Com a conseqüència del post que vaig escriure sobre el llibre de John Lanchester l’1 de desembre passat, he rebut diferents preguntes sobre el llibre de Cipolla (1), del que citava una frase. Aquest ja fa anys que el vaig llegir, però fa pocs dies el vaig tornar a rellegir i em va semblar encara més bo. Sempre he pensat que la ironia i el sentit de l’humor és una arma carregada de futur i en temps com aquests que uns quants ens el volen amargar, paga la pena.
Aquest llibre, divertit però seriós, es composa de dos breus assajos en clau d’humor. El primer és El Papel de las Especias (i de la Pebre en particular) en el Desenvolupament Econòmic de la Edat Mitjana, i no és més que (a part del que proposa el títol) una sàtira del simplisme amb el que no poques voltes els historiadors de l’economia en particular i historiadors en general abasten l'explicació de fenòmens que en realitat són molt més complexos del que ens volen fer creure.
El segon assaig , que té per títol Las Leyes Fundamentales de la Estupidez Humana, és una divertida sàtira en la que es determinen aquestes lleis fonamentals i s’ analitzen mitjançant mètodes científics els efectes de l’estupidesa.
El que fa aquest text sorprenent és que té la forma totalment asèptica , totalment científica, com si de l'estudi d’un tema sociològic o econòmic es tractés. Aquestes lleis, ja veureu, són totalment aplicables al món real i, a més, Cipolla ens proporciona una classificació que no deixarà indiferent sobre els éssers humans: tots podem classificar-nos, sense excepció, en incauts, intel·ligents, malvats i estúpids. I tot això, per si no ho creieu, l’autor ho demostra en unes poques pàgines.
Carlo M. Cipolla ha estat, un dels grans historiadors del segle XX, un home que a més d’intel·ligent tenia un sentit de l’humor tant fi com per regalar-nos aquest Allegro ma non Troppo.
(1) Carlo M. Cipolla. Allegro ma non Troppo. Ed. Crítica. Barcelona, 2007 [1988]
Un bon llibre que jo també vaig llegir fa uns anys. El gran problema de l'estupidesa és, com afirma Cipolla, que s'encomana. Jo diria que estem vivint una autèntica pandèmia on la immensa majoria fem actes que perjudiquen i ens perjudiquen. Sempre he pensat que quan algú es fa mal o fa mal és perque en el fons no s'estima o no l'estimen. Potser si, el problema col·lectiu que tenim avui és una manca d'amor a gran escala.
ResponElimina