L’enyorat
Labordeta te una cançó que comença: “A veces me pregunto que hago yo aquí”. Ell
s’inspirava en aquelles classes d’institut on, al començar la primavera, els cap
dels alumnes se’n anaven a altres camps lluny de la classe d’història, que marcava el
programa. Al sortir, avui, d’una comissió parlamentaria em venien aquests mots al cap,
tot i que dubto que, en els caps dels meus companys i companyes diputats, els hi passessin
les mateixes idees que als estudiants de Labordeta.
El tema que
ha sortit, tot fent un cafè, com no, ha estat Catalunya, en concret la frase
tant coneguda de que “ és català qui viu i treballa a Catalunya”. A la
pregunta: “i los que no se sienten catalanes? La resposta no ha agradat,
sembla, ”els que no se senten catalans i viuen a Catalunya òbviament tenen i
tindran els mateixos drets”-he dit-...”perquè Catalunya és una nació i en ella cap
ciutadà pot ser discriminat per origen, religió, política, o qualsevol altre
manifestació de les seves llibertats individuals.”
Al
titllar-nos de nacionalistes, per les seves respostes a favor de la unitat indivisible
d’Espanya, i al dir-los que en canvi jo no ho era, que era tant sols independentista,
la incomprensió ha estat fins i tot més forta que la seva seguretat en tenir
raó.
Des de
nacionalismes excloents es pot negar els drets dels catalans i l’existència de
Catalunya coma nació, però precisament aquesta negació els fa il·legítims. El
nacionalisme espanyol, al negar l’existència d’altres nacions en l’àmbit territorial
en que es creu únic, al negar el dret dels seus ciutadans a viure d’acord amb
la seva voluntat expressada en el dret a l’autodeterminació, esdevé agressiu i
excloent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada