Un camí de Sant Jaume molt diferent del de la Merkel i en Rajoy.

Uns dies per a desconnectar van bé, ha costat no portar a la motxilla el cas Pujol(s), la tensió davant del 11 del 9 i el 9 del 11, el terror dels dos grans partits espanyols a perdre la primogenitura que els atorga poder i més poder…Però ha estat possible tot fent el camí de Sant Jaume.

Era una fita que portava al cap des de feia anys, que n’havíem parlat amb amics de l’Institut on treballo, però que per raons diverses no es concretava mai. Aquest any si! El desencadenant ha estat la jubilació d’en Pedro, amic i director del Sobrequés des de feia molts anys, sense ell el somni no s’hauria realitzat. Acompanyat per ell, en Toni i l’Anna, el dissabte passat arribàvem a Compostela.

Més de 120 km en sis dies, a peu, per a una persona que no s’entrena no ha estat fàcil però s’ha fet. Et resta una sensació agredolça quan acabes. En molts moments del camí ho has desitjat, però a la plaça de l’Obradoiro desitjaries continuar.

Per a una persona que te una lluita dialèctica entre el materialisme i l’espiritualitat, es un viatge que omple. He tingut molts moments de soledat, ho reconec, quedava sovint despenjat anant al meu pas. Que es complementaren pel sopars, abundants en menjar, veure i conversa. Un viatge dins d’un viatge.

Fent el camí del nord, força solitari fins i tot l’agost, xoca l’impacte de trobar-te amb una riuada de gent al confluir en el francès. Diferències quantitatives i qualitatives, quan al arribar a Santiago, un cop rebuda la compostel·lana et trobes amb la crua realitat de veure de la maneta al Rajoy i la Merkel fent el “paripé” de la ma en un “camino tunejat” com una metàfora de la política tal i com la practiquen. I la gent, a cops. Un bon final de vacances!