Les clavegueres empastifen a tort i a dret.

La crisi del govern espanyol fruit de causes endògenes i exògenes marca el calendari del nou curs polític a Espanya. Crisi espanyola en la que hi té un paper clau Catalunya. La repressió de l’1-O i l’ofensiva judicial posterior han tensionat totes les costures de l’estat. La caiguda del govern Rajoy ha estat el tret de sortida per a que la merda de les clavegueres empastifi a tothom de la Villa y Corte. Mai en aquest període convuls que m’ha tocat viure a Madrid l’ambient ha estat tant crispat i enrarit.

Un govern amb el suport solament de 84 diputats sobre 350 no s’havia vist mai, però cal tenir en compte que el PP amb minoria també,  s’ha mantingut gairebé dos anys en el govern. De fet és més la debilitat del contrari que la pròpia força el que avui estabilitza en precari els governs d’Espanya. Bé, amb un xic d’autocrítica diríem que a Catalunya l’estabilitat parlamentària no és tampoc com per a tirar coets.

En un i altre cas l’amenaça d’eleccions sempre plana com a factible, però amb l’agreujant de que no es preveu que canviessin excessivament la correlació de forces. I, de fet,  les eleccions municipals, autonòmiques i europees ja son a la cantonada, el maig de l’any vinent. Avançar o no, fer-les coincidir...cada dia podem trobar una declaració que va en un sentit o en el contrari. Ara bé, sigui per treure’s les puces del sobre o pel fet, cert, de que els republicans catalans som decisius cada cop que el front PP-Cs deixa les seves lluites internes i ataca el govern, l’estabilitat i la responsabilitat de noves eleccions - diuen - que depèn de nosaltres.

Però, el que no diuen és que fins fa ben poc el PSOE fou aliat de PP i CS en el 155 i no va tenir escrúpols en fe passar com a certs tots el fakes, totes les mentides que les clavegueres construïren contra l’independentisme. Ara reben  i s’indignen...però el camí passa per a ser valents, enfrontar-se a la maquinaria corrupte aixoplugada a l’ombra de l’estat. Obrir negociacions sobre una sortida democràtica on el poble pugui decidir. Si no ho fa i de nou culpa als catalans ens trobarem, després d’unes noves eleccions, que els problemes continuaran essent els mateixos. Que ho tinguin clar, ma estesa sempre,  però nosaltres no ens rendirem!

Entre beques i ciberseguretat...

Una nova jornada de Ple, el PSOE s’estrena amb la nova direcció del grup, però amb velles propostes, i el PP amb la seva mania de centralitzar-ho tot, de posar portes al camp del ciberespai. A l’espera de l’1 d’octubre, plens aquesta setmana i la que ve,  però amb un sol ple extraordinari el juliol, una relativa calma precedeix a la  futura tempesta!

He tingut que defensar la posició del meu grup sobre les beques a l’estat espanyol, a la crítica compartida que fèiem amb la proposta del PSOE, molta distància en el mètode i confrontació amb els seus oblits, un cop més. L’ús de les Proposicions No de Llei que serveixen per recomanar al govern, però que no l’obliguen, en virtut d’un reglament obsolet, esdevé un placebo que no un guariment de la ferida oberta pel ministre Wert. Que continua regnant des del seu exili daurat de París, gràcies a l’abstenció del PSOE.

I de nou, l’oblit de Catalunya, fins i tot del que diu l’estatut retallat i les sentències del mateix Tribunal Constitucional que el va mutilar. Hem presentat una esmena, la resposta és impagable: “no volem que aquest tema polaritzi el debat”! Per tant acceptem el incompliment però et demanem el vot: Au va! el PSOE regenerat, de moment, te la mateixa actitud amb Catalunya que el de la gestora.

I el PP, com no, reforçant un model centralitzat amb el CNI al capdavant en el tema de la ciberseguretat. El més curiós es que hem estat els 9 diputats d’ERC els únics que hem votat en contra. Ens neguen la seguretat i posen en perill la nostra, no convocant la Junta de Seguretat de Catalunya, que impedeixen la coordinació de la informació amb Interpol i Europol als mossos, que impugnen els 500 nous mossos que, curiosament, una part d’ells anirien a ciberseguretat.  Com no, els del PP acaben tenint una ampla majoria. Però no amb els nostres vots.

Bé, coses de Madrid, de les que us continuaré informant.

De les cendres, l’únic que surt és un pollastre rostit!

             

Escoltant als guanyadors del Consell Federal del PSOE, tot dient que el partit ressorgiria de la crisi com l’au Fènix de les cendres, em ve al cap el que un dels meus companys del Comitè Central em deia en el moment de la crisi i escissió del PSUC, quan més d’un polític d’aparell deia més o menys el mateix, “de les cendres, l’únic que surt és un pollastre rostit!”. I no es va equivocar gens ni mica.

Reconec que no hi ha res més dolorós per a un militant que li furtin la veu i que li canviïn el relat amb el qual ha defensat, a tort i a dret, davant del seu cercle en unes eleccions dificils. Amb els anys per evitar aquestes coses alguns partits han donat la veu a la militància, mitjançant consultes, fet que s’ha trencat en la present circumstància. Fer, per abstenció, Rajoy president, és el pitjor dels escenaris possibles i un cop molt difícil d’entomar per als socialistes de cor.

La possibilitat d’un govern alternatiu s’ha impedit explorar per part dels que avui han estat majoria i quan Pedro Sánchez va intentar-ho, o més aviat els hi va fer pensar que ho podria intentar, han estat implacables. No ens enganyem, Catalunya ha estat darrera com una ombra allargada, es a dir, el model territorial dels que les administracions autonòmiques en son beneficiades i podien perillar privilegis, ha fet que el govern del PP esdevingués, per a ells, un mal menor.

Han saltat pels aires els sentiments de solidaritat retòrics i d’unitat fraternal. Els membres meridionals han votat en bloc, ajudats pels altres on tenen la presidència de la comunitat amb l’honorable excepció de Ses Illes. Els que avui han decidit es que prefereixen al PP si manté l’actual model, que explorar un altre del que creuen no en sortirien beneficiats les elits que ara governen. El PSC ho sap i ha actuat en conseqüència, els seu model no pot reeixir en aquestes circumstàncies, no li serà fàcil mantenir-ho durant tota la setmana vinent i menys després. Ens espera un període molt complicat. Res serà igual!

Ho han fet!

Des de fa temps anava dient que hi haurien noves eleccions si no es produïa un cop d’estat al PSOE. Bé, aquest s’ha produït i ha guanyat! La possibilitat de noves eleccions s’allunya i el PP possiblement ara, crescut, no es conformarà amb un vot d’investidura sinó que l'escanyarà per aconseguir més, amb l’horitzó d’una major estabilitat. Si no fos perquè son impopulars les noves eleccions, al PP li anirien molt bé. Els problemes per al PSOE, doncs, tot just acaben de començar.

No soc dels que creu que quan pitjor millor! Un govern progressista hauria estat un interlocutor molt millor i el patiment que el fanatisme del PP ens causarà, seria molt menor. Ho aconseguirem? I tant! Però el cost serà més alt. La manca d’alternativa dialogada a Madrid farà que l’alternativa de referèndum pactat se'n vagi lluny, tant lluny, que ni amb prismàtics la podem veure.

En quan al PSOE te tots el números per a esdevenir, per molt temps, un partit secundari i/o irrellevant a la política espanyola. Pot ser es mantindrà com el partit regionalista que és a l’Espanya meridional, una mena de “Lliga del Sud”, que tindrà com a programa el pacte amb l’estat conservador per a mantenir el status quo i el nacionalisme espanyol com a instrument comú. Poca cosa per al partit que ha governat més anys des de la transició!

A Catalunya s’esvaeix qualsevol mena de pacte amb els que controlen l’estat i el controlaran, malgrat la corrupció, el propers anys. Esperem que aquest bany de realitat apropi, a aquells que encara hi confiaven, cap a la necessària aliança del 70/80 % del catalans a exercir el dret a l’autodeterminació i , si el poble vol, a construir una República Catalana.

La banda dels “17”

El veritable cop d’estat produït per 17 membres de l’executiva del PSOE contra el seu secretari general Pedro Sánchez representa un fet únic i imprevisible. Avui per avui no sabem si reeixirà o esdevindrà un cop a la “turca”. Pot ser, Felipe Gonzalez, ha actuat com un veritable Fethullah Gülen i ha mogut els fils del “Putch” per encàrrec dels poderosos, que manen i volen continuar manant a Espanya. L'objectiu es clar: allunyar al PSOE de qualsevol pacte que desestabilitzi la segona restauració.

Ahir no aconseguiren matar políticament a Pedro Sánchez i si arriba viu al dissabte pot guanyar el Consell Federal i deixar a les bases la resolució del conflicte. Perquè deixar-lo ferit es el pitjor escenari per als colpistes. Les presses, el temors a la fulla de ruta que es va treure per sorpresa la direcció els han obligat, pot ser, a precipitar-se. Sigui quina sigui la solució i el nom del guanyador, la trencadissa en el PSOE, territorial i personal, es de difícil encaix.

L’escissió - històric versus renovat- o la continuació d’una guerra civil llarga i plena de cadàvers polítics, ambdós resultats pot provocar en unes noves eleccions la seva derrota estrepitosa per incompareixença i de retruc no pas la victòria d’una altre esquerra, sinó el camí lliure al Partit Popular. Seguirem els esdeveniments...

I a Catalunya? Moltes ens emportarem una alegria al escoltar el discurs del presidents, breu i clar, representa el comú denominador dels sobiranistes i permet culminar el procés donant la veu a la gent, amb o sense permís. Anem de debò. 

Vol veritablement el PSOE un govern d’esquerres?

Observant, des del Congrés estant, el pactes del PSOE amb Ciudadanos i la creixent hostilitat amb Podemos i les seves confluències, amb "separatistes catalans of course", no em deixava de preguntar perquè Pedro Sánchez excloïa la única possibilitat que tenia de ser president. No se pas si la resposta es política o freudiana, però ha de ser–ne una barreja. Com hipòtesi mantinc que els importa més mantenir el sistema, que tant poder al llarg del temps els hi ha donat, que atrevir-se a obrir un nou camí i més si aquest forçosament ha de ser compartit.

No podem oblidar que el sistema constitucional solament ha tingut dos grans gestors i el més longeu en la seva administració ha estat el PSOE. Especialment quan accepta un fi sobtat i incomplert de la transició, fruit del pacte del capó el 23F. No es pot negar els avenços que significaren el primers governs González, amb els seu aspectes obscurs també. Aquest governs inevitablement es contaminaren per la corrupció i facilitaren el turnisme amb el PP. I d’aquella pols, el llot en el que ara estem empantanats.

Ara amb una crisi profunda, territorial, econòmica i social, el sistema constitucional es debat entre reformes menors, xapa i pintura, que li permetin tirar uns quants anys més, o una ruptura profunda. Catalunya ha obert la caixa dels trons i ha esdevingut el catalitzador de totes aquestes contradiccions. El reconeixement de la sobirania catalana solament es pot fer fora del marc constitucional vigent, d’ací que la ruptura catalana sia la única aliada que tenen els rupturistes espanyols.

En aquest marc, l’equilibri del PSOE entre les distintes federacions ha saltat pels aires. Madrid i Catalunya han perdut molt de pes fruit dels seu errors, Valencia intenta fer un camí autònom, forçat per les esquerres alternatives i l’ombra del passat...i en aquest marc la baronessa del sud, hegemònica ara en el partit, ha imposat la seva estratègia, oblidem-nos de ruptures, en les que perdem poder, sobre tot ella, i apostem per la reforma des de dins, aïllant les forces del canvi a Espanya i Catalunya. Les eleccions serviran per veure el pes dels ingredients -PP, Ciudadanos i PSOE- poca cosa més. Podemos amb les seves confluències i Catalunya exclosos, i a millor resultat més, encara.

Lamentablement, sia quin sia el resultat, oblidem-nos de govern d’esquerres a Espanya.....sempre ens quedarà Catalunya!

Hi ha un altre govern possible a Madrid. Però el PSOE no el vol.

En el temps que porto al Congrés, la hostilitat de PP i Ciudadanos amb ERC la donava per suposada, el que m’ha sobtat ha estat la del PSOE. La Marian de Bildu, que ha estat alcaldessa d’Hernani, i ara és una de les dos diputades d’aquets grup polític al Congrés, em deia l’altre dia, que els socialistes no saben tractar el tema de les nacions sense veure com enemics a l'esquerra independentista i fer d’aquesta obsessió un mur de paper infranquejable per a negar qualsevol diàleg. Pel que he vist, pateixo i comparteixo plenament el que diu.

Malauradament és així, avui, en el tema català, però alhora els hi serveix d’excusa per a no comptar amb un govern d’esquerres que seria possible si es busqués la complicitat d’ERC i el suport o abstenció de PNB i DiLl. Demonitzar  als catalanistes, com s’ha fet i es fa amb Bildu, els hi permet als sectors més dretans del PSOE, portar el partit cap a un pacte amb la dreta extrema de Ciudadanos, disfressats de centristes.

De retruc a Catalunya el PSC es veu abocat a un pacte de fet amb PP i Ciudadanos. Abocant a la seva militància a un seguiment acrític o a l’abandonament. Mai he cregut que quan pitjor, millor. Un govern d’esquerres en podria portar a millores socials per a tots i a un referèndum pactat que canalitzés el sentit majoritari per la independència a una secessió sense greus enfrontaments. Sempre i quan el poble català, majoritàriament, ho decidís.

De moment, tenim govern en funcions del PP i continua la seva ofensiva contra les institucions catalanes. Em sento molt a prop i plenament solidari dels ajuntaments de Celrà i Viladamat perseguits per l’Audiència Nacional en la seva actuació de suport a la resolució I/11del parlament de Catalunya. Bé, continuarem parlant clar a Madrid i avançarem dia a dia al costat del govern i del parlament. Actuar, resistir, respondre i avançar.

PSOE-Ciudadanos perden, però no es donen per enterat!

Arribat a casa, rumio amb el que ha passat aquest dies al Congrés, i me’n adono que no em puc treure de sobre la impressió de que el sistema representatiu, ací i ara, necessita d’una profunda transformació. En aquest àmbit, el trobo excessivament encarcarat i profundament autoritari. Es prima determinats lideratges per sobre de la representativitat i s’encotilla el parlamentar, el parlar en el parlament, buidant-lo amb intervencions cronometrades i un us arbitrari de l’autorització de les rèpliques, perdent el que tenia de viu en els seus orígens.  

En l’escó 2607: 2, per estar en el segon dels tres àmbits emmarcats per passadissos en que es divideix l’hemicicle; 6 per la fila en que estic, començant a comptar des d’on es troba el govern, banc blau; i 07, per l'ordre de l’escó començant des del passadís de l’esquerra vist des del la presidència. Tinc una bona visió i bona companyia, gent de Podemos a dalt i a baix i a l’esquerra, Compromís. Un xic més enllà , Ciudadanos...sense comentaris.

Sorprès per la rebuda a les portes del Congrés, poc abans de començar la sessió, molta gent entre curiosa iaspectant com si fossin l’entrega dels Oscar, o la desfilada de la Castellana. Insults i aplaudiments quan passarem pel davant. La Bronca s’encomanà en el transcurs de la sessió, com ja vaig comentar en directe. Un Patxi, el president del Parlament, arbitrari i incapaç, que se li van creuar el cables més d’un cop i sempre afavorint als “seus”, PSOE-Ciudadanos.

Derrota clara de la coalició Sánchez-Rivera, negada pels portaveus respectius, perquè les evidències si no agraden, sense problema, es deixen de banda. Dos mesos passarem entre la Gran coalició i les eleccions, de fet el mantenir l’acord Ciudadanos-PSOE i “negociar” ambdós, com una parella de fet, exclou qualsevol acord amb les esquerres, que no sigui votar-los a canvi de res. Així està la “Villa i Corte”, perquè el poble, es veu, es va equivocar...i com no, probablement, tindrà una nova oportunitat per a votar bé, es a dir, a la parella feliç.

La reunió d’avui Ajuntament - representants polítics sobre el Tren

El camí encetat avui amb la reunió a l’Ajuntament dels portaveus municipals i amb els diputats i senadors que representen la circumscripció de Girona a las dues cambres del Parlament espanyol ha estat positiva.

No serà gens fàcil el camí i posarà en tensió els diferents partits si no se n'adonen que cal aparcar els morts de l’armari i no caure en el "i tu més"!

Perquè de morts a l’armari del PSOE n’està ple. No estava feta una adjudicació clau per al TAV. Per fi s’adjudicarà la connexió TAV- estació vella en un proper consell de ministres (23 o 30 de març), això vol dir que fins d’ací un any no estarà acabat,  trens de prova l’abril 2013 i, si tot va bé, trens regulars el juny del 2013.

Font: fotonotícies.cat

Però el cop més dur és que no està redactat el projecte constructiu del tren convencional, si es confirma, és a dir, si en Morlan no se l’ha emportat a casa seva l’esmentat no-projecte, endarrerirà molt, millor dit, molt i molt! les obres del convencional. És un escarni als que en l’anterior govern municipal se’ns havia dit que s’estava redactant, o fins i tot recordo una conversa amb l’anterior alcaldessa que em va dir que l’havia vist, se’ns queda cara de tonto.

No gens menys es posarà a prova el pes del nostre Ajuntament en la política general i els interessos econòmics que la dirigeixen. Avui per avui el lobby gironí està per construir si és que és possible.

La incapacitat de la política gironina i de l'anomenada societat civil, bàsicament representativa de gremis professionals i sectors econòmics, per a desbloquejar l’obra interminable de la NII, no ens dóna gaires esperances... Però dels errors se n'aprèn!

Tot fa pensar que aquest primer pas haurà d’anar acompanyat d’altres que embolcallin la nostra sensata reivindicació de no retardar les obres del convencional en el seu pas per Girona.

He proposat alguns punts en aquest sentit i s’ha acceptat que ens constituíssim com a mesa permanent i que com a mínim ens reuníssim cada dos mesos; i que quan anem a Madrid a veure la ministra celebrem una reunió extraordinària de suport.

Bé, continuarem lluitant en aquesta "història interminable".

Dies en els que lluito contra el desencís amb l’esperança.

A l’espera d’una nova onada de retallades de drets socials em sento en un estat d’ànim abocat entre el desencís i l'esperança. Una nova reforma laboral plana com un au rapinyaire sobre el dret laboral construït sobre els fonaments d’un segles de lluites sindicals i una nova reconversió de la banca a base de noves ajudes per a que el gran faci “Botin” del petit. 

El desarmament ideològic del PSOE aquets darrers anys de govern fent el contrari del que predicava els ha abocat, no a un replantejament programàtic i d’actituds, sinó a la lluita de diferents camarilles orgàniques per al poder del partit arrenglerats en amb dos líders a la grenya que han compartit i avalat les polítiques dels darrers anys. I a Catalunya un cop més el catalanisme conservador reinterpretant “el dia de la marmota” en la recerca del “peix al cove” quan queda poc peix per tant de cove.

Però cada dia a classe veig els ulls dels meus alumnes plens de determinació, que no es conformen a no tenir futur, observo tants i tants col·lectius com la plataforma contra els desnonaments  que es mobilitzen i dialoga per aconseguir solucions equitatives per donar a la gent esperança, veig molts treballadors públics que s’esforcen per donar un bon servei malgrat el menys teniment continuat dels responsables de l’administració de la que formen part...

No ens poden prendre l’esperança, continuarem usant la paraula i ens esforçarem per a coordinar més i millor les reivindicacions de tots aquells col·lectius que no es resignen a que els botxins passin per víctimes.

Reflexions entorn al 33 aniversari de la Constitució de 1978.

Sóc d’una generació, dels més joves de la meva, que solament coneixia les constitucions pels llibres i per les converses, sovint molts callaven, en la privacitat de la família.

La negre nit del franquisme enfosquia el futur dels que volíem viure sota la llum de la llibertat. No tots ho necessitaven pel que recordo. No sé si eren molts o pocs. A mi em semblaven molts els que et miraven malament si et manifestaves, els que omplien els  carrers quan venia a Girona el dictador, fins i tot els que et denunciaven a la policia. No és estrany que molts dels fills i néts d’aquests recordin el franquisme de forma molt diferent que jo  i que avui encara el vegin com un sistema que no va anar tant malament, per a ells.

Quan l'altre dia vaig anar a l’acte de la commemoració de la Constitució de 1978, hi pensava en tot això, en el que va costar instaurar un sistema de llibertats, que havia de ser el principi d’un camí. Penso que precisament els que no la volien en el seu moment han estat els principals responsables de la seva sacralització i de l’immobilisme en que ha caigut el seu desenvolupament.
Sovint la vida et porta a cruïlles i contradiccions. Jo, que la vaig votar en el seu moment,  la considero obsoleta i penso que el pas del temps no la ha conservat en bon estat. Que cal, o canviar-la o prescindir-ne, com a fruit d’un nou procés constituent on la sobirania de Catalunya es pugui exercir. 


Paradoxalment els que governaran avui  amb majoria absoluta són els hereus dels que no la volien o com a mínim en foren molt reticents. Aneu a l’hemeroteca i llegiu les actituds i declaracions de “Alianza Popular” en tot el període constituent.

Cal anar més lluny i cal que siguem molts. La majoria dels nostres conciutadans amb dret a vot no el podien exercir per edat o no havien nascut el 1978. Cal nous camins i el que era bo el 1978, obrir portes i deixar parlar als ciutadans, també ho és ara. Això és el que commemoro quan penso en la Constitució.

Els camins difícils no es fan sense decisió

Es parla molt d’estimular l’ocupació i sento parlar sovint de que la millor política social és estimular les empreses amb desgravacions fiscals per a que donin feina. Però cada dia que passa puja l’atur.

No pocs diuen que la culpa la té la rigidesa laboral i els principals responsables són els sindicats que son massa rígids. Però ja he perdut el compte de les reformes laborals i cada dia que passa puja l’atur.

He vist que s’insisteix en la recepta de baixar impostos als que més tenen perquè diuen que fent això invertiran. Això si, els mateixos que diuen això no tenen cap escrúpol per apujar l’IVA que no és progressiu. I cada dia que passa puja l’atur.

L’experiència d’altres crisis em diu que les inversions públiques que estimulen l’economia productiva i obligar als bancs a facilitar el crèdit permeten crear ocupació, ara bé, per això cal ingressos, impostos que gravin no sols el treball sinó també el capital improductiu que no inverteix i vetllar perquè els bancs tinguin un paper actiu i no especulatiu.

Qui ho podia fer, el govern crepuscular del PSOE, no ha volgut o el que és pitjor, no s’ha atrevit i ens ha deixat en mans de la dreta pura i dura. No és que no hi hagi altres polítiques, és que no hi ha hagut voluntat de dur-les a terme.

Com deia el protagonista d’una peli que m’agrada, contestant una pregunta que li fan sobre la seva vida, diu: sovint he sabut quin era el camí a seguir, però com era el més difícil, n’he fet un altre.

El 20N no ens quedarem a casa

Comença una campanya electoral ben estranya, marcada per una pesada llosa, l’acció de govern del PSOE que amb la seva actitud claudicant ha deixat com mai, un país poruc i trasbalsat per una crisi que destrossa vides i ideals.

Els 25 diputats del PSC que foren votats per parar a la dreta han passat invisibles davant d’unes polítiques que el PP no hauria estat capaç d’aplicar. Desarmada l’esquerra per aquells que l’havien de protegir des del govern hom veu amb fatalisme l’arribada de la dreta, l’original.

No ens resignem ni social ni nacionalment.  Sabem del parany de les circuncripcions provincials i de la llei d’Hont. Model electoral dissenyat per arrelar un bipartidisme que recorda els més nefastos anys de la primera restauració borbònica.

No ens podem quedar a casa, ens sobren raons per no votar-los. Aquells que tant si val, gat blanc o gat negre sempre cacen els mateixos ratolins, els més febles. Ens sobre raons per a votar a aquells que de de l’ecologia, l’esquerra i la sobirania nacional els hi poden plantar cara.

Sense sectarisme anirem teixint complicitats polítiques i socials, cal una nova esquerra nacional, plural i sobirana. El 20N ha de ser un pas més, gran o petit, tot dependrà de nosaltres.

Per salvar el capitalisme hem d'acceptar que es destrueixi la democràcia?

El que està passant des de l'estiu em deixa esfereït. La política erràtica dels governants europeus és el resultat de no voler o no saber mirar Europa sense deixar de posar els ulls en el sistema bancari dels seus respectius països. S’entesten en protegir un sistema bancari minat per les conseqüències de la cobdícia que ens ha portat a aquesta crisi, mentre deixen caure empreses i ocupació per manca d’inversions. Alguna cosa ha dit el Parlament Europeu de refer un camí que ens porta de la pobresa a la misèria, però el poder real resta en els estats i aquets continuen governats pels representants dels lobbies bancaris.

Fins quan abusareu de la nostra paciència? Li etzibava en públic  un orador clàssic a un oportunista que per cobdícia posava en perill la República. Quants països hauran de patir com Grècia veient com la desmantellen com si d’un vehicle espatllat es tractes i de l'únic que es pot aprofitar són les peces per a canibalitzar i fer funcionar els anomenats mercats?

El polític que necessitem no és el MASover que obedient fa el que li diu el senyor, malgrat arruïni a tots els que hi viuen perquè l’amo se’n pugui sortir. La política moderna és fruit de la revolució francesa, de la destrucció de la societat d’estaments, de la desaparició de la divisió social pel naixement, del concepte de nació per sobre dels interessos d’unes poques famílies.

Quan alguns països estan canviant, Noruega, Dinamarca i possiblement en el futur França i Alemanya, restem a Catalunya amb el pas canviat. A Espanya les restes d’un PSOE que s’entesta a enganyar de nou a l’electorat dient en campanya lo contrari del que estan fent encara avui en el govern, esdevenen  sens dubte el millor aliat perquè el PP, la dreta pura i dura de sempre, guanyi les properes eleccions. Però això serà un miratge perquè les coses estan canviant, a Euskadi la coalició de Bildu i Aralar és una alenada d’aire Fresc, a València i les  Illes  Compromís pot revalidar l'espai que va obrir a les municipals i a les autonòmiques i EQUO podria ser una sorpresa en les circumscripcions que la Llei electoral no es comporta com un sistema bipartidista.

Serà una llarga marxa els quatre anys que ens queden, ens haurem de defensar com a Nació i perquè el capitalisme de casino no acabi amb les llibertats. Espero que a Catalunya estem a l’alçada en això, tots el que ens sentim d’esquerres i creiem en una nació rica i plena hi tenim molt a dir.

La injustícia del Tribunal Superior. Plantem cara a una nova agressió.

El Tribunal Superior d’in-Justicia de Catalunya ha tornat a insistir en una línia que la judicatura espanyola ha considerat majoritàriament i de forma reiterada que hi ha una sola llengua oficial, l’espanyol, i el català és complementària a Catalunya. No n'hi ha prou que els estudiants catalans surtin de l’ensenyament obligatori amb un bon coneixement d’ambdues llengües, cal marcar a cop de sentencia la primacia del castellà-espanyol.

Com divendres quan van grapejar la Constitució, ara de nou es vol posar el rellotge a l’hora d’abans de 1978, volen refer la història i els hereus dels vencedors del 1939, ara vestits de demòcrates, han d’imposar la seva visió de l’escola, de l’economia, de la moral. L'escola dels altres,  perquè amb la seva hipocresia habitual  car els seus fills estudien en anglès o en alemany en elitistes escoles privades.

La hipocresia del govern del PSOE que xiula com si no anés amb ell, acostumat a baixar el cap i la fatxenderia dels nostàlgics d’aquells “AÑOS TRIUNFALES” , l’inefable PP.

El dilluns tots i totes ens veurem davant de l’Ajuntament de Girona per defensar l’escola catalana.

Si us plau que la hipocresia passi de moda!

La hipocresia ha esdevingut la forma de fer política habitual de l’esquerra espanyola majoritària i de la seva franquícia a Catalunya. Em dol dir-ho però la gota que fa vessar el got és la darrera presa de pèl de la reforma de la Constitució, amb la torna aquests darrers dies de les modificacions per decret de la vigència dels contractes temporals.

Dic que em dol perquè sento i llegeixo homes i dones d’aquest partit que es fan un munt de citar llibres i articles d’economistes o pensadors d’esquerres que rebutgen aquestes vies dretanes i alhora no els hi tremola el pols ni es despentinen per seguir com a xais les directrius que estan desmuntant la credibilitat de l’esquerra com a alternativa de govern.

Sempre he intentat respectar a l’adversari i encara més a aquells que estan propers i properes a les meves idees, però veure com s’imposa la frivolitat i el pensament dèbil em fa mal i he de combatre una indignació que em portaria a deixar de respectar als que no respecten una mínima coherència entre el que diuen amb com viuen i el que fan.

Entenc que molta gent que no viu la política ens acabi confonent i pensant que tots som d’aquesta mena perquè malgrat ho volem desmentir amb fets, en conviure en el mateix món de la política amb aquesta mena de gent, és tan fàcil confondre’ns!

Continuaré creient que cal pensar i viure de forma conseqüent i espero que en el futur per la via dels fets sigui més fàcil destriar el gra de la palla. Si us plau que la hipocresia passi de moda!