Refugiats, entre la indiferència i la mobilització.

L’ou de la serp del feixisme es cova amb la indiferència de la majoria, els anys trenta en foren un cruel exemple, del que pensàvem estar vacunats amb la formació de la Unió Europea. L’egoisme i la insolidaritat han covat de nou el monstre. La reacció dels pobles desvetllats ho impediran? Ens traurem les lleganyes dels ulls i reaccionarem? Espero que no sigui massa tard.

Una forta desesperança em corria pel cos al desfilar ahir per Girona, no pas masses, molts menys dels que feien falta, per protestar per les polítiques d’asil, de restricció al refugiats, que els estats que han segrestat la Unió Europea estan promovent. El cas espanyol es el més vergonyós entre les vergonyes que manifesten uns i altres. Una llosa que pesa damunt de tantes i tantes iniciatives solidàries que han recorregut també tota Europa.

No vull ser injust amb moltes de les persones que ahir preferiren la inauguració de Girona temps de flors a manifestar-se. Dic que no vull ser injust per que se de no pas poques persones que honestament es commouen i actuen en contra de la ignomínia del maltractament als refugiats. Però la comparació entre un i altre acte, no em puc estar de dir-ho, feia mal d’ulls. No soc ningú per donar carnets de solidari o no, abunden els que es creuen dipositaris de la veritat i el que son, es resumeix en ser miserables sectaris. Però, coi, havíem de ser molts més!

Pot ser, ens cal, una reflexió sobre sistemes organitzatius, espais i temps. No ens poden resignar a accions minoritàries, hem de commoure i moure a la més amplia majoria. Combatre la indiferència avui és combatre el feixisme!