dissabte, 21 de maig de 2016

Una de cal i una altra de sorra


L’agressió contra l’ús de l’estelada al partit del diumenge a Madrid i la reacció popular que ha provocat, ha tapat dues resolucions del Parlament de Catalunya, al meu parer, importants. En positiu, la promoció d’una auditoria ciutadana del deute, i, en negatiu, el rebuig a la tramitació de la ILP per un nou sistema educatiu. En el primer cas es fa un avenç per la transparència i l’anàlisi del deute públic que ens llastra el present i ens dificulta el futur; en el segon cas, s'impedeix, de moment, un debat necessari, malgrat el desacord que es pugui tenir en alguns dels seus punts. En la perspectiva d’un Pacte per l’Educació, en el marc del procés constituent de la República Catalana, caldrà refer pons i fer, el que avui és, un debat imprescindible.


No és fàcil posar en qüestió el deute de les administracions, ni tants sols obrir la capça, del com i perquè s’han produït. Una espècie d’Omertà, de llei del silenci,  afavoreix que heretis com administració el que altres puguin haver malbaratat o senzillament robat. El començar el camí de la seva revisió és un pas, petit encara, però decidit a trencar aquesta llei imposada on la ciutadania sempre hi surt perdent. Un nou país, s’ha de basar en la transparència i en l’assumpció de responsabilitats.

L’educació ha estat des de sempre un camp de batalla ideològic i un instrument sovint de la manipulació política. La meva tesi doctoral investigava el lligam de la política i l’educació a l’Espanya del segle XIX. Poques coses han canviat en aquest sentit, a Espanya i a Catalunya, des d’aquell temps. Avui a Catalunya, la llei vigent és la LEC, aprovada en temps del tripartit. Amb un important consens en el parlament de l’època però amb molt poc a les aules. La LOMCE del PP ha agreujat els dèficits de la LEC i ja fa temps que es veu necessària un revisió a fons del model, cercant el més ampli consens polític i social.

La ILP presentada era una proposta de part, que ni el MUCE, ni bona part dels sindicats i moviments de renovació pedagògica no havien promogut, però representava el resultat d’una mobilització gens menyspreable que tenia al darrera, entre d’altres, el principal sindicat del professorat a Catalunya, l’USTEC. Al meu parer no es podia tancar sense debatre una proposta d’aquesta mena, s’hauria d’haver inclòs en un pacte més ampli per l’educació, admetent-la a tràmit, en la perspectiva d’una nova llei ja no autonòmica sinó sobirana.

No dono per tancat el debat, aquest continua present en les aules i en la societat, caldrà ara obrir ponts de diàleg que permetin una acció inclusiva. No hi haurà república si aquesta no te l’educació com a primer objectiu!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada