Vaig
participar a la manifestació-viacrucis de la xarxa pels drets socials de Girona
l’1 de març, hi havia gent, però no suficient. Bon ambient, gent coneguda dels
diferents moviments i partits alternatius, manifestos ben construïts, indrets
adequats que escenificaven les reivindicacions justes, però hi mancava gent!
Amb la que
cau! Amb el descontent generalitzat per què costa tant mobilitzar-se? No tinc
una resposta clara, pot ser no existeix, tinc algunes percepcions que intentaré
breument escriure. En primer lloc crec que hi manca una proposta clara, intel·ligible,
que els ciutadans vegin factible. Ho comparo amb l’11desetembre, amb la
resposta massiva de la gent, amb cares d’esperança, la gent es creu que la
independència es una alternativa i es mou. Malgrat les dificultats que hi hagi,
que li diuen, malgrat tot, s’ho creu i es mou!
En segon
lloc la unitat, aquells sentiment dol.lectiu que es concreta en que qui proposa ho te clar i que posposa les
diferències per un bé major. Hem avançat, però encara predomina el tacticisme,
no solament en els partits, que també, es dona en els moviments, en el
protagonisme d’un o altre, en els lideratges. Hem avançat, però quedem molt per
fer i el temps se’ns tira a sobre.
La darrera
de les meves reflexions seria la superació de l’antipoliticime, les dificultats
en articular un discurs que no sigui solament de la reivindicació concreta de
cada sector i moviment. L’únic ciment i desllorigador és la política, la capacitat
de vertebrar i integrar en un a proposta articulada necessitats i alternatives.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada