L’estiba i els pactes impossibles!

Pel temps que porto al Congrés se’m fa difícil creure que qualsevol pacte amb el PP pugui ser útil per a Catalunya. Primer, perquè solament ho faran pel seu interès immediat; segon, perquè no compliran del pactat allò que et beneficia i tercer, perquè de fet el concepte pacte no l’entenen i et subordinen al següent moviment tàctic. Han estat implacables fins a la inhabilitació del diputat Homs, malgrat la voluntat pactista del seu grup, i no anem bé!.

En l’aprovació del Decret de l’estiba del dijous passat es donen totes aquestes circumstàncies. No nego la bona voluntat del PDECAT per aconseguir un marc millor de negociació que apropessin les parts i que de fet les seves aportacions milloren el Decret –al meu parer no de forma suficient-, però en el fons el problema no es de les millores i de fer-ho pel bé d’Europa com he sentit dir a alguna diputada, el problema es que al PP se li en foten les dues coses.

Treure a la tribuna com a portaveu del PP a Barrachina, un dels més sectaris “senglars” era en si mateix una declaració de principis, “farem el que ens roti” i gràcies pels servei prestats. Una nova aixecada de camisa, per molta cara de pòquer que hi puguis posar. Gracies per l’ajuda però jo ara provoco als representats dels treballadors i atio de nou el conflicte, ara bé amb el decret a la butxaca!

Es cert que soc al costat del treballadors i m’indigna la campanya, no gens espontània, de presentar-los com uns “privilegiats”. Es veu que si treballes no pots tenir un bon sou! Solament els inversors i els alts executius que cobren beneficis o complements salarials d’escàndol, per la seva “altíssima responsabilitat”! Aquest sí i tots a callar! Quan defenso Catalunya penso amb la seva gent.

Contra la corrupció i el PP, ni un pas enrere!

Alguns núvols poden provocar problemes entre els dos partits que varen promoure “junts pel sí” en un moment en que caldria la màxima complicitat entre les dos forces. És un fet les profundes divergències entre dos partits que en situació normal serien govern i oposició. Però també que el comú denominador del programa presentat el 27S del 2015 hauria de ser suficient per a no prendre decisions que els debilitessin. Lluitar contra la corrupció i fermesa davant el PP, son peces claus per a mantenir la coherència, per arribar a aconseguir el referèndum i la república.

La decisió del departament de cultura de la Generalitat, sense que passés pel ple del govern, de no presentar acusació contra la antiga Convergència pel cas Palau contradiu els principis de la refundació d’aquest partit, del bon fer del govern i deixa ombres en un moment en que no es pot deixar el més petit bri de dubte. Rectificar no serà fàcil i si no es fa, malgrat que el cas es pugui portar per una altre via, no farà res de bo al procés d’autodeterminació.

L’altre cas es dona a Madrid on fa unes setmanes tombàvem el Decret-Llei de l’estiba, la única derrota parlamentària substancial del PP en tota aquesta legislatura. Rumors ens intranquil·litzen, que una abstenció del PDECAT facilités l’aprovació d’un nou decret que en lo substancial fos igual de lesiu per als treballadors. Una cosa es intentar fer de mitjancer i cercar un acord entre les parts, si es així, cap problema. Molt diferent seria que es salvi al PP, per omissió, amb el estibadores en contra. Impossible d'entendre, ara i avui!

Quan més ens aproximem als dies decisius més entrebancs ens posaran. L’estat els ha posat i encara ens ho farà més difícil. Però de cap manera fets conjunturals o visions partidàries, ens poden confrontar i esdevenir veritables trets al peu en el moment més delicat. Maldarem per a trobar solucions!

Rajoy i l’estiba!

Que el PP perdi la convalidació d’un Reial Decret és de fet la única derrota efectiva del govern des de que soc diputat al Congrés. El disseny constitucional atorga un predomini abusiu a l’executiu, solament aquestes petites escletxes posen en qüestió un sistema de govern abusiu. El fet que el TC estigui en mans dels dos grans partits, el qüestiona com àrbitre imparcial per a impedir o moderar aquest disseny poc equilibrat de la divisió de poders a Espanya.

El ministre més “pijo”, no ha estat l’interlocutor més apropiat per a negociar amb els estibadors, un gremi molt qüesionat que recorden les estructures d’ajuda mútua dels artesans, tant denostades pels ultraliberals del segle XIX que les van desmantellar quasi totes per a abaratir fins a la misèria el treball remunerat i aconseguir maximitzar beneficis.

Aquesta idea “tant especial” que els beneficis alts o els alts sous del executius son “normals”, però una bona remuneració dels treballadors és “exorbitada”, forma part del que s’anomena hegemonia de les idees dels que ens governen i ens han governat anys i panys. El “pijo-ministre” s’ecandalitzava per uns sous amb els qual ell no podria viure, però ja se sap ell es d’una altra mena...

Trencar aquest paradigma, al meu parer, és tant important com la derrota en si mateixa d’un govern corrupte, que ens governa no per mèrits propis sinó per demèrits dels adversaris. Perquè els assalariats no poden esperar uns bons sous si el sistema productiu del que formen part els pot sostenir? Perquè s’han de conformar que les rendes del treball en relació a les del capital disminueixin, com ho han fet en els darrers trenta anys? Doncs, au!