Contra la corrupció i el PP, ni un pas enrere!

Alguns núvols poden provocar problemes entre els dos partits que varen promoure “junts pel sí” en un moment en que caldria la màxima complicitat entre les dos forces. És un fet les profundes divergències entre dos partits que en situació normal serien govern i oposició. Però també que el comú denominador del programa presentat el 27S del 2015 hauria de ser suficient per a no prendre decisions que els debilitessin. Lluitar contra la corrupció i fermesa davant el PP, son peces claus per a mantenir la coherència, per arribar a aconseguir el referèndum i la república.

La decisió del departament de cultura de la Generalitat, sense que passés pel ple del govern, de no presentar acusació contra la antiga Convergència pel cas Palau contradiu els principis de la refundació d’aquest partit, del bon fer del govern i deixa ombres en un moment en que no es pot deixar el més petit bri de dubte. Rectificar no serà fàcil i si no es fa, malgrat que el cas es pugui portar per una altre via, no farà res de bo al procés d’autodeterminació.

L’altre cas es dona a Madrid on fa unes setmanes tombàvem el Decret-Llei de l’estiba, la única derrota parlamentària substancial del PP en tota aquesta legislatura. Rumors ens intranquil·litzen, que una abstenció del PDECAT facilités l’aprovació d’un nou decret que en lo substancial fos igual de lesiu per als treballadors. Una cosa es intentar fer de mitjancer i cercar un acord entre les parts, si es així, cap problema. Molt diferent seria que es salvi al PP, per omissió, amb el estibadores en contra. Impossible d'entendre, ara i avui!

Quan més ens aproximem als dies decisius més entrebancs ens posaran. L’estat els ha posat i encara ens ho farà més difícil. Però de cap manera fets conjunturals o visions partidàries, ens poden confrontar i esdevenir veritables trets al peu en el moment més delicat. Maldarem per a trobar solucions!

La resposta catalana: fermesa i complir el mandat electoral.

Quan els esdeveniments es desencadenen, cap pla, per ben dissenyat que estigui, es manté inalterable. Aquesta afirmació ens la corrobora la història un cop i un altre, però ens entestem a pensar que un bon pla ha de ser forçosament garantia d’èxit. I exigim, sovint, que ens expliquin fil per randa el camí a seguir. El nostre procés d’autodeterminació està sotmès a aquests desitjos i exigències i sovint els que exigeixen la perfecció, de fet cerquen una excusa per a no definir-se.

Ens ha de preocupar que la fulla de ruta sigui canviant? De fet, el que em preocuparia es que no ho fos. Si tota acció genera reacció, te lògica que les noves accions hagin de modificar- se com a resultat de l’anterior. L’experiència ens orienta però no pot determinar res. Aquesta lluita dislèctica de contraris és el que ens fa avançar i el que explica les profundes modificacions del moviments catalanista els darrers sis anys.

Què no ha de canviar? La determinació en concloure el procés. L'aprovació de les tres lleis de desconnexió. La fermesa en aguantar les dificultats i la capacitat de guanyar raons per enfortir la decisió dels amics i trencar el convenciment de l’adversari. L’adopció d’un instrument o altre, RUI, DUI...dependrà de la correlació de forces en el camp propi i en el de l’adversari, en el moment concret que calgui prendre la decisió.

L’estat ha se saber que qualsevol agressió tindrà la virtut d’enfortir-nos. Això dependrà de la capacitat integradora d’un moviment plural i heterogeni que ha de defugir qualsevol mena de sectarisme que faciliti agrupar quan més gent millor en la construcció de la República catalana. La nostra força és la nostra diversitat i la nostra fermesa es el ciment que l’uneix. D’ací la importància de que els electes siguem exemple d’una i altre.

131 dies de vaga...i un final feliç!

No és el primer cop que parlo dels treballadors d’AJ Ruz i dels sindicalistes que dia i nit els hi han donat suport. Ha estat una lluita llarga, molt llarga, que ha reeixit per una barreja de coratge i fermesa, de lluita des de baix i d’organització sindical, un exemple, un bon exemple de que es pot canviar fins i tot en les circumstàncies més adverses. Companys, salut i felicitat!

Es poden treure també lliçons sobre la renovació necessària del model sindical, en el que son necessaris el canvis. Però els vímecs per a fer el nou cistell es tenen en el propi sindicalisme de classe actual.

AJ Ruz demostra que res es pot fer sense el compromís de base dels treballadors, des de l’assemblea, però que es tant necessari com l’anterior els instruments sindicals que aporten els avui mal anomenats alliberats i que son el “sindicalistes”, generosos amb el seu temps i honrats amb la seva actuació. Sense aquestes dos columnes caiem en l’agitació o en la burocràcia, poca cosa més.

Les lluites cal saber-les començar bé i també saber-les acabar, el principi i la fi del sindicalisme és la negociació i el mitja és la unitat i la mobilització, fins i mitjans s’han de saber situar bé, AJ Ruz ha estat de nou un exemple. Dia a dia, lluita a lluita, aquest és el camí. Abans, ara i sempre!

La mirada clara i lleuger d’equipatge.

Ara que la vella política fa aigües i arriben vents contradictoris de canvi, ara que sembla que tots els que han fet política en els darrers quaranta anys son uns corruptes i aprofitats, en definitiva “casta”, reivindico alguns dels “vells polítics”. No els que han estat sempre a redós del sol que més calenta, sinó aquells que sempre han estat on més se’ls necessitava.

N’he conegut a ajuntaments i parlaments, però sobre tot als barris i als centres de treball. Els he conegut quan fer política era jugar-se la vida i després lluitant contracorrent quan la majoria dels ciutadans perseguí el miratge de la riquesa fàcil.

Alguns han desaparegut per una malaltia sobtada o per l’inexorable pas del temps, amb d’altres encara tinc la sort de fer-la petar de tant en tants o trobar-me colze a colze en algun acte o manifestació per una o altre causa justa. Em sento quan els veig i comparteixo records part de la humanitat en moviment que ha transformat el mon, a cops, amb victòries i masses derrotes.

Caldrà trencar amb el vell sistema que es molt més fort i sempre capaç  de reinventar-se i fagocitar als que se li acosten. Caldrà tota la força de la joventut per combatre’l i vèncer, però dubto que sigui possible sense l’experiència i l’exemple del vells combatents, de mirada clara i lleugers d’equipatge.

Respondrem al Tribunal Constitucional amb unitat i fermesa!

La suspensió exprés del Tribunal Constitucional va en la línia del que ahir comentava del Consejo de Estado, la manipulació per part de l’executiu del poders democràtics que en lloc de ser independents obeeixen al govern. La trama d’interessos i la comunió amb aquests dels dos grans partits dels que ara anomenem la “casta” trenquen el paper d’àrbitre i converteixen en botxí al Tribunal, tancant el cercle que el mateix tribunal va obrir amb la seva sentència sobre l’estatut del 2006.

Caldrà molta fermesa i unitat per a fer-hi front, defugint tant la fugida endavant sense unitat com del pragmatisme desmobilitzador. Al meu parer cal mantenir tots els dispositius per a fer la consulta el 9 N i solament si la seva vigília no es donen condicions suficients per a  fer-la possible amb les màximes garanties, partits pro-consulta i moviments socials poden decidir una alternativa que ha d’assegurar el vot popular massiu.

Ahir em reunia amb el consell nacional d’ICV on ens refermàvem amb la lluita unitària pel dret a decidir i per a votar el 9N, davant d’algunes veus que deien que no calia decidir sobre la segona part de la pregunta el acord fou clar, per a nosaltres el 9N és una convocatòria legítima i ens refermem sobre el doble vot que demanem als ciutadans. La proposta és si a la primera i el que s’ha anomenat llibertat de vot però que com va dir Ricard Gomà, significa pluralitat de vot a partir d’un primer si comú. No és el que volia però permet que ningú es perdi pel camí, no tant amb ulls de partit com en la perspectiva del mateix procés sobiranista. Si ho aprova la militància en la consulta, els que estem pel doble si estarem legitimats per a fer aquesta campanya.

Ens queden dies i mesos especialment difícils però de gran transcendència, fermesa en els nostres objectius i saviesa en saber administrar el temps i les decisions, En continuarem parlant, continuarem lluitant.

Que d’ací un temps ens puguin dir vam fer el millor en el pitjor dels moments.

Vaig tenir la sort de néixer en una família d'intensos valors comunitaris, que creia que sense dedicar una part de la teva vida a la comunitat, l’egoisme et convertia en un miserable. Vaig tenir també la sort de conèixer en la meva joventut homes i dones que compartien fins al sacrifici personal la defensa dels oprimits i la voluntat ferma de construir un mon millor.

Però també he conegut, egoistes i aprofitats, ambiciosos i miserables, i ho dic amb masculí per que han estat més homes que dones. L’experiència m’ha curat espero de sectarisme, que no confonc amb la defensa ferma de les meves conviccions, però gent honesta i coherent n’he conegut en molts àmbits, pot ser un xic menys en la política aquests darrers vint anys.

Sempre m’ha agradat treballar en equip i no em reca donar pas a altri si te qualitat i l’ambició justa. He cregut que has de fer una feina que t’agradi i tenir unes relacions socials obertes i no dedicar tot el temps a la política per que com una droga t’obnubila. Conec gent que li han fet abandonar càrrec i responsabilitats i el desig insatisfet i la necessitat  no coberta és mala consellera per prendre bones decisions.

Soc d’aquells que creu en que cal referents al llarg de la vida, tots ho som d’alguna mena, i en moments com els que vivim, en un moment clau, aquests són més que necessaris. En aquest sentit del referèndum escocès, més enllà de la lliçó democràtica i del resultat, m’ha colpit i emocionat la dimissió d'Alex Salmond, el premiar escocès. No el conec, tinc poques referències, però he seguit les seves declaracions on manifestava que dimitia, traspuant credibilitat. Dimiteix per que el moviment continuï, per que el conjunt sempre és més que la part.

Escòcia es un poble afortunat, quan en la derrota te la sort de tenir persones que sobreposant-se a ella marquen el camí ha seguir, amb dignitat i fermesa. Per que els líders son necessaris, i tant, però el que preval i genera continuïtat és com assumeixen les responsabilitats. Tant de bo siguem capaços nosaltres de crear-los, en altres èpoques hem tingut gent d’aquesta mena.

11 del 9, 9 del 11: Unitat i fermesa!

No dubto que serà un èxit la diada centenars de milers de catalans i catalanes refermaran la seva voluntat de ser escoltats. I un clam ressonarà clar i ferm: ningú, amb legalismes polititzats i de parts des de Madrid, ni tactismes politiquers des de Catalunya ens podrà robar un dret, que és un clam.

Hem d’assegurar, al carrer, que no hi hagi marge per l’escapisme del que com electes i governants son els responsables de orientar i encapçalar les solucions demandades pel poble. Rebutjo les especulacions interessades i no faig cas a uns i altres que volen posar dubtes. Ni als que s’omplen la boca de legalitat, ni als que parlen de resistència abans d’hora. Unitat i fermesa en cada moment.

La mobilització de la gent no acaba el 11 del 9, ha de continuar fins al 9 de l’11, per assegurar que totes les institucions estaran a l’alçada. El parlament promulgant la llei de consultes; Els ajuntaments refermant-la amb plens extraordinaris i concentrant-se a la plaça Sant Jaume amb l’acord en ma; i el president convocant la consulta.

La resistència, si s’escau, ha de ser de masses, de majories i ací els electes haurem de donar exemple, sense fer-nos por les conseqüències, el camí, a partir del 9 de l’11, pot ser serà difícil, però que sàpiguen aquells que s’oposen a la democràcia o aquells que s’ho miren, com si no anés amb ells, que no defallirem fins aconseguir-ho.