Llegeixo
que dimecres passat el meu amic Martí Carreras ha posat fi a onze anys de presidència
de l’Associació de veïns de sant Narcís. Diuen que no hi ha ningú
imprescindible, però serà imprescindible glosar la trajectòria d’en Martí per
entendre l’evolució del moviment veïnal en els darrers anys.
Un moviment
veïnal que la dilatada alcaldia de Joaquim Nadal havia gibaritzat o domesticat
i que en la llarga transició, que encara no ha acabat, de la seva successió, va
reviscolar de la ma d’un seguit de líders veïnals que en diferents barris aparegueren
com una alenada d’aire fresc per a exemplificar que sense veïns, sense
ciutadans, tot poder personal, per ben intencionat que es digui, és despotisme.
El Pla educació
i convivència renovat a finals del 2004 amb la participació clau de les
associacions veïnals de Sant Narcís i Santa Eugènia i les AMPES de les escoles
dels dos barris em van permetre treballar colze a colze amb en Martí i fou el
principi d’una bona amistat. Recordo la negociació amb el consell parroquial que
va permetre doblar el nombre de nens i nenes del centre obert i que les dos
institucions de la plaça Assumpció, Parròquia i Centre Cívic es donessin la ma.
Ombres
complicaren la situació, la pèssima direcció del Pla de Barris de Santa Eugènia
i el boicot a la redacció del Pla de barris de Sant Narcís, responsabilitat del
mateix regidor d’urbanisme. La confusa i erràtica direcció de les obres de l’alta
velocitat que tant greument han perjudicat al barri, sota la mirada absent de
bona part de la ciutat i la papa nates de la majoria del mon econòmic i polític
local. Sempre en aquestes desgràcies hem sentit la veu, la denuncia valenta, d’en
Martí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada