divendres, 22 de febrer de 2013

Som escola, sóc professor!

Font: xtec.cat
Ahir vaig anar a un acte de SomEscola! Reivindicant la nostra llengua i la nostra escola catalana. En moments difícils com els que vivim, reivindicar l’educació i el paper del professorat m’ha portat a escriure aquestes ratlles.

Aquest país ha fet moltes coses malament en els darrers trenta anys. La Transició pactista, que semblava un model a exportar arreu del món, s’ha demostrat com un gran error del qual encara patirem les conseqüències durant molt de temps, tant a nivell polític com econòmic i social. I els diferents governs, de tots els colors, que han passat pel poder han comès gravíssims errors que ens han conduit a la crisi generalitzada actual. Però, si alguna cosa s’ha fet bé a Catalunya en aquest temps és la universalització de l’educació i el paper vehicular de la nostra llengua.

Que el sistema educatiu català té mancances gravíssimes, i més en temps de retallades generalitzades, és un fet indiscutible. Ara bé, la solució als problemes de l’educació (o ensenyament, segons qui governi) no passarà mai per la privatització del sistema. I molt menys per introduir elements propis de la lògica empresarial neoliberal en la gestió dels centres. És curiós veure com, tot i els brutals efectes de la crisi econòmica actual, encara hi ha personatges que no són capaços de veure més enllà del melic d’unes receptes que s’han demostrat nocives per a l’economia. I a més tenen la barra de voler generalitzar aquestes receptes a d’altres sectors. Espanyolitzar i privatitzar són un binomi.

La gran majoria dels que hem optat per l’ensenyament no ho hem fet ni per la qualitat de la feina ni pels diners. Ens agrada el que fem. Lògicament cobrem per fer-ho, però la retribució no compensa. I els dos mesos de vacances (que realment no ho són) tampoc. La recompensa és veure com els alumnes progressen, com guanyen en maduresa i assoleixen uns coneixements, uns valors i unes eines que els permetran ser uns adults preparats per enfrontar-se amb el món que els envolta. I no hi ha res més frustrant que veure com un alumne amb capacitats fracassa en la seva formació. No tot es pot mesurar en termes econòmics. I l’educació molt menys, perquè no és un negoci. És una inversió.

No nego que puguin existir professors que no exerceixin les seves funcions amb professionalitat. Accedir al cos funcionarial és una tasca titànica. El cos d’interins en situació precària és enorme. I la feina a la concertada tampoc brota a sota de les pedres. Hi ha els centres educatius que hi ha i els recursos cada cop són més escassos.

En el fons, el problema del senyor Wert, i de tants altres ministres i analistes que no han trepitjat en la seva vida una aula, és que no han entès que l’ensenyament secundari, des del moment en el qual es converteix en obligatori i universal, ha de posar unes bases adequades per a cada alumne en funció de les seves capacitats.

És cert que s’ha de replantejar el currículum per evitar el mal anomenat fracàs escolar i permetre que alumnes que no tenen cap interès en seguir la dinàmica d’una classe puguin accedir a algun tipus de formació professional que els permeti fer el salt al món laboral amb una mínima qualificació. S’ha de construir, mai destruir.

Volem una escola catalana. Estimem la nostra escola.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada