dilluns, 5 de setembre de 2016

Pere Vigo, uns mots d’amistat


Transcric els mots que li vaig adreçar al Pere Vigo el dissabte passat a Sant Martí Vell.

Hi ha moltes menes d’amistat, una d’elles, molt especial, és la que es construeix en la joventut. Amb el pas dels anys pot ser que no et vegis sovint, però quan les arrels són fortes, quan, per casualitat, et retrobes, ai las! sembla que fos ahir que ens vàrem acomiadar.


Som amb en Pere amics des del 1974, de pis d’estudiants a Barcelona; dels ferrocarrils catalans a Bellaterra; de la ruta Ho Chi Min; de llargues vetllades amb l’Eudald Carbonell, un altre company i amic de pis, sols o ben acompanyats; de passejar-se pels pis embolicats amb unes mantes perquè no teníem diners per a calefacció; de menjar usant l’enginy o en el teu cas amb llaunes que tenies de reserva quan ens havíem acabat cap al dimecres el que portàvem de casa...Recordes la intoxicació quan el metge et va preguntar si eres marino de permís al mancar-te vitamina C?

Era un temps, el temps de les cireres. Recordes la cançó que esdevingué homenatge als que lluitaren a la Comuna de París?

Quand nous en serons au temps des cerises
Et gai rossignol et merle moqueur
Seront tous en fête
Les belles auront la folie en tête
Et les amoreux du soleil au coeur
Quand nous chanterons les temps de cerises
Sifflera bien mieux le merle moqueur

El temps passa, els records ens alimenten, l’amistat perdura, avui, ací, som i serem amics d’en Pere Vigo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada