Qui dona llargues a votar, de fet no ho vol o ho vol poc!

De veritat volem votar? o més ben dit, tots els que diuen que volen votar el 9N en veritat estan disposats a fer els sacrificis necessaris? Algú em pot demanar de quins sacrificis estic parlant, doncs d’això depèn…Curt i clar, assumir la votació sense l’acord i contra els poders de l’estat espanyol.

Jo vull votar i estic disposat a assumir els sacrificis necessaris, no he frivolitzat ni minimitzat les dificultats mai i sovint m’ha sobtat el que en un sentit i un altre he escoltat. Josep fontana va dir no fa pas gaire que no hi havia independències sense guerres d’independència. Una interpretació literal d’una metàfora va escandalitzar a uns i altres. En definitiva volia dir que sense cost i sense valentia d’assumir-lo no s’arriba a la fi de cap camí i menys d’un tant important.

D’ací, pot ser, que observi un cert cansament, una major tebior en la preparació de la diada d’enguany. Ens en sortirem, formarem part de la V, però ens apuntarem molts a l’últim moment, com a resultat d'un sentiment de “dejà vu”, de que ja hem fet prou d’actes festius i simbòlics i de que hem de votar d’un punyeter cop. I ens posa la mosca al nas que se’ns digui que s’haurà de fer legalment, interpretant com a legal que el govern i les institucions de l’estat i donin un més que impossible vist i plau.

Deia, no fa pas gaire, que no hi poden haver plans B, per que tots ells xocaran amb el mateix problema que la A, la negativa de l’estat. Aleshores a qui li convé, perdre temps i marejar la ciutadania? als que volem votar segur que no.

La gran biblioteca de Girona tancada, passen els mesos i ningú se’n fa responsable.

Quan fa uns mesos després d’una visita i observar que tot estava apunt per que la biblioteca s’obrís, vaig escriure la meva indignació en aquest espai. Han passat mesos, com deia, i tot continua igual, es a dir, d’obertura res de res.

Qui és el responsable, no ho sabem, però segur que aquest mes d’agost és de vacances, dies abans de començar-les devia tenir l’expedient del tema a sobre de la taula i abans de sortir el devia endreçar en un calaix, si es que no el tenia ja a dins ple de pols. Qui serà l’individu, serà home o dona, de la Generalitat o del govern de Madrid? Si ho preguntessis a un, en el cas més que hipotètic que aconseguissis parlar amb ell o ella, et dirà, sens dubte,  que la culpa la te l’altre, segur!

Les tanques rodegen encara l’edifici, i ni tant sols no s’ha aprofitat el temps per a urbanitzar i enjardinar l’espai que l’embolcalla. Que os jugueu que quan s’obri, ves a saber quan, aleshores si que començaran les obres! Sembla que qui en sigui responsable li importi tres pitus, la biblioteca i encara més els gironins i gironines que en volen ser usuaris.

No es podria fer prèviament un examen psicotècnic de director general cap amunt, que ens poguessin fer veure si tenen fòbia als ciutadans i els importa poc allò que és públic en la mesura que no sigui una pantalla per a fer negocis privats?

Bé començarà el setembre les escoles, els instituts i la universitat, la ciutadania continuarà interessada en tenir un bon servei com és aquets gran biblioteca, continuarà tancada? Probablement si. Fins quan tindrem tanta paciència???

La unió de les esquerres, el procés, Ada Colau i la puresa de sang.

Una entrevista al diari el Mundo d’Ada Colau ha donat lloc a tot un seguit d’agressions verbals contra ella des de terreny que creia amic. No es tant el que diu a l’entrevista com el que diuen que diu o encara més el que no diu però molts creuen que amaga. El foc amic és tradicionalment un accident habitual en l’àmbit de l’esquerra que s’anomena transformadora o revolucionària.

No és menys cert que l’oportunisme de no pocs dirigents  que s’han fet un lloc, a voltes,  en l’esmentada esquerra, pot deixar oberta una sospita sobre qualsevol que vulgui encapçalar un projecte d’aquesta mena. Passa sovint que qui ha estat més crèdul i martell d’heretges al voltant d’un líder, decebut després, assumeixi una desconfiança generalitzada de la que solament exclou la seva petita capella o la causa partidista concreta que en aquell moment defensi. També la crítica es pot donar des de l’honestedat intel·lectual que es malfia de qui te les coses masses clares amb respostes senzilles per difícils i complexes que siguin les causes.

El resultat de la desconfiança és el sectarisme i aquest porta com una maledicció a la marginalitat. Es curiós, però no estrany, que en la recta final d’una etapa, el procés sobiranista i la conformació de nous espais polítics, aparegui com una febre persistent aquest rebuig a Ada Colau. Dels adversaris, des del sistema, és ben lògic, fa por. Però no ho és tant, al meu parer, des dels amics.

Bé, en aquesta recerca que fan alguns del futur “govern dels millors”, ara d’un roig encès, també em crida l’atenció que a un partit com ICV que, amb tots els seus errors, però també encerts, se’l exclogui del canvi per manca de “puresa de sang”. Com hereu del PSUC, he militat a ICV, sovint he discrepat de la direcció, i més d’un i de dos dels caps de les direccions que he conegut no m’ho ha perdonat mai, però sempre en el meu àmbit he tingut autonomia i he fet el que pensava, a cops ho he encertat i d’altres m’he equivocat. ICV és molt més que un responsable o dos o cent...són totes i tots aquells amb els que he compartit multitud de reunions i mobilitzacions i el seu exemple és el que m’ha fet sempre continuar en política.

Des de fa més de quaranta anys milito en un partit, el mateix, si hi soc des de fa tant de temps no vol dir que no hagi tingut dubtes, ni tampoc em fa millor o pitjor que altres, sempre he pensat que la organització és un mitjà no un fi, però que sense ella difícilment arribaràs als objectius que desitges.

No respecto més als meus companys que a aquells que estan organitzats o no en altres llocs em mereixen respecte. Per que no hi ha res millor per canviar les coses que gent diferent, quan més gent millor, s’impliqui a fons. Per això crec que és una sort que Ada Colau vulgui fer política representativa, amb totes les seves virtuts i defectes, segur que la farà tat bé com la participativa que li ha donat el renom que ara té.  

El VOL i els gironautes!

És encara molt aviat per a fer un balanç d’ EL VOL, em refermo però en el que vaig dir en un post  en el moment de l’estrena, és a dir  la meva llunyania a una aposta d’aquesta mena a la nostra ciutat. Ara bé, no comentaré ara ni el continent, ni tant sols el contingut, em detindré a parlar del personal, el que podríem anomenar els clients que de moment, majoritàriament han estat de Girona estant.

Poder no ho hauria de dir, però per si de cas em refermo en el respecte a les persones , que penso que és compatible a la crítica pel que aquests poden fer. Si parlo de gironautes, es a dir, gironins que no es perden cap esdeveniment  que sembli “cool”, es més descriptiu que antropològic i els esmento arrel de que la premsa ha comentat en el primer balanç de assistència que el 85% dels clients del VOL fins ara ha esta gironins, de la ciutat o propers.

Si l’èxit d’un projecte es que se’n parli, ni que sigui malament,  ho han aconseguit i tot i que una majoria, al meu parer, en parlen malament, no posaria la ma al foc a que alguns d’aquests darrers no hi hagin anat o fet reserva per anar-hi. Es cert, continuo pensant que 65 euros son molts, masses per a una gran majoria ciutadana, i que les poques places elititzen, amb el preu, el projecte.

Però curiosament arribo a la conclusió de que aquests dos fets, preus alts i “numerus clausus”, auguren l’èxit del local. M’imagino la conversa, qualsevol semblança amb la realitat es coincidència? entre els esmentats gironautes: No hi has anat encara? Com pot ser ? et sents tant exclusiu, tens tot Girona mirant-te i el barri vell com a decorat de postal! Impossible negar-se a tant gran temptació...Girona m’enamora, ai no, Girona m’emociona!

Una família de València i la desmemòria històrica.

Escolto perplex d’un mitja que l’ajuntament de València demana a una família 40.000 euros per treure d’una fosa comuna al cementiri un seu parent. Ja abans el mateix ajuntament havia retardat els tràmits fent perdre a la mateixa família la subvenció de 50.000 euros que per aquest fet havia rebut, ara les subvencions han desaparegut del pressupost de l’estat.

Segons l’ajuntament es tracta d’un fet arqueològic i el preus acompanyen aquets fet, semblaria un acudit de mal gust però no, és la desmemoria de la memòria, la befa a l’anomenada memòria històrica i les llacunes d’una llei estatal que el PSOE de Zapatero va descafeïnar tant que ens porta a aquets fets.

Fins i tot la memòria personal és, per la seva naturalesa, selectiva: només recordem el que no hem oblidat. Per això la por que tenen els descendents del guanyadors a la memòria dels vençuts en la guerra que dona lloc al franquisme, el que voldrien és que l’oblit acabi fent desaparèixer la memòria i la història es fonamenti en aquests oblits selectius.

El ministre Wert i  la FAES al ordenar el model educatiu i manipular especialment la història ordenen hi fonamenten uns discurs lineal amb la idea que la història d’Espanya segueix un curs inevitable fins l’actual present, per a ells, gloriós.

No solament no han de demanar perdó, és que segons ells, la seva desmemoria,  els porta  a dir, que els crims no varen existir. Suposo que això es el que contestaran al requeriment del els NN.UU demanant responsabilitats al govern espanyols per les dificultats que posen al coneixement i reparació dels fets ocorreguts en la guerra civil i la llarga dictadura franquista.

Repensar la ciutat o governar-la?

Abans, el mes d’agost, el que tradicionalment la gent agafa o agafava, ara no ho tinc tant clar, les vacances, les noticies queien en picat i els diaris es feien ressò, del que anomenaven serps d’estiu. Es a dir, noticies que semblaven molt interessants però que després del mes d’agost ningú les recordava.

I parlant de serps d’estiu el govern de la ciutat, bé, el que queda el mes d’agost ens convida a repensar la ciutat i ens llegeix un reguitzell de plans especials des de sant Narcís a la Devesa i ens augura un període ple de processos participatius amb els ciutadans. Fixem-nos amb els mesos que ens queden d’ací al maig del 2015, descomptant l’agost i el maig, vuit mesos! Bé setembre  l’11, novembre el 9... el nadal, la campanya electoral municipal i que no ens agafin eleccions anticipades...

Estem davant d'una gran serp d’estiu, construïda amb bones voluntats, no ho dubto, i amb poca traça del que vol dir planificar, encara ho dubto menys! Plou sobre mullat, han tardat més de dos anys entre anunciar i fer  l’agència de promoció econòmica, encara esperem des de fa gairebé un any el Ple extraordinari sobre Sant Narcís...

No es pot confondre tenir un document, i ben fet està tenir-lo, amb tenir un projecte, per que aquest darrer es el resultat d’un procés que passa per treballar-lo amb la ciutadania, lluny de la contaminació del períodes preelectorals.

Abans cal governar, barri a barri, generar complicitats i apoderar a la get començant per solucionar els temes que semblen menuts des de la plaça del vi, però son claus des dels barris estant. No dic que no es faci, dic que no es fa prou 

Els nostres mals no venen de la transició, tenen l’origen en Felipe Gonzalez i Jordi Pujol.

Era molt jove en els anys de la transició, els que van de la mort de Franco, el 1975, al primer govern González, 1982. Els vint anys et trobes en formació, en rodatge, el teu entorn és un espai d’aprenentatge si tens els ulls oberts. Deia que la transició acaba el 1982, bé, a Catalunya, com en altres coses, acaba abans, el 1980 quan com a resultat de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, surt, contra tot pronòstic i amb minoria parlamentària, el primer govern Pujol.

Ara alguns donen la culpa a la transició, de la llarga i sagnant dictadura, de tots els mals que la nostre democràcia té, hi discrepo. La transició va ser un pacte que restava obert en molts punts, que podien anar en un sentit o altre en funció de qui i com portes el timó. La gran frustració, la pols de l’actual llot, al meu parer, es centren en dos personatges claus, enormement legitimats en el seu moment a Espanya i Catalunya per a democratitzar a fons ambdós països i, ara ho sabem, ni un ni l’altre ho varen fer.

No en varen saber o no els hi va interessar. Probablement el segon. Democratitzar a fons tenia un problema per a ells, fer-los desaparèixer, en un temps prudencial, del poder, deixarien de ser imprescindibles. S’imposa l’orgull. L’ego i ara també ho sabem, quelcom de pitjor, el diner!

Des dels vuitanta fins ara, s’ha consolidar un règim que tot just fa tres anys entre en crisis per la crisis.  La brutícia acumulada en els anys de govern PSOEPP, amb la variant catalana CiU, impedeix qualsevol sortida que no posi en perill el status quo, o es trenca el petit estat del benestar o es democratitza a fons, fins ara han seguit uns i altres, a Espanya i a Catalunya,  la primera via. Però atenció, a Catalunya el procés que posa la independència com a solució desestabilitza el model, obliga a CiU a desplaçar-se i trencar el pacte del bipartidisme. Això no es perdona i l’omertà que amagava la brutícia i les mentides salta pels aires.

La lluita per acabar amb el règim, a Espanya i Catalunya, es avui a l’ordre del dia, aquest es resisteix a morir i és i serà capaç d’usar tots els monstres per impedir-ho, per això el 9N és avui encara més important per la llibertat de Catalunya, es clar, però també per a la democratització d’Espanya, alguns, encara pocs, ho comencen a veure al país veí.