dijous, 28 de novembre de 2013

Maria Serra, la meva mare, ha mort


Hi ha persones que segurament no passaran mai a formar part de la historia col·lectiva. No pas per que no hagin atresorat mèrits suficients per a formar part del llibres de historia. Es tracta de persones desconegudes per a la majoria, anònimes,  que al llarg de la seva vida han actuat discretament, però que quan ha calgut donar un pas endavant elles hi eren, hi eren sempre.

Son persones, com ho diria? Que van néixer i viure per a ensenyar-nos com s’han de fer les coses i, alhora, ser el pal de paller que cohesiona i promou les complicitats entre les persones més properes. Persones sense les quals nosaltres no seriem com som, ni faríem el que estem fent, ni ens comportaríem com ho fem.


Hi ha persones que mai passaran a la història col·lectiva, però que, per això mateix, per sempre més formaran part de la nostra història, la personal,  la que ens ajuda a ser millors.

La meva mare ha estat d’aquesta mena, ahir ens va deixar. La recordo de petit, quan tenia malsons, feia fugir els monstres, quan em feia mal, un petó seu a la ferida em curava, quan li deia un secret a l’orella, l’endevinava abans que acabés.

De jove era la meva còmplice, de clandestinitat, enfrontant-se a la guardià civil quan venien a escorcollar. De gran m’animava a ser millor persona i em donava els anticossos de la seva saviesa per a curar-me de cap temptació a no fer el que deia ni a dir el que no faria.

La Jove de les JSU, la regidora del PSUC al primer ajuntament democràtic del poble al que tant estimava. Sempre,  fins al darrer alè, combativa i serena. La seva història os l’havia d’explicar. Avui, que la meva mare es morta.

2 comentaris: