La “mala llet” en política: confondre tenir personalitat amb la grolleria.

He tingut companys, ex-companys i adversaris carregats d’ambició, això en política no es en principi dolent. La ideologia que comparteixes, l’organització a la que pertanys, el control democràtic de les decisions poden llimar les arestes de l’ego sobredimensionat. El perill d’aquesta mena d’individus es quan perden alguns o tots aquests condicionants i es deixen anar. Son insuportables de lluny i encara més a prop, no els importa ni el foc amic, ni les conseqüències dels seus actes.

No es fàcil desempallegar-te’n d’aquesta mena d’individus. Al redactar, me’n dono compte que escric en masculí i no es casualitat, son més el homes que les dones qui he conegut d’aquesta mena. L’oblit dels principis ideològics, els hi fa veure com a positiu o negatiu l’acció política en funció del lloc influent que puguin ocupar i poden passar d’oportunistes a més revolucionaris que ningú, en funció de com els hi vagi.

N’hi han a la dreta, sens dubte, però els que més mal m’han fet son els que s’han anomenat d’esquerres. La seva pràctica ha entabanat a no pocs, encara en aquesta darrera campanya municipal he vist com aquests mètodes, dirigit des de les bambolines per un personatge, conegut i menys reconegut de la nostra ciutat, s’estenien en una candidatura vinguda a menys que no vol ni pot canviar.

Els temps, però, estan canviant i espero que com els vell dinosaures s’extingeixin, que no superin la combinació de democràcia representativa i directe que s’obre pas i que definitivament no es confongui radicalitat amb “holiganisme”, si volem canviar les coses, ho serà de forma radical però democràticament i respectant a tothom, incloent els nostres adversaris. Prefereixo mil cops el model, la manera de fer i estar, de Manuela Carmena al de un Esperanza Aguirre, amb totes les seves versions.