Sempre que puc, a Madrid, m’escapo de llibreries o a la Biblioteca del Congrés.

Sempre que puc a Madrid m’escapo de llibreries, m’agrada remenar llibres, trobar aquells descatalogats i sobretot parlar amb els llibreters. No em trobareu a les grans cadenes sinó a llibreries petites, familiars o cooperatives que ho han passat molt malament aquests darrers anys. Son amb aquests, joves o grans, homes o dones, amb qui he trobat més complicitat, alguns m’han parlat en català, tot usant paraules i frases que volen transmetre calidesa i son, al meu parer, veritables ponts de diàleg.

Refermant-me que la cultura és revolucionària, sinó de què aquesta mania per menystenir-la, per comercialitzar-la, per fer-li prendre un paper subordinat del poder –civil, eclesial, militar- al llarg dels segles? I la cultura sempre te un fonament escrit, sense text ni que sigui com a pretext, difícilment crearàs. Que bé aniria un petit examen, de comentar un text per exemple, el que vulguin, per a tots els candidats a qualsevol àmbit de la vida pública.

Llegir, no solament el necessari, per a saber de què i perquè estem fent i dient el que volem expressar en qualsevol projecte de llei, pregunta o intervenció; també el com, que solament es pot fonamentar, sabent llegir altres coses que t’inspiren i et permeten construir discurs. Aquest es el secret de no fer un discurs que avorreixi a les pedres! Aquestes són les bases per a “parlamentar”, es a dir, convèncer i vèncer.

Petites llibreries, ben ordenades per temes, títols o autors, amb l'organització del que estima el que te entre les mans. Lloc on et saluden a l’entrada, que et pregunten sense fer-se pesats. Un ambient que també he trobat a la biblioteca del Congrés, on, a més, el cap de la biblioteca és un home il·lustrat, de bona conversa i amplis coneixements. Aire fresc amb olor de vell ben envellit, que em fa agradable aquelles estones que serien mortes i esdevenen ben vives.