’altre ens havíem d’aplegar junts per lluitar per la democràcia i la república. Als pocs anys a l’institut i sobre tot a la universitat em vaig trobar amb nois i noies que els seus pares havien estat o eren del règim i crec que sincerament, al menys la majoria, lluitaren honestament per la democràcia.

Però molts, pot ser la majoria, dels vencedors i els seus fills no donaren cap pas i es trobaren amb un a transició que els hi va permetre no assumir cap responsabilitat. No feren cap reconciliació, doncs per fer-ho cal assumir els errors i si s’escau demanar perdó. I amb el temps, consolidat el seu estatus social i els diners que van fer a redós del franquisme han acabat donant lliçons de nou als encara per a ells “vençuts”.

En aquests darrers anys hem vist com amb una ma de pintura democràtica i molt poca memòria s’han assumit de manera acrítica esdeveniments, institucions i persones sense la necessària assumpció de responsabilitats. Fins i tot semblava i, pot ser per alguns, encara ho pot semblar, de mal gust recordar i posar en evidencia a més d’un o una pel que van fer o ajudar a fer en el franquisme.

Crec en la reconciliació, però no en l'oblit. Crec en el perdó, però aquest no es pot fonamentar en convertir el botxins i els seus còmplices, per acció o omissió, en moralment iguals!