Va de veres!

Anem de veres, farem el referèndum  i a Madrid s’ho comencen a creure. Aleshores perquè hi ha gent que es diu partidària de l’autodeterminació i ens diu que no s’ho creu que hi anem? Crec que el que fan és analitzar el present amb la desconfiança d’un passat recent en el que encara alguns creien que retallant com els primers arribaríem a bon port. Tot i que fa temps que els que creien amb allò del “govern dels millors”, la dura realitat els va desmentir, perquè l’autonomisme no permet tenir una política econòmica pròpia, alguns sembla que vivien més bé en l’oposició a aquests i la transposen ara a una realitat diferent.

Ni Puigdemont és Mas, ni encara menys Junqueras és Ortega! Els clàssics deien que cal fer un anàlisi concret de la situació concreta, però sembla que alguns prefereixen vells apunts a noves reflexions. Afortunadament en el treball diari al Congrés som capaços de transcendir aquests fets i treballar de valent contra el PP i el seu cunyat, Ciudadanos, i bastir alternatives. El referèndum a Catalunya per amplis sectors progressistes espanyols es veu com la baula per a transformar el sistema obsolet del 78.

Espanya no serà republicana si Catalunya no ho aconsegueix. Em deia un vell militant d’IU amb el que he conservat contacte i amistat. En l'homenatge als advocats de Atocha fa uns dies coincidia amb molts companys i companyes; Catalunya esdevenia un tema central. No estem sols, però el pas el farem de moment sols. Sempre ha passat això quan el que es vol fer és radicalment nou. No ens fa por i al aconseguir-lo, obrirem portes i finestres perquè altres aconsegueixin la llibertat.

I si som derrotats? I si en el moment decisiu ens manquen els “rondinetes” que s’ho miren confortablement? Si no ens tremolen les cames i no defallim davant els nostres adversaris, res serà igual i també guanyarem...”en diferit”. No hi ha res que ensenyi i mobilitzi més que l’exemple. En això estem, però guanyerem!

Ha començat un nou curs...

Molt del que ara som ho devem, en bona mesura, a la llavor que alguns mestres sembraren en nosaltres, en el moment just en què ho necessitàvem. Perquè un mestre, un bon professor, és aquell que ens ajuda a ser nosaltres mateixos. A ser com ara som. I, passat el temps, l’exemple dels nostres mestres, en siguem conscients o no, actua com una mena de flama que ens mena a seguir endavant.

Més enllà de la disciplina que ensenyis, sempre ha de sortir el mestre, el que ho sap tot dels seus adolescents, d’amors i desamors, de somnis i esperances, una autoritat guanyada en el respecte que dona el fer sentir a cada un dels alumnes subjecte i protagonista del seus esforços. 

Un institut de secundària és el cosmos on es pot produir el miracle de la metamorfosi, que farà que els preadolescents que hi entren, quan en surten ho facin com a persones tocades per l’alè del coneixement.

La recerca de la bellesa viscuda a les aules, com una mena de currículum ocult que ens acompanya, caracteritza al professor de vocació, el que l’alumne recorda al passar els anys. No començaré el nou curs, acabo les vacances i començaré la jubilació, se’m fa estrany, molt estrany.

Navigare necesse est, vivere non necesse. Cal navegar, no cal viure. Aquesta és la cèlebre frase amb la qual, segons relata Plutarc, Pompeu va arengar els seus mariners quan aquests es negaven a embarcar davant l'amenaçador estat de la mar per recordar-los que el deure està per sobre de qualsevol por o de qualsevol circumstància. 

He estat un navegant de les aules, salpant cada curs en un viatge que sempre és diferent i ara al arribar a port, a la jubilació, se m’ha fet curt. He donat molt de mi, però els companys i alumnes m’han donat sempre més.

Companyes i companys que tingueu un bon viatge 2015-2016. Fins aviat.

Francesc Pararols, un homenatge a un home bo, a una generació imprescindible.

Escric amarat d’emoció, resultat d’un acte de just homenatge al Francesc Pararols, aviador, guerriller i polític gironí. Als seus 95 anys es el viu representant d’una generació, dels supervivents de guerres, exilis i repressió, que han conservat i ens han donat testimoni de coratge i coherència.

En un moment en que tota la política es posa en qüestió, en unes circumstàncies en que la paraula polític, sembla un renec, paga la pena mirar als ulls del Francesc i veure la llum de la il·lusió i de l’esperança que caracteritzen al revolucionari.  Al revolucionari de veritat, el que dona la vida i comparteix lluita i sentit amb els altres ¡ el que no confon la demagògia amb l’acció col·lectiva.

Representa la història del PSUC, aquell partit nascut com a conseqüència de la necessitat de parar el feixisme, que fou capaç de grans coses i també de grans errors. Si actues, si et compromets, et pots equivocar, però es la única manera de canviar les coses. Sense organització no es possible el canvi revolucionari i sense generositat no hi ha unitat, el únic ciment que tenim les classes subalternes per a transformar la societat.

ICV i EUiA son hereves del PSUC, s’equivoquen més cops dels que voldria, però sempre han estat a primera línia, ni en el franquisme van fer vacances ni en els darrers quaranta anys han vist la vida des de la barrera, han patit escissions, trencaments, però sempre hi han estat. En Pujol de Sant Feliu, en Casademont de Figueres, en Germinal de Lloret, en Mera, Herrera, Pararols i la meva mare, la Maria, sempre hi van ser i ens han educat a no defugir els compromisos.

Qui sap què ens depara el futur, qui sap si serem capaços de donar el millor avui quan tants ens necessiten tant, però que ningú s’equivoqui els hereus del PSUC no serem més que ningú, però tampoc som menys, no farem sols els canvis que tant manquen però tampoc es faran sense nosaltres. Els nostres exemples son els que el dissabte 5 de juliol de 2014 hem homenatjat, son Francesc Pararols. Orgull, confiança i coherència. Ni més ni menys.

Jordi Vilamitjana ha mort! Escriure, escriure, escriure...!

Aclaparat per la noticia de la teva mort, s’acumulen de sobte tots els records i necessito escriure per fer viure el que de tu sempre m’acompanyarà, presencia i memòria, les llavors de l’eternitat.

A la sortida de la sala d’actes de la Normal se’m atansa un jove professor que acaba de participar en la primera assemblea que serà el pròleg de la vaga més llarga que hem fet els ensenyants en tota la nostra història, som al 1988 – amb que puc col·laborar? em diu- , vine, li responc. En el local de CCOO em proposa el butlletí que abans de cada assemblea, durant mesos, serà la font d’informació del professorat de les comarques gironines. Jordi Vilamitjana havia nascut per escriure, però no solament volia interpretar el mon, també volia canviar-lo. Fou el començament d’una llarga amistat!

Un altre flaix em ve a la memòria, vigílies d’un 8 de març a mitjans dels 90s, amb en Jordi i dues companyes, posem una pancarta recordant la data, els vigilants ens retenen i davant del cap de l’estació l’omplim d’arguments per a que la pancarta resti al viaducte, com qui posa una senyera al cim d’una muntanya. La paraula, l’argument, l’instrument de la intel·ligència, en Jordi.

Ens has deixat, costa fer-s’hi a la idea! tantes converses, tantes passejades, i els teus consells, tots, crítics i benèvols. Trobarem molt a faltar es teus articles en una ciutat a la que li manca autocrítica i li sobra cofoisme. Una ciutat que sempre tenies al cap, que estimaves amb bogeria, i per amor  en denunciaves els que se’n aprofitaven. Conscient de les desigualtats, hi lluitaves en la primera linia per a fer-hi front, l'educació, i la converties en un camí d'amistat, fent de l'exemple la millor manera d'ensenyar als teus alumnes. 

Jordi Vilamitjana, caigut en dura batalla, resistint fins al darrer moment, amb uns somriure i amb la ploma, escrivint i escrivint...Amic, company, ara pot dir a la lluna blanca que la vols, nosaltres continuarem el teu combat. Tot el nostre sentiment més profund per a la família, l’alfa i l’omega de la seva vida.

La pobresa a casa nostra mata!

Ens hem d’acostumar a que una bona part dels nostres nens i nenes visquin en la pobresa? Cal una resposta clara i actuar en conseqüència, per que la pobresa mata. Ho em vist al Vendrell, i com deia un comentarista parlant de la violència de gènere, abans aquesta no se li donava una relació de causa efecte, no es mesurava i semblava que no existia. Qui em pot negar que no passa això avui amb la pobresa i la infància, amb la violència de la pobresa i els seus efectes .

A voltes penso que els responsables de benestar, educació i salut passen més temps per a trobar arguments per a negar la pobresa i la gana, que per a fer un bon diagnòstic, per a lluitar-hi i eradicar-les. Un sistema que es bassa més en la caritat i en la beneficència que en la justícia és incapaç de trobar solucions sense transformar-se radicalment. I avui no anem en la bona direcció.

Recordo la resposta d’un director d’un institut finlandès quan li vaig preguntar pel secret del bon rendiment dels seus alumnes. La resposta era molt senzilla, em va dir: “ ací venen els fills dels directius de la Nokia i els de les seves dones de fer feines .” Es a dir els directius, els dirigents del país, no portaven als fills a escoles d’elit segregades, els portaven a la pública i ja se’n cuidaven que el pressupost d’educació donés el mitjans per a una bona educació per a tots, per que en aquest tots i eren els seus fills! En aquell país tots els que tenien càrrecs públics estaven obligats a usar els serveis públics, per a ells i les seves famílies! Vet ací per que funcionen tant bé!

A casa nostra, un model de dos velocitats, un model que no genera obligacions comunitàries, un model on l’exemple dels governants no es exigit ni exigible ens aboca a una societat malalta on al campi qui pugui se li diu llibertat. Per això crec en la necessitat d’un nou procés constituent, d’un contracte social que asseguri una base comuna de benestar per a tots, on els nens i nenes no siguin víctimes de l’atzar del seu naixement, de la riquesa o pobresa de les seves famílies.

Josafat i el cotxe oficial

Ahir a la nit vàrem anar amb la meva companya a l’estrena de Josafat al teatre municipal, molta gent, força expectació...però, no parlaré gaire de la posada en escena, un xic eclèctica, a cops confusa, ni de l’obra, prou coneguda però que, al meu parer, envelleix no pas de la millor manera.

Al sortir em vaig trobar un cotxe oficial, l’habitual de gran cilindrada amb el seu corresponent xofer. Mal aparca’t a la plaça del vi, com es massa habitual amb els cotxes d’aquesta mena. La veritat és que, instal·lat a la fila 12 de la platea, no em vaig fixar en qui hi havia al placo presidencial, aquell lloc que en el primer mandat municipal del 1979, recordo, es deixava vuit.

Tant si val qui era l’usuari de l’andròmina, suposo que els cronistes ens ho diran, però tant si val, el fet és el perquè algú que te responsabilitats polítiques necessitava el cotxe oficial a ¾ d’11 de la nit a la Plaça del Vi. Per a anar a casa còmodament, em direu molts, per a anar a la feina, suposo que gairebé ningú li passarà pel cap. Es anar al teatre un assumpte oficial, anar a casa teva després també ho és?

El cotxe oficial és un símbol, una metàfora a la que qui governa si aferra com el nàufrag a un salvavides. Un de les coses que vaig aconsellar als “meus”, quan governaven, es que el deixessin, em contestaven que l’usaven poc, més raons em donaven, si era poc, podia ser fàcilment gens! Bé, dels errors s’aprèn, espero!

Moltes coses han de canviar per a que el cotxe oficial desaparegui. La mentalitat del que cofoiament l’usa, la mentalitat de la gent que sortint del teatre en lloc de passar de llarg, li retregui i l’escarneixi l’abús de poder. Però ens hi hem de posar, fer que l’exemple i no les paraules, ens permeti donar i rebre la confiança de les ciutadanes i els ciutadans. I si deixem de fer el badoc davant dels poderosos, millor!

L’exemple de Madiba: reconciliació sense oblit, radicalitat sense sectarisme.

La mort de Nelson Mandela, Madiba, porta a aquelles rares conjuncions que tenen com a resultat una gairebé total unanimitat respecte a la seva vàlua i transcendència històrica. Se’n diria que com els seu enemics, i en va tenir molts, no van poden guanyar-lo, ara se l’intenten apropiar, fer com di fos dels seus.

Res de més allunyat per la seva trajectòria vital, la de Madiba, de molt dels qui  avui el lloant i amb les seves accions es troben a les antípodes del seu llegat. Els més benvolents dirien que es de savis reconèixer la vàlua d’aquelles persones, menys de les necessàries, malgrat la teva vida estigui molt allunyada del seu mestratge. El més malvolents diran que darreres les lloances es volen amagar de les terribles comparacions que la seva figura els deixa retratats.

No es fàcil de trobar en un home aquets barreja de radicalitat en les conviccions i flexibilitat en els procediments sense que aquests t’allunyen d’aquelles. No solament va saber perdonar, encara més, sabia que el perdó no es pot fonamentar en l'oblit, que cal la reconciliació amb el penediment del qui li pertoca, aquesta és una via revolucionària que porta al canvi. Que allunyats de la transició sense penediment i amb oblit del cas espanyol.

Els hipòcrites se’n oblidaran, però no ha farem, no ho faran  milions i milions de persones que seguiran els seu exemple, per que la millor manera d’ensenyar és l’exemple, lluitant per a ser els amos o mestresses del seu destí, per què que ningú pot comprar la teva ànima si tu no vols.

Qui defensa al defensor/a?

La figura del defensor o síndic va néixer a Suècia fruit d’una societat democràtica consolidada i després de dècades d’estat del benestar. Apareix com a conseqüència d’un fet llargament observat de que la llei, al ser aplicada per homes i dones, en la seva aplicació cas per cas pot se injusta i cal una institució que així ho faci veure i proposi solucions a les administracions per a solucionar-ho.

L’aplicació a societats com la nostra en que sovint la justícia és lenta i feixuga i l’administració burocràtica i arbitrària, encara semblava més necessària aquesta figura. Però cal una cultura prèvia, democràtica, que sovint ens manca en cultures com la nostra en que molts no es conformen amb la mediació, volen que se’ls hi doni la raó, si i si.

El defensor/a no és un tribunal, no te un paper executiu, recomana a altri que canviï, que escolti, que respongui, però no pot obligar. És jutge sense jutjar i fiscal sense acusar. En molts casos pot facilitar solucions, sobre tot si les administracions que l’han creat son conseqüents i es senten obligats per les seves resolucions.

Però pot succeir i més en un país com el nostre, en que les institucions estan en crisi, algunes administracions facin desaparèixer la figura per molesta, com ha passat en alguns indrets de l’estat espanyol o que afectats per una injustícia li reclamin a la figura més del que pot donar i la considerin inútil.

A Girona, aquesta institució ha estat positiva, l’actual defensor ha fet una tasca extensa i intensa, no ha satisfet a tothom, ha enfurismat a uns quants, demandants i demandats, però ha tractat amb cura i honestedat cas per cas.

Aquest dies se l’ha qüestionat, al defensor de la ciutadania de Girona, per un afer privat, legal però discutible, alguns consideren que l’invalida com a defensor i l’han denunciat públicament. Declaracions i contra declaracions han enterbolit i no aclarit la qüestió. I em pregunto a qui beneficia? No ho se, però si se a qui no. Gens ni mica a la PAH, que ho denuncia, i encara menys a la persona i a la figura del Defensor. No se com acabarà, però em conformaria que en lloc de cercar vencedors i vençuts i contar partidaris d’un i altre, cerquéssim una solució i sobretot una lliçó. Sovint de les equivocacions, si saps que ho son, s’aprèn molt.

El 16-O, tots i totes al costat del Bloc de Salt!

Resten pocs dies per que l’ordre de desallotjament del bloc ocupat per la PAH a Salt s’executi. No ha estat el jutjat que portava el cas el que ho ha decidit, ha estat la fiscalia que va urgir a la audiència i aquets estimar un recurs que comminava a fer el desallotjament. Darrera hi ha un rerefons més polític que judicial i sobretot les pressions del SAREB, el “Banc dolent”, que no vol que l’exemple de salt s’estengui per altre immoble, molts, que estan sota el seu poder.

Les famílies que hi viuen i la gent que solidàriament els hi fa costat no estan sols, han estat i continuen arribant multitud de mostres de solidaritat. Per a molts son un exemple de fermesa i valentia davant de l’adversitat. Defugen la resignació i el derrotisme que des del poder s’ha anat induint a tanta i tanta gent malmenada per la crisi, volent tancant-la en el redós individual i familiar, culpabilitzant-la dels problemes i foragitant tota mena d’esperança col·lectiva.

Defensar el Bloc és defensar aquesta esperança en la col·lectivitat, en el protagonisme de la gent,  per a fer-los part activa de la solució dels seus problemes. I es una resposta combativa contra al impunitat, exigint responsabilitats a tots aquells que han jugat amb les cases de la gent, que els han enredat per a fer-se d’or, uns pocs,  i que arribada la crisi no han tingut escrúpols per a fer-los fora de casa i apropiar-se del immobles i de la vida de les persones, condemnant-los a deutes impagables.

Pot ser, espero que no!  el 16,  la força bruta s’imposi a la força de la raó, pot ser que creguin que si els fan fora, ens fan fora, guanyaran, però s’equivoquen. No guanya qui no convenç, i les victòries fonamentades en les mentides són efímeres. Molts hi serem com  a testimonis actius, com a escut democràtic contra la barbàrie, més repugnant encara, quan aquesta es vesteix amb la toga de la justícia.

En Duran no vol fer de professor.

En unes recents declaracions Duran Lleida ha respost a la pregunta de que faria si deixa la política tot dient que no faria de professor per que estan molt mal pagats. No ho deia com un acudit, ho va etzibar en aquells pocs moments que te en que no menteix i gràcies a una presentadora que sovint despulla als entrevistats, tornant als seu orígens.

Sempre he dit que a millor manera d’ensenyar es l’exemple, sort que no farà de professor en Duran per que seria un mal exemple, de polític, de persona i lògicament de professor. Possiblement farà d’advocat, interpretant a favor de qui pagui més, unes lleis que ell ha ajudat a parir en aquets darrers trenta anys.

Per que ell i bona part d’una generació de polítics que l’acompanyen,  han vingut a fer política per a “forrar-se”, com deia un amic seu del PP i inquilí com ell, anys i panys, de l’hotel Palace.

Per aquets individu, el partit és un instrument, les eleccions un ascensor, i els pactes un menú, per a servir-se tot servint als que paguen, i paguen bé. Ara que l’ statu quo trontolla es preocupa més per la menjadora, que per fer servei al país i alerta! es posarà la roba del color que faci falta per a mantenir-se tant com pugui en el poder, espanyol per suposat.

Que lluny està dels professors als que ha contribuït a empobrir donant suport a les polítiques del PP, a la congelació dels seus salaris, a la confiscació de les seves pagues dobles! El volem lluny de les aules, i deixem-ho dir, encara més lluny de la política.