Per què vull la independència? Perquè no hi ha fraternitat sense llibertat, ni igualtat!

Font: El Punt Avui

He estat educat políticament, i encara hi crec, en la utopia de la fraternitat entre els pobles, fraternitat ibèrica, europea i mediterrània. I sóc sobiranista, i vull la independència de Catalunya, perquè crec que no hi ha fraternitat sense igualtat ni llibertat.

En tota la nostra història contemporània hi ha hagut un nacionalisme espanyol caracteritzat pel xovinisme, la intolerància i el menyspreu. A voltes ha aparegut també en una part sempre minoritària, afortunadament, del nostre, però el catalanisme sempre ha estat plural i en els moments més difícils hegemonitzat per la seva vesant més progressista i integradora. Em repugna el xovinisme, el seu, i també el nostre. Crec sincerament que l'alliberament nacional l'hem de despullar de fanatisme o no serà alliberament nacional, serà una altra cosa, que estic segur que la gran majoria no volem.

El meu independentisme és el resultat no solament dels sentiments sinó també de la raó perquè constato cada dia com l'Espanya intolerant guanya terreny i ens exigeix per a acceptar-nos que deixem de ser el que som (i en primer lloc que abandonem el nostre idioma). La discussió de l'actual estatut, el linxament polític dels que volíem una altra relació amb Espanya, va enfortir i consolidar aquest sector excloent a lloms del monopoli mediàtic de l'extrema dreta.

En les darreries del Franquisme, i al començar la transició, vaig conèixer una altra Espanya, respectuosa i amiga, perquè és clar que hi ha una Espanya fraternal, però ara es minoritària o està atemorida també davant la marea extremista. Sobre els drets nacionals de Catalunya, sobre la seva llengua, o és molt minoritària o calla.

Per tot això m'adono que ells hauran de jugar les seves cartes, però ho hauran de fer-ho ells sols. Si nosaltres som lliures algun dia, segur que els  ajudarem. Ara no podem, entre d'altres coses perquè no ens deixen.

Aquest 11 de setembre no és la fi de cap camí, gairebé tot just el comencem, caldrà aclarir programa, mitjans, aliats i objectius però una nova pàgina es comença a escriure...

La indiferència, una malaltia social

En aquests temps de pensament dèbil i que sovint, de tant líquids, les propostes polítiques semblen incolores, inodores i insípides, val la pena detenir-se en l’obra d’un pensador i polític, com ho fou Antonio Gramsci (1891-1937) de qui Ariel Ediciones acaba de publicar una breu selecció d’escrits titulada Odio a los indiferentes.(1)

Fundador del Partit Comunista italià, en aquests textos ens trobem a Gramsci en els seus inicis, quan treballava de periodista a un diari de Torí i contemplava els horrors de la Primera Guerra Mundial, en la que Itàlia havia pres una part activa (els escrits estan datats en torn al 1917). En aquest Odio a los indiferentes, el pensament de Gramsci, encara no s’ha definit cap a l’opció revolucionària, però dóna voltes amb gran frescor intel·lectual a les opcions que en aquell moment s’estan plantejant. La fundació del partit no tindrà lloc fins a l’any 1921.

Fent un resum del que hi trobareu ve a dir que la indiferència és el pes mort de la història. La indiferència opera potentment en la història. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb que no es pot comptar. Desnaturalitza els programes, i arruïna els plans més ben concebuts. És la matèria bruta desbaratadora de la intel·ligència. El que succeeix, el mal que es desferma sobre tots, esdevé perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permet la promulgació de lleis, que després solament una revolta pot derogar; accepta passivament l’accés al poder d'homes, que solament després de titànics esforços pot després derrocar.

Insisteix en que la massa ignora per despreocupació; i aleshores sembla cosa de la fatalitat que tot i a tots ens atropelli: al qui consent, igual que el que dissenteix, al que sap com al que no sap, l’actiu, el mateix que a l'indiferent. Alguns rondinaran, d’altres renegaran, però cap ni un o molt pocs es preguntaran si hagués tractat de fer quelcom hauria passat tot el que ha passat?

Reflexions que es poden aplicar a aquets guerra econòmica en la que ens hem trobat, no en té la culpa la indiferència de molts?

(1) Antonio Gramsci . Odio a los indiferentes. Ariel, Madrid.2011. 109 pp.

La Diada Nacional avui

En el darrers mesos hem assistit a nous episodis d’assetjament a la nostra llengua, perquè aquells que l’ataquen saben que ha estat i és un símbol de la construcció nacional catalana.

És paradoxal que aquest mateix PP que dissenya i executa una política lingüística a València i a les illes, cercant el secessionisme lingüístic i sense cap escrúpol, menteixen i difamen sobre el model d’immersió de la nostra escola, va guanyant a Catalunya espais de centralitat i normalitat de la mà de CiU  i del govern de la Generalitat.

Tant greu com l’afer del “Diccionario Biografico Español de la Real Academia de la Historia” és que la diferent denominació popular de la llengua, segons quin sigui el territori on es parla, es faci servir per dividir-la i donar cobertura al secessionisme, com passa en el cas de la Biblioteca Nacional de España i la Agencia Española del ISBN, que diferencien “valencià” i “català” (mentre que “castellà i “espanyol” són sinònims”. Aquesta línia s’extén a les webs oficials dels ministeris o de les empreses públiques o recentment privatitzades.

En aquesta diada de nou la defensa de la llengua esdevé una fita que marca un nou camí.

Però també caldrà que de nou el Catalanisme Popular s’enforteixi i sigui capaç de vertebrar una alternativa cap a la sobirania que el catalanisme conservador immers en els seus eterns dubtes entre la cartera i la bandera és incapaç de resoldre.

Per una àmplia aliança en defensa dels drets socials i nacionasl el 20N

Res és igual a Catalunya i a Espanya després d’aquesta reforma que els dels dos partits dinàstics, PSOE i PP, han fet trencant el pacte constitucional de 1978.

És cert que sovint les direccions dels partits són els darrers en ser conscients dels canvis que cal fer, ocupats i preocupats per llistes i campanyes, caldrà parlar fort perquè arribi la veu. El proper dimarts 6 a les 7 serà un bon moment per a fer-la sentir. A partir d’aquest les entitats socials i sindicals haurien d’encapçalar una crida per anar per feina perquè, malgrat que el temps es escàs, amb voluntat i fermesa es pot aconseguir.

Una àmplia aliança social i nacional de la que estan exclosos PP i PSOE i les seves franquícies a Catalunya. El PSC s’ha auto exclòs amb la patètica votació dels seus 25 diputats, un cop més fent bona la imatge dels “25 invisibles”.

CiU, depèn de si fa més cas com fins ara als interessos econòmics d’una minoria de catalans fortament vinculats amb el poder econòmic espanyol o al gruix del seu electoral i bona part dels seus militants en la defensa de Catalunya. Sense fer marxa enrera a les retallades difícilment podem estar en la mateixa aliança.

Tost els altres federalistes i independentistes de l’àmbit polític i social cal que construïm una ampli front per tenir una forta minoria a Madrid que serveixi de veu social i nacional en els anys difícils que venen.

La lluita per la nostra sobirania, com sempre, ha succeït al llarg de la nostra història, necessita d’unitat i fermesa, ací i a Madrid. Fins que siguem plenament sobirans aquest escenari, el parlament de l’estat, hi hem de ser presents i amb força.