Era en un lloc, pensant en un altre lloc.

“No he pasado nunca más vergüenza política “- ha dit Soraya Saénz de Santamaría - referint-se al debat al Parlament de la Llei de Referèndum. La mateixa, que no ha tingut gaire vergonya- sembla per les seves paraules- de la corrupció que senyoreja el seu partit, el PP, el més corrupte d’Europa. La ruptura amb l’envellit i corrupte sistema del 78 deixa clar qui és qui en la política espanyola i catalana.

No està sent una dia fàcil, a Madrid estant. Reconec que tinc el cap al parc de la ciutadella i sovint els ulls se'n van a cercar els missatges que m’informen del que va succeint. Però  si la millor manera d’educar és l’exemple, no me’n puc estar d’assumir les obligacions  que com electe he assumit amb la  ciutadania que m’ha donat confiança. Es cert, però que cal comptabilitzar la feina a Madrid i al territori, però a voltes un ha de ser a un lloc i tenir el cap a un altre.

La distància però també et permet veure un context més llunyà i os he de dir que avui ja son pocs a Madrid que no es creguin de que anem de veres. Estan inquiets, desubicats i la vena autoritària els surt a més d’un i  a més de dos. Em tocava mesa i portaveus d’interior, l’escenari més ultra on el PP i Ciudadanos envia els més hooligans. Avui però  les paraules tallaven uns silencis desconcertants. Si, he sortit d’una peça, ja és molt.

Torno en el darrer tren, després d’atendre visites que no podia posposar, un ambient molt més amable, amb problemes que la política hauria de poder solucionar. Històries dures que necessiten d’interlocutor i d’instrument que permetin canalitzar solucions. Quan somnio amb una república, penso en un sistema que aprengui dels errors que he observat i patit com electe, transparent i eficaç, pensat per a la societat d’avui, preparada , molt més preparada, que el 1978. 

Passat i present!

He posat damunt la taula el carnet de l’Assemblea de Catalunya que encara conservo. M’inspira per afrontar la setmana vinent i el mes que hem encetat. Quan un ha viscut més del que viurà, va bé mirar enrere i veure si has mantingut el rumb. Rellegir el punt tercer és esclaridor, perquè explica que venim de lluny i sempre hem volgut anar més lluny encara. Coherència amb el nostre passat, fortalesa davant de les dificultats presents i il·lusió, molta il·lusió, en el futur!

Hem viscut l’autonomia aconseguida en la transició, no poques vegades el Parlament Ple ha solemnitzat que som una nació i que tenim el dret a l’autodeterminació. Però, encara molts més cops, els governants d’aquell estat al que li varem arrencar l’autonomia ens l’ha desnaturalitzat, tot retallant lleis del parlament i decisions del govern. Esgotada aquesta via, sense cap proposta solvent i factible des de l’estat, recuperem el camí que manifestarem el 1971 en plena negra nit del franquisme, l’autodeterminació.

Si no vàrem tenir por de la dictadura, o, amb més certesa, malgrat la por, actuarem, ara no ho deixarem de fer. Els seus fills i nets, no podran amb els nostres. No ens volen convèncer, ens volen vèncer, perquè per a convèncer cal una causa justa i no la tenen. Malgrat la por, malgrat la sang, malgrat el caminar del cranc...dèiem de la dictadura. Lamento els que cerquen excuses per a no mullar-se. Encara estan a temps.

Sense sectarisme, amb raons i ma estesa, arribarem a l’1 d’octubre. Govern i Parlament hauran fet la seva feina i complert les seves promeses, aleshores, un cop més, serà el temps de la ciutadania. Omplir les urnes, votar en consciència, donant la ma a qui no te la teva opció, però conviu en el mateix país, perquè conviurem plegats en la nova república, si la majoria ho vol.

Corrupció? No. El problema és Catalunya!

Dimecres, en el Ple del Congrés, tornaré a escoltar del President Rajoy les mateixes vaguetats, tot fugint d'estudi, a les que ens te acostumats quan parla de corrupció...i de tants altres temes. És un mestre en moure’s per l’abocador en que s’ha convertit el règim del 78. Amb les complicitats del poder econòmic i del poder mediàtic, que tranquil viuria si no fos per aquests pesats dels catalans!

El format triat per la mesa del Congrés l’afavoreix! Recordo les corredisses per a veure qui seria el president o presidenta del Congrés, els egos que es manipularen en un sentit o altre, per favor!...recordo però les paraules que em va dir Joan tardà en aquell moment: el més important és la majoria de la mesa. Es a dir que PP i Ciudadanos, que son minoria en el Ple no siguin majoria en la taula. Com malauradament va succeir.

Això explica la rigidesa en els debats que no els afavoreixen, el que estiguin aparcades proposicions de llei que no sabem quan es tramitaran i un llarg etcètera. Aquesta paradoxa que bloqueja bona part de la feina del legislatiu espanyol no es una casualitat. Ja he insistit més d’un cop que el predomini de l’executiu sobre els altres poders és una vella herència del parlamentarisme conservador espanyol, agreujada pel llarg franquisme.

Atrinxerats en les institucions espanyoles, el PP-Ciudadanos, amb l’hostatge benèvol de Pedro Sánchez, passarà ràpid la pàgina de la corrupció i mourà de nou totes les seves bateries contra el Parlament i el Govern de Catalunya. Ens esperen unes jornades molt dures, però qui s’ha cregut mai que desempallegar-se d’un règim corrupte fos fàcil. Tot esperant amb els braços obert als demòcrates que encara dubten, no defallirem en les responsabilitats que els ciutadans en han mandatat.

De l’horror a l’esperança. No oblidem!

No crec ens conspiracions però si en les reiteracions. Les de les polítiques sectàries, dels que creuen que solament Espanya  -com diuen ells, l’estat espanyol com diem nosaltres-  és un únic espai de sobirania i conseqüentment la jerarquia del centre a la perifèria és el model natural de gobernança. Les hem patit, aquestes reiteracions sectàries i destructives, en sanitat i educació, en infraestructures i en serveis socials...també les patim en seguretat, o millor dit, en inseguretat.

Per a ells, la sorpresa de l’actuació dels mossos no ha estat que se’n hagin sortit bé, que també, ha estat la seva sobirania és a dir la seva centralitat perifèrica que ha relegat en un paper secundari a les forces policials de l’estat. I això cou, valga’m Déu com cou! Les traves perilloses a la seva coordinació internacional ha fet més indigne la vella política espanyola supremacista de que el que fa l’estat ningú més es capaç de fer-ho. I encara dol més si es fa molt més que bé.

Els hi ha durat poques hores el dol a les víctimes que havia de posposar les picabaralles. Ajudats, com no per la “Brunete mediàtica” i per les seves sucursals a Catalunya, han obert foc contra els mossos, contra la Generalitat i contra l’Ajuntament de Barcelona. Si han de fer canallades, sempre pel broc gros! És igual que es desmenteixin les seva rucades, que les tornen a explicar com si no passes res. No es tracta d’informar, es tracta de destruir a qui es veu com l’adversari.

I malgrat la por, malgrat la sang, malgrat el sectarisme, la gent ha sortit i sortirà al carrer per a recordar les víctimes i per homenatjar als servidors públics, aquells que han estat als costat en els pitjors moments. La sinceritat guanyant a la hipocresia! A Barcelona, a Cambrils, però també a Ripoll, volem una societat segura i un estat amb el que puguis confiar.

La policia catalana (Jaume Curbet, in memoriam)

Colpits pels atemptats a Barcelona i Cambrils, les emocions donen pas a la reflexió. Reacció solidaria de la ciutadania i competència policial han estat dos elements claus que expliquen aquest sentiment de pesar, però també d’orgull, que es respira entre la ciutadania. Els aplaudiment espontanis, les felicitacions als mossos i a la guardià urbana -la policia de Catalunya-  ha estat més que un símptoma, és el resultat d’una solida confluència. La memòria de Jaume Curbet -el millor estudiós català sobre policia- m’ha vingut al cap, tenyit del profund afecte que ens vàrem tenir.

En el seu primet llibre, publicat el 1987, que es titulava “la policia del Quebec: un model per a Catalunya? La resposta seva s’intuïa positiva quan afirmava que “la definició d’un nou model de seguretat pública per a Catalunya no pot refiar-se de la simple intuïció, ni de bon tros de la improvisació. Del seu èxit depèn (m’atreviria a dir) en bona part, el destí del procés de reconstrucció nacional que ha emprés el nostre poble".

“No teníem referents” -deia Jaume Curbet- , els Mossos d’Esquadra eren un precedent estimable però no podia subministrar, per ell mateix, pautes de referència per a un model com el que Catalunya necessitava. “Utilitzem el concepte de “model policial” per definir l’orientació i objecte final de la nostra política policial (...). En aquest cas, el model actua com a horitzó  de sentit per a les nostres accions transformadores".

Avui, crec que estaria orgullós de la policia de Catalunya, de la que ell en fou un pioner, i possiblement ens diria el mateix que deia, en el seu moment, de la policia del Quebec: “Constitueix un model relativament jove i dotat d’una gran capacitat d’adaptació, que utilitza cada cop més la planificació tant pel que fa a l’administració dels seu serveis com a les operacions i que, com a principal resultat, ha aconseguit una satisfactòria relació amb la comunitat a la qual serveix.”

Segona quinzena d’agost!

Ens trobem en una estranya segona quinzena d’agost, preludi d’un setembre que se’ns farà molt llarg. Conseqüència d’un fet que políticament es fa cada dia més evident, la única proposta a Catalunya, ara per ara, s’anomena referèndum. Cap altre proposta que no giri en torn a ell. Per a defensar-lo i participar som molts, molts més dels que volen i diuen. L’11 de setembre serà de nou un clam. I els nervis, molts, d'aquells que no el volen, que es mouen entre l’agitació, la propaganda i els previsibles serveis del Tribunal Constitucional.

Qualsevol error que es comet des del independentisme, o dels que senzillament creuen en l’autodeterminació dels pobles, son i seran convenientment amplificats per part dels servidors de les clavegueres o pels que es mouen per la rancúnia i la ràbia de que els coses no son com voldrien. Aquells que creuen encara en la anomenada “mentida del procés” i no desitgen de cap manera que la realitat els desmenteixi.

Afortunadament al carrer hi ha serenitat. Molta més de la que es viu a les xarxes, a la premsa escrita o a les tertúlies televisives. La gent continua gaudint i patint en la seva quotidianitat. Moltes d’ells, conscients del moment polític que vivim, saben també que el que volem fer a Catalunya forma part d’un profund i arrelat sentiment democràtic, que exclou tota mena de violència. Per això estem tranquils.

Per molt que s’escarrassin en dramatitzar la situació, el problema el tenen els que no tenen propostes a oferir. La resignació no és de rebut a Catalunya. D’ací a l’1 d’octubre anirem amb el pas segur i amb la ma estesa. El dia després construirem un nou país amb tothom, malgrat els que s’escarrassen en impedir-ho.

Els que volen fer el referèndum, els que el volen impedir...

A mesura que s’acosta l’1 d’octubre es fa més evident que el referèndum es farà. El símptoma més clar es la profusió de crides i manifestos per no anar a votar. Si fos cert el que molts han dit fins ara, que això del procés no anava en lloc... per que tanta crida i tanta mobilització per a punxar un globus que es creia desinflat? Més enllà de les cloaques de l’estat, del govern del PP, sembla que hi ha qui prefereix la confortabilitat de ser “sospitós habitual”, “anti-sistema homologat”, que donar la veu a la gent i implicar-se en funció de les seves conviccions en una ruptura democràtica.

No menystinc les  probables actuacions de l’estat per a impedir el vot dels catalans, seran moltes i variades i ja han començat! Però un govern català i una majoria parlamentària al seu costat dificulta enormement les seves accions. La reacció de la gent organitzada que de forma transversal ha impulsat el moviment des del 2010 encara les situa amb menys marge de maniobra.

Si no poden impedir-ho, l’únic camí es desacreditar-ho! Ja ho estan fent amb el tema de les garanties. Quan s’ha vist que el culpable és qui les vol donar i qui ho impedeix de totes, totes, no en te cap de responsabilitat? Quina possibilitat  de fer-ho amb totes les condicions es pot tenir quan un estat et nega la major, el dret a fer un referèndum? Quina altre via per a les generacions actuals hi ha si qui te amplia majoria a l’estat – a Catalunya, no- no en vol ni sentir parlar?

Entenc que qui no vol, ni hi creu, en el dret de l’autodeterminació de Catalunya, cerqui totes les vies - l’abstenció es la darrera trinxera- per a que quan es faci el referèndum es minimitzi el seu valor. No es de rebut, però, que qui crida a l’abstenció es digui autodeterminista. Pots dir que no vols la independència, que no hi creus, però això es concreta en un no en el moment de votar. Resten dies encara per a reflexionar i debatre, per a decidir qui ha de ser l’adversari, els que volen fer el referèndum o qui ho vol impedir? Res serà igual el dia després!