La unió de les esquerres, el procés, Ada Colau i la puresa de sang.

Una entrevista al diari el Mundo d’Ada Colau ha donat lloc a tot un seguit d’agressions verbals contra ella des de terreny que creia amic. No es tant el que diu a l’entrevista com el que diuen que diu o encara més el que no diu però molts creuen que amaga. El foc amic és tradicionalment un accident habitual en l’àmbit de l’esquerra que s’anomena transformadora o revolucionària.

No és menys cert que l’oportunisme de no pocs dirigents  que s’han fet un lloc, a voltes,  en l’esmentada esquerra, pot deixar oberta una sospita sobre qualsevol que vulgui encapçalar un projecte d’aquesta mena. Passa sovint que qui ha estat més crèdul i martell d’heretges al voltant d’un líder, decebut després, assumeixi una desconfiança generalitzada de la que solament exclou la seva petita capella o la causa partidista concreta que en aquell moment defensi. També la crítica es pot donar des de l’honestedat intel·lectual que es malfia de qui te les coses masses clares amb respostes senzilles per difícils i complexes que siguin les causes.

El resultat de la desconfiança és el sectarisme i aquest porta com una maledicció a la marginalitat. Es curiós, però no estrany, que en la recta final d’una etapa, el procés sobiranista i la conformació de nous espais polítics, aparegui com una febre persistent aquest rebuig a Ada Colau. Dels adversaris, des del sistema, és ben lògic, fa por. Però no ho és tant, al meu parer, des dels amics.

Bé, en aquesta recerca que fan alguns del futur “govern dels millors”, ara d’un roig encès, també em crida l’atenció que a un partit com ICV que, amb tots els seus errors, però també encerts, se’l exclogui del canvi per manca de “puresa de sang”. Com hereu del PSUC, he militat a ICV, sovint he discrepat de la direcció, i més d’un i de dos dels caps de les direccions que he conegut no m’ho ha perdonat mai, però sempre en el meu àmbit he tingut autonomia i he fet el que pensava, a cops ho he encertat i d’altres m’he equivocat. ICV és molt més que un responsable o dos o cent...són totes i tots aquells amb els que he compartit multitud de reunions i mobilitzacions i el seu exemple és el que m’ha fet sempre continuar en política.

Des de fa més de quaranta anys milito en un partit, el mateix, si hi soc des de fa tant de temps no vol dir que no hagi tingut dubtes, ni tampoc em fa millor o pitjor que altres, sempre he pensat que la organització és un mitjà no un fi, però que sense ella difícilment arribaràs als objectius que desitges.

No respecto més als meus companys que a aquells que estan organitzats o no en altres llocs em mereixen respecte. Per que no hi ha res millor per canviar les coses que gent diferent, quan més gent millor, s’impliqui a fons. Per això crec que és una sort que Ada Colau vulgui fer política representativa, amb totes les seves virtuts i defectes, segur que la farà tat bé com la participativa que li ha donat el renom que ara té.