diumenge, 2 de març del 2014

Reflexions sobre l’1 de març, la marxa pels drets socials a Girona.


Vaig participar a la manifestació-viacrucis de la xarxa pels drets socials de Girona l’1 de març, hi havia gent, però no suficient. Bon ambient, gent coneguda dels diferents moviments i partits alternatius, manifestos ben construïts, indrets adequats que escenificaven les reivindicacions justes, però hi mancava gent! 

Amb la que cau! Amb el descontent generalitzat per què costa tant mobilitzar-se? No tinc una resposta clara, pot ser no existeix, tinc algunes percepcions que intentaré breument escriure. En primer lloc crec que hi manca una proposta clara, intel·ligible, que els ciutadans vegin factible. Ho comparo amb l’11desetembre, amb la resposta massiva de la gent, amb cares d’esperança, la gent es creu que la independència es una alternativa i es mou. Malgrat les dificultats que hi hagi, que li diuen, malgrat tot, s’ho creu i es mou!


En segon lloc la unitat, aquells sentiment dol.lectiu que es concreta en que qui proposa ho te clar i que posposa les diferències per un bé major. Hem avançat, però encara predomina el tacticisme, no solament en els partits, que també, es dona en els moviments, en el protagonisme d’un o altre, en els lideratges. Hem avançat, però quedem molt per fer i el temps se’ns tira a sobre.

La darrera de les meves reflexions seria la superació de l’antipoliticime, les dificultats en articular un discurs que no sigui solament de la reivindicació concreta de cada sector i moviment. L’únic ciment i desllorigador és la política, la capacitat de vertebrar i integrar en un a proposta articulada necessitats i alternatives.  

Però per damunt de tot i en darrer terme cal més confiança mútua entre els que es mouen per causes comunes, menys retrets i mes fets! Si com deia Machado és fa el camí caminant, espero que la caminata de l’1 de març ens porti a un bon camí, ens cal!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada