Reflexions del present per construir el futur

Foto: Photothema.gr

Ja han passat 48 hores del resultat electoral i l’allau blau no ha acontentat els mercats, al contrari continuaran demanant més i més.


Farem oposició però hem de preparar l’alternativa i amb una certa distància vista l’experiència contradictòria del tripartit hem de reformular com governar des de postulats d’esquerres en un moment de grans canvis en l’estructura econòmica per combatre la desocupació i l’exclusió social.


En aquesta campanya ja s’han formulat alternatives programàtiques d’interès. S’ha dit que cal impedir que l’economia segueixi segrestant la política i per això cal mesures fortes per regular els mercats financers especulatius. S’ha afirmat que solament amb una reforma fiscal en profunditat que lluiti contra els paradisos fiscals avançarem en un repartiment equitatiu de les càrregues per a sortir de la crisi.


En aquest sentit no ens cal menys sinó més Europa. Els que volem una Europa més unida i solidària, que lluiti contra el canvi climàtic i defensi els drets humans, hem de combatre els dictats del binomi Merkel Sarkozy que van en direcció contrària. Cal utilitzar el BCE com un instrument de reactivació econòmica i no com garantia de les polítiques conservadores de l’esmentada parella.


El món està canviant a gran velocitat, amb una esquerra institucional que ha fracassat, descol·locada davant d’una economia que ha estat incapaç de controlar i se l’ha acabat menjant.


S’obre una situació de majoria forta del PP i de democràcia dèbil. El grans bancs i els mercats que no tenen ànima ni pàtria volen acabar amb l’estat del benestar i fins i tot amb els governs escollits si no els fan costat.


Cal un front ampli per lluitar i avançar. Una esquerra nacional forta a Catalunya i una ample política d’aliances amb les forces veritablement d’esquerres i progressistes en el marc del Congrés de Diputats. Des d’avui hem de construir el demà.

No amb el nostre acord. Referèndum ara!

Els mercats no necessiten Catalunya, fins i tot és un destorb, d’ací el nul cas que fan a les gesticulacions del govern català que, a força de retallades, vol esdevenir el millor alumne de la classe.

Si m’apureu tampoc els importa quina política econòmica farà Espanya, volen guanyar diners i en guanyen més quan més dèbils i inestables són els estats. D’ací la figura patètica de Zapatero volent agradar a uns mercats que el desprecien.

Qui surt guanyant d’aquest desmantellament ideològic i polític del PSOE? Per les cares de satisfacció el PP que, per omissió, s’han trobat als governs municipals i autonòmics i d’ací poc el govern de l’estat serà seu. I el poder econòmic que creu que un cop trencada l’espinada del principal partit de l’anomenada esquerra, serà més senzill aïllar a la resta seguint, si s’escau, noves vies autoritàries.

No ens hem de resignar, queden prou dies per a les properes eleccions per fer-nos escoltar. La demanda d’un referèndum per a ratificar o no els canvis a la Constitució és legitima i una bona bandera de mobilització, d’unir a totes i tots els que pensem que la sobirania rau en el poble.

Una advertència als convergents, tindreu que triar perquè no es pot servir a dos senyors, els mercats i Catalunya.

I una darrera advertència als socialistes,  la docilitat  als vostres dirigents us fa traïdors.

Bankia surt a la borsa el dia 20, un exemple d’aprofitar la crisi per beneficiar a uns pocs.

 Foto: Carles Francesc - El País

S'ha guardat un silenci absolut sobre els monumentals forats que els governs autònoms dels dos grans partits (PP i PSOE) han generat perquè hi havia eleccions i no convenia ventilar els abusos i la pèssima gestió en plena campanya.  Els partits que fan de tornes (CiU i PNB), donant suport a un o l’altre tenen interessos compartits.  El cert és que això ha estat xauxa per als grups socials privilegiats de Madrid, Catalunya o el País Basc o les zones de la cultura del subsidi a perpetuïtat.

Però ara l'aixeta ja no raja prou per a projectes faraònics i tants abusos parasitaris. Finalment s'ha produït una única però modesta rectificació: la supressió del servei de l'AVE Toledo-Conca-Albacete, que després d'una colossal inversió només tenia 9 passatgers diaris de mitjana.

És a partir d'ara que veurem quines són les prioritats de qui governi a Madrid. L'invent de finançar les grans aventures amb els fons de cohesió de la UE ja no dóna més de si. És cert que encara els queda aprofitar la desigualtat de repartiment de recursos d’algunes comunitats, el que aquí anomenem espoli fiscal.

El primer episodi de l'hora de la veritat serà l'oferta pública de subscripció de Bankia, que sortirà a cotitzar a borsa el dia 20. És la nau capitana de les finances del PP, liderada per Rodrigo Rato, qui cobra 10,5 milions l'any després d'abandonar la gerència de l'FMI sense donar cap explicació.

Curiosament, una operació tan estrictament partidista potser justificarà que els qui condemnen la politització de les caixes, tot i que quan poden manar la practiquen sense límits, potser demanaran el suport dels rivals invocant l'interès general del país.

Tot el muntatge del Banc d'Espanya de banquització, el que alguns han anomenat la castració química de les caixes (per més que la majoria s'ho mereixin per la seva pèssima gestió) depèn que Bankia pugui obtenir 4.500 milions d'euros. I si no, ja hi tornarem a ser amb la falta de confiança i la preocupació pel  conjunt de l'estabilitat del sistema financer.

Tot fa pensar que de nou uns pocs se’n aprofitaran

Per què sols han de pagar impostos els assalariats i les classes mitges?

Vivim temps de crisi, això tots ho sabem, però no tots en son responsables per igual del seu esclat, ni pateixen de forma semblant les seves conseqüències.

Després d’uns mesos de desconcert quan va explotar la bombolla de les hipoteques als EEUU i l’onada va afectar a tot el món occidental, els causants de la crisi, el sistema creditici i els fons d’inversions, varen clamar per l’ajuda dels estats per injectar diners públics als balanços poc sanejats dels principals bancs.  Alguns foren fins i tot nacionalitzats, en el cas espanyoles les ajudes foren a fons perdut i els bancs, amb els mateixos dirigents, abans i ara, restaren tranquils.

Les idees de desregulació i pocs impostos als que més tenen que varen estar en boga aquests darrers vint anys semblaven en qüestió fins que s’estabilitzà el poder del sector financer i, aprofitant la por, els governs es decantaren de nou perles velles polítiques que ens han portat a la crisi.

Quin és el problema sobrevingut que fa que aquestes velles polítiques, és a dir, finançar l’estat del benestar amb impostos dels assalariats i de les classes mitges, siguin inviables ara sense un desballestament del sistema democràtic i social europeu?  Doncs l’empobriment de les classes treballadora i mitjana per la crisi, que genera menys ingressos tant dels impostos directes com indirectes.

Al deute públic generat per la factura de l’ajuda al sistema financer amb fons públics s’afegeix la caiguda d’ingressos, a més de la pressió especuladora sobre els governs per finançar aquest deute que ho agreuja.  Els fons d’inversions ara especulen amb el deute aconseguint suculents beneficis.

Aquests darrers dies el conseller d’Economia i Coneixement, Andre Mas-Colell ha dit el que determinats sectors benestants del nostre país pensen però no s’atrevien a dir tan descaradament.  Els rics no tenen que pagar més perquè poden emportar els diners on vulguin.

Si caiem en el parany de que solament les rendes de treball han de fer esforços perquè els altres poden evadir-se de pagar anant a altres autonomies o paradisos fiscals, abdiquem de la democràcia com a sistema de govern i del principi d’igualtat davant la llei.

Creem uns nous privilegiats que es poden saltar les decisions de govern i encara passar per prohoms i benefactors. Una paradoxa infame.

Dijous, mercat ecològic!

Des del mes d’agost de l’any passat, cada dijous al matí, Girona té mercat de productes ecològics a la Plaça Salvador Espriu. Aquesta era una de les propostes que portàvem al programa electoral d’ICV-EUiA el 2007.

Ens emmirallàvem en els mercats ecològics de la Catalunya nord, com el de Perpinyà del dissabte, on el pes dels productors ecològics ja supera als convencionals. És cert que els productors francesos gaudeixen d’un aixopluc institucional aquí inimaginable. Però el futur de la pagesia de les comarques gironines no és competir amb els hivernacles d’Almeria, si no distingir-se per la qualitat i vincular-se estretament amb la gastronomia, el sector turístic i el consum local.

Sobta que, mentre tots els polítics lloen l’slow food i corren a fer-se la foto al Fòrum Gastronòmic, la implantació del mercat ecològic dels dijous hagi estat una dura batalla dins el Govern municipal i una iniciativa oblidada per l'oposició. Tot i que ho hem aconseguit, el tímid impuls municipal no ha generat encara prou confiança en els productors i ha generat una desconfiança en els marxants convencionals que caldrà superar.

Tot i no tenir les competències de promoció econòmica, hem  impulsat aquest projecte i l’hem defensat com una opció de futur. N’estem satisfets de com s’ha portat, tot i que pensem que ens queda molt camí per davant. Malgrat tot, tenim el profund convenciment que el sector agroecològic local serà la clau per fer crèixer en qualitat tot l'entramat hoteler-gastronòmic-turístic de Girona. Forma part del que anomenem economia verda com alternativa de futur per a sortir de la crisi en condicions.

Herències que caldrà revisar. A propòsit de la darrera sentència sobre el mercat de Sta. Eugènia.

No és una bona notícia les dues sentències del tribunal superior de justícia de Catalunya que posen en qüestió el procediment seguit per l’Ajuntament per  reurbanitzar en el marc del Pla de Barris de Santa Eugènia l’antic mercat. Mai m’ha agradat minimitzar les sentències i, malgrat el recurs que s’ha de posar, caldrà estudiar a fons les repercussions que té i els canvis necessaris si aquesta sentència esdevé ferma. Les herències que ens deixa l’anterior responsable d’urbanisme caldria revisar-les a fons per estalviar-nos més sorpreses desagradables.  

Aquest tipus de situacions exemplifiquen una manera de dirigir els assumptes públics que sempre he rebutjat, és cert que ens podem equivocar, que de vegades és interpretable les nostres decisions i que els tribunals per això estan, han de dictaminar en cas de dubte. Però el pitjor de tot és no assumir responsabilitats i escapar-se en recerca del sol que més calenta. Comprenc la indignació de molts veïns de Sta. Eugènia que, davant d’una noticia d’aquesta mena, recorden actituds prepotents de la mateixa persona que ara no és a l’ajuntament per donar explicacions. 

Recordo el cas del xalet Tarrús en que el tribunal va dictaminar a favor dels propietaris i s’allargava l’acord amb reiterats recursos que no solucionaven el tema. Al final es va un aprovar un acord que, tot i no ser bo per a la ciutat, l’alternativa era pitjor. En aquell moment vaig decidir, en la meva atribució de portaveu del govern, demanar perdó als ciutadans. És cert que no hi tenia competències directes, però compartia un govern que va prendre aquesta decisió.

Governar en minoria en el marc d’una coalició t’ensenya no solament el que has de fer, sinó també el que no s’ha de tornar a repetir.