La seixantena: ”il reste tant et tant a vivre”

Quan la vida ens deixa, a una edat en que encara hi han molts projectes a mitges i un gran desig de cercar noves fronteres, la mort, la vella companya, es fa profundament injusta. Sempre és dura pels que ens quedem, el dol per l’absència de la persona estimada és un camí feixuc i un cop fet, el record ens dona fiblades al cor.

Ara a la seixantena, tot i ser una edat, si gaudeixes de salut i d’un mínim benestar s’obren moltes portes que duen a la felicitat. El poder dedicar més temps als teus, família i amics, assenta les bases de nous reptes o de completar pistes obertes de fa molt temps. El temps, tot i corre en un compte enrere, és mes teu, en tens un major control, es a dir, ets més lliure.

En la cerimònia de comiat d’una persona apreciada i admirada, també en la seixantena, veia en els ulls clars dels seus fills tot l’amor que hi veig en els dels meus fills  i se’m trencava el cor al copsar el dolor de l’absència tot just oberta com un dolorosa ferida. Quin goig tenim els pares quan els veus ja grans, quan tenen, entre moltes virtuts, la de ser unes bones persones.

L’equilibri entre la vida pública i la privada no és fàcil, com no ho és, de fet, viure al mig de les contradiccions que tens al teu voltant i les que dins teu hi conviuen. Els referents que has compartit, aquells que has tingut la sort de gaudir-ne i la desgracia de perdre’ls, son els teus millors consellers, en un debat permanent entre fer i esperar.

Em ve al cap una cançó de Serge Regiani, que, de fet parla de la “cinquanteine”,  diu:

“Il reste tant et tant à vivre

qu’on pourra faire

un long detour

si tu veux, mon amour.”

Temps de canvis, veus de dones (2): Manuela Carmena

El primer cop que la vaig veure fou en les fotografies de l’enterrament dels seus companys advocats d’Atocha, rodejada de desenes de milers de persones. Poc després la federació universitària del PSUC, encara en la clandestinitat, organitzarem un homenatge a les víctimes amb la seva presència. Una noia de cabells llargs, faldilles amples i sarró penjant, una veu tranquil·la i clara, la mateixa veu que els anys, avui, no han apagat.

Una ciutat com Madrid té l’oportunitat de modificar sensiblement, en dins i en fora, la percepció que hi tenim, llastrada pel diferents governs conservadors, d’un fals “casticisme” prenyat de dreta extrema. Recordo l’època Tierno Galván, cosmopolita i acollidora, oberta al diàleg i amiga de les altres ciutats. El que era un vell record, difuminat per tants i tants anys de “gallardonisme i esperanzisme”, ara pot reviscolar amb un nou govern progressista i obert.

La llibertat de pensament, la independència del partidisme, asseguren a Manuela Carmena un recolzament més enllà dels que la van votar i prefigura un model que, sense perdre el caràcter institucional, que tant bé coneix, obri portes i finestres per a perdre l’olor a resclosit que han deixat els anteriors inquilins.

La serenitat com actitud, la proposta com a guia, la negociació com a mètode, fan de Manuela Carmena una de les dones, de les veus de dona, referents ara i en el futur. Els que creiem en la necessitat d’un estat català independent, mai ens pot ser indiferent què i qui ens trobem a l’altre cantó. Un bon veïnatge, un sistema col.laboratiu, ens permetria a uns i altres una convivència en pau i llibertat. Les veus de dona ens poden ajudar a fer-ho possible!

Temps de canvis, veus de dones (1): Mònica Oltra.

Si no volem caure en els mateixos errors del passat , si les forces rupturistes han de governar ho han de fer amb l’hegemonia que dona encapçalar els governs. No és suficient però és imprescindible. El País Valencià que ha patit un dels saquejos més importants del s’han fet i desfet en aquets pell de brau, s’obre a un procés de regeneració. Els catalanistes i demòcrates que ens sentim agermanats per la cultura i els objectius comuns no podem restar indiferents.

A Catalunya, durant molt de temps,  a sobrat paternalisme i superioritat moral quan s’ha encarat la corrupció del país germà, masses lliçons s’han volgut donar quan teníem la teulada de vidre. I els valencians ens han donat la lliçó de desfer-se electoralment dels corruptors i corromputs. Nosaltres quan? Encarem un procés que ens ha de portar a la independència amb un enorme llast dels corruptors i corruptes confessos i no confessos que com les males herbes s’aferren en el procés per a no desaparèixer.

Des de sempre, he vist amb bons ulls Compromís i especialment a Mònica Oltra, uns per la tasca pacient i constant de teixir organització i propostes, l’altra per la seva valentia i capacitat de convèncer. Ara és l’hora, i es inacceptable que el vell aparell socialista es vulgui apropiar d’una victòria que no es seva.

Per tot això la presidència de la generalitat valenciana per a  Mònica Oltra no es personalisme ni rebequeria, és una garantia de canvi profund i no de recanvi, no pot repetir-se el que ells, el valencians, i nosaltres ja hem vist i patit portant-nos al camí del “no res més”. Una aliança es pot fer, i sovint és imprescindible, entre gent molt diferent, fins i tot amb passat discutible, però mai, mai, sense l’hegemonia que dona garanties de seguir un camí clar per aconseguir els objectius marcats. Si no hi ha canvi no serà responsabilitat dels que han lluitat per a aconseguir-lo, sinó d’aquells que el que volen, un cop i un altre, és el vell sistema de les velles poltrones.

Perquè soc d’ICV i no he mort, políticament, en l’intent?

No poca gent, sobretot amiga, em pregunten per què continuo a ICV. Saben de la meva aposta clara per la independència de Catalunya i de la meva condició de minoritari en el partit. Gent honesta i amiga com en Raül Romeva ha fet el pas i en aquests moments ja no en forma part de l’organització del partit. No es fàcil d’explicar, però ho intentaré.

Porto des de la seva fundació militant-hi i abans en el PSUC, més de quaranta anys, sempre he pensat que sense organització els projectes col·lectius no poden reeixir. Vaig tenir la sort, molt jove, de conèixer grans persones en aquesta organització, que em marcaren política i humanament aprenent d’ells uns valors que he intentat fer meus: honestedat, coherència, constància, fermesa i diàleg amb tots i tothom. Sense projecte col·lectiu, sense el llegat d’aquestes persones en faria temps que hauria deixat la política.

Però no tot s’explica des del pel passat. Avui conec molta gent a ICV de la que hem sento compromès. Ací, a Girona i arreu de Catalunya, pensem i compartim moltes coses de la mateixa manera i amb d’altres no. Conec gent del Prat o de Cornellà que no son independentistes però que es trencarien la cara per la llibertat de Catalunya. Conec gent a Manresa, a Lleida compromesa en la lluita social i radicalment independentista. M’agrada estar en un partit en que no tothom pensa igual de tot, sempre he pensat que on tothom pensa igual ningú no pensa gaire.

Discrepo de la direcció d’ICV, del seu capteniment al marcar excessiva distància amb les altres forces compromeses en el procés, penso que hauria de ser més generosa en l’acció unitària sobiranista, tant com ho ha estat  en el projecte de “Barcelona en Comú”. Cal arriscar-se més i cercar amb altres forces d’esquerra l’hegemonia, també en aquest projecte. He participat en la creació de la corrent “compromís per la independència”, però no he acceptat cap lloc de responsabilitat. Vull tenir un període de reflexió després de tants anys de militància cívica i política.

Ara bé, res es etern, venen eleccions, municipals, autonòmiques i estatals, que marcaran la política per a molts anys, en aquest marc ICV s’haurà de posicionar de nou, si no hi ha marges per a la sobirania de Catalunya, com crec que succeirà. Al meu parer, clarament a favor d’un estat que haurà de ser independent. Noves forces polítiques sorgiran en aquest procés, resultat de la transformació de les existents, renovades per la i incorporació de les noves generacions. Espero que ICV hi contribueixi, si no es així es trencarà aquest llarg camí que hem fet junts.

I si els polítics passessin un examen abans de les urnes?

En la política sovint res és el que sembla i sovint el que sembla està lluny del que molts voldríem, que millor que fer política no fos necessari , però com avui per avui ens cal per que no passar una prova prèvia, per exemple la “SCCHE”? M’explicaré és una prova que no passarien corruptes i vividors, ni la volen ni poden, però aquells que volen representar generosament a la comunitat farien, ens faríem, un favor al fer-la. Quines son les bases de la prova?

Sinceritat, en les actituds i sobre tots en el que dius, que ho puguis fer i que estiguis disposat a pagar el cost i no traspassar-lo a altre o als que han confiat amb tu.

Compromís, no en abstracte, per un temps determinat, sent conscient del desgast que significa, sobre tot per la gent del teu entorn que t’estima, per que no has de caminar sol. Malfiat d’aquells que cremen tot i a tothom, als que l’estimen, per una meta u objectiu, solament estarà compromès amb ell mateix i s’anomena egoista.

Coherència, en el que cal fer, en les que creus que es possible fer i no en el que lo gent vol escoltar, no moure’t per deixar-te veure, sinó per que cal fer-ho i per que el teu exemple mou i suma.

Honestedat, no com a instrument que uses com arma política, sinó com a forma de relacionar-te amb els altres, com a sistema de vida, com escala comuna de valors.

Empatia, no fer que t’interesses per la gent, cal interessar-te per que ho sents, per que t’importen, per que creus que u no és ningú i que les coses mes importants s’aconsegueixen conjugant la pluralitat, amb l’equip.

Segur que un bon equip de psicòlegs poden convertir aquets punts, SCCHE, amb un test, imprescindible per estalviant-se salvadors del poble que es semblen més a venedors de fulles d’afaitar usades que a representants de la ciutadania.

La injustícia mata i els còmplices diuen a les víctimes sigueu ben educades!

He llegit que el govern de Salt nega el dret a representar la PAH a Marta Afuera en les seves reunions. No fa pas gaire el de Girona també manifestava la mateixa actitud. Ho vam denunciar a la Junta de govern, o exposarem al Ple, sembla que s’ha rectificat, espero...

Sembla,  que els que s’enfronten amb el poder establert han de passar un càsting.  El governant, parapetat en l'autoritat que li dona el poder, creient-se per damunt del bé i del mal, esdevé jutge i part, i li diu al ciutadà implicat, en un moviment, una causa, una lluita, com s’ha de comportar.

O assumeixes un rol subsidiari, amb paciència de Job, acceptant amb un somriure que abusin de la teva bona voluntat, tractant de ser sempre educat, endreçat i respectuós amb la llei, o, atenció! ets un fora senyat, provocador, carn de denúncia, arribant a la conclusió que no pots representar ningú.

El de menys és per exemple que qui jutja ha Salt, ha protagonitzat un vodevil fastigós, que encara cueja, sense que hagi dimitit ni demanat perdó.

Amb la que està caient, amb la quantitat de gent que pateix, amb l’austericidi que destrueix vides cada dia i alguns, dels que tenen responsabilitats, jutgen no als culpable, sinó als missatgers, pels les seves actituds poc respectuoses!

Sembla que ens collonin!

En defensa del dret de vaga

Vivim moments molt difícils, especialment les dones i els homes que viuen del seu treball. Ni els més vells recorden un període de tanta incertesa i desànim. Al nostre voltant veiem com familiars, amics i coneguts o perden la feina o se’ls hi degraden les condicions laborals.

Tots aquests fets tenen responsables però davant de l’opinió pública resten difuminats com si fossin conseqüència d’una desgràcia natural. Qui recorda l’origen de l’actual situació en la desnaturalització dels sistema bancari, l’especulació del fons d’inversions i la deslocalització de les empreses productives dels nostres països a d’altres sense lleis laborals per a maximitzar els beneficis aprofitant salaris de misèria?

Quan la informació s’ha convertit en un negoci i els mitjans en empreses,  aquesta  informació defensa sempre  els propietaris, especialment els que tenen molts diners, són la clau.

Trobo especialment deshonest que tota la força mediàtica recaigui contra aquells que lluiten, com poden, per a mantenir la vigència dels convenis laborals i s’oposen a la degradació de les seves condicions de treball.

Ahir em vaig despertar amb la veu tonant des de la ràdio d’un comunicador ben pagat que manipulava amb la seva opinió bel·ligerant una pretesa enquesta on els ciutadans votaven massivament, com no podia ser d’una altra manera, l’opinió del comunicador.

Tots els mals succeïran si el metro i els autobusos de Barcelona fan vaga els dies del Congrés de mòbils! Quina desgràcia, quin desprestigi per Catalunya!

Amb l’atur al 23%, a l’espera avui d’una nova reforma laboral que retalli drets, amb les declaracions de Rajoy de que augmentarà l’atur el 2012, com si fos un analista en lloc del màxim responsable, com a president del govern! ..el que han de fer els treballadors és callar i acceptar resignats el que dictin els causants de la crisi i els que amb la seva ineficàcia l’estan allargant.

Doncs no! La pau social és el resultat del pacte, de la negociació, del compromís. Avui per avui la via dels poderosos i dels seus representants és la imposició i el decret. La via dels que viuen com a classes subalternes no pot ser altra que la confrontació.

La vaga com a dret, com a instrument de lluita estarà en el punt de mira dels poderosos, ja veurem que no tardarem gaire a què amb la mentida de regular-la, es voldrà eliminar-la.

Qui no vol un acord social?

Recordo els Pactes de la Moncloa que varen ser una peça clau en l'estabilització econòmica de finals dels anys setanta. Un acord previ de totes les forces polítiques, menys AP, la casa pairal de l’actual PP, assentaren les bases d’un acord entre  sindicats i patronal. La dreta econòmica, però, hi entrà incòmode i des d’aquell moment intentà desestabilitzar el govern de la UCD i el seu president.

L’actual situació és molt diferent, es deixa la iniciativa a patronal i sindicats, però es tutela des de dalt, per un govern amb majoria absoluta dels continuadors “d’Alianza Popular”. La CEOE sap que en darrer terme el govern serà jutge i part, favorable als seus interessos. Esperen ambdós el moment per anunciar la manca d’acord, acusar als sindicats d’intransigència i fer un decret en la línia més favorable a la dreta econòmica.

Els sindicats ho saben, per això no s’han aixecat de la taula i han avançat des dels punts de fàcil acord fins als punts de difícil entesa. És una estratègia negociadora que els que tenim experiència negociadora sabem que permet avançar i ha funcionat en el diàleg social. És cert que al final has d'abordar els afers amb més complicacions però si arribes a un clima de confiança l’acord es possible.

Després de bastir acords en la gestió de les mútues, el setge a l'absentisme i la solució extrajudicial dels conflictes laborals, i el pas dels festius al dilluns més proper, no s’ha avançat més perquè no hi ha confiança, o més ben dit la CEOE té més confiança en les ajudes de fora, del govern, que en la mesa de negociació.

Per això la CEOE ha elevat el llistó de les demandes incloent el seu cavall de batalla aquests darrers trenta anys: l'abaratiment general de l'acomiadament i la seva descausalització, és a dir: que es pugui acomiadar sense causa justificada.

Davant un nou decret hem de fer costat als sindicats i multiplicar les formes de lluita per impedir un enorme retrocés social.

Unitat i fermesa, ens faran falta els propers mesos.

La indiferència, una malaltia social

En aquests temps de pensament dèbil i que sovint, de tant líquids, les propostes polítiques semblen incolores, inodores i insípides, val la pena detenir-se en l’obra d’un pensador i polític, com ho fou Antonio Gramsci (1891-1937) de qui Ariel Ediciones acaba de publicar una breu selecció d’escrits titulada Odio a los indiferentes.(1)

Fundador del Partit Comunista italià, en aquests textos ens trobem a Gramsci en els seus inicis, quan treballava de periodista a un diari de Torí i contemplava els horrors de la Primera Guerra Mundial, en la que Itàlia havia pres una part activa (els escrits estan datats en torn al 1917). En aquest Odio a los indiferentes, el pensament de Gramsci, encara no s’ha definit cap a l’opció revolucionària, però dóna voltes amb gran frescor intel·lectual a les opcions que en aquell moment s’estan plantejant. La fundació del partit no tindrà lloc fins a l’any 1921.

Fent un resum del que hi trobareu ve a dir que la indiferència és el pes mort de la història. La indiferència opera potentment en la història. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb que no es pot comptar. Desnaturalitza els programes, i arruïna els plans més ben concebuts. És la matèria bruta desbaratadora de la intel·ligència. El que succeeix, el mal que es desferma sobre tots, esdevé perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permet la promulgació de lleis, que després solament una revolta pot derogar; accepta passivament l’accés al poder d'homes, que solament després de titànics esforços pot després derrocar.

Insisteix en que la massa ignora per despreocupació; i aleshores sembla cosa de la fatalitat que tot i a tots ens atropelli: al qui consent, igual que el que dissenteix, al que sap com al que no sap, l’actiu, el mateix que a l'indiferent. Alguns rondinaran, d’altres renegaran, però cap ni un o molt pocs es preguntaran si hagués tractat de fer quelcom hauria passat tot el que ha passat?

Reflexions que es poden aplicar a aquets guerra econòmica en la que ens hem trobat, no en té la culpa la indiferència de molts?

(1) Antonio Gramsci . Odio a los indiferentes. Ariel, Madrid.2011. 109 pp.

De Nit Bona a Nit Vella

Aquests dies ens retrobarem amb la família i compartirem l’alegria que dóna sentir-nos part d’una nissaga que va superant entrebancs amb treball i amor. No totes les famílies, però, disfrutaran del caliu de la llar, no pocs el perden per la cobdícia que no para ni en aquestes dates. D’altres, la caiguda dels ingressos els portarà a rebaixar desitjos i despeses.


L’individualisme forçat, allunyat de la creativitat de la persona, que cerca béns poc duradors i presoner de la propaganda, emmascarada de falsa objectivitat, ens fa menys lliures. I en aquesta crisi encara som més vulnerables davant els depredadors. Humanitzar-nos significa construir col·lectivament, camí que en la família hem aprés.


Aquest difícil 2012 ens en podrem sortir si refem vincles, si ens adonem que més enllà dels nostre nas, hi ha gent que té els nostres problemes i ens en podrem sortir si anem plegats. Margaret Thatcher, una de les inspiradores del model econòmic i polític que ens està destruint, deia que “no existeix la societat, solament els individus”. Així ens ha anat seguint aquesta llei de la selva.


Refem ponts aquest proper 2012 per fer una societat d’individus lliures.

Crònica del darrer Ple (3): la moció d’ICV-EUiA pel compromís de la ciutat en la lluita contra el canvi climàtic

Quan vàrem presentar la moció érem conscients que s’estava produint una involució en les polítiques de lluita contra el canvi climàtic des del nou govern i especialment pel responsable del tema i primer tinent d’Alcalde.
D’ací que aprofitant el context de Durban, on els interessos dels poderosos bloquejaven els canvis, vàrem presentar una bateria molt concreta de propostes per a la nostra ciutat per a refer el temps perdut i avançar en les polítiques que en els darrers anys tant de positiu en aquest tema s’han fet.
En obtenir una majoria de vots, el govern ha hagut de fer marxa enrere, o endavant segons com es vegi,  i afegir-se a la moció per no quedar aïllat i donar una imatge de perdedor.

Pla de Mandat i oposició

Lluís Companys en el record

El record de Lluís Companys l’he tingut molt present des de jove. Recordo les coses que d’ell m’explicava el meu avi els estius, quan era petit, assegut a la torre de Llagostera, al costat de l’ajuntament, tot observant la plana esplèndida que des de aquest indret s’observa.

En els temps obscurs del franquisme, d’himnes i banderes foranes a les escoles, de governants oportunistes i mediocres, sentia parlat de coherència i sentiment, d’ideals i de febleses, de compromís amb el país i amb els més dèbils.

Els homes som contradictoris, per això te especial mèrit que en moments excepcionalment difícils siguem capaços de superar pors i febleses i donar el millor de nosaltres mateixos.

Que difícil ha de ser tancat en una cel·la, torturat per aquells que t’han derrotat després d’una llarga guerra, amb els teus amics morts o lluny a l’exili, mantenir-te ferm, essent conscient que no solament ets tu si no també un país caigut però no vençut al que representes legítimament.

Més enllà dels homenatges que avui retrem al president, vull recordar a l’home. Un home com qualsevol de nosaltres que va donar el millor en el pitjor moment.

Menys diners pels serveis socials: inadmissible!!

Foto: Jordi Play

Per primer cop l’aportació de la Generalitat als serveis socials de la ciutat de Girona s’ha reduït en 160.000 euros. No es tracta solament d’una mala notícia, és una tragèdia per a molta gent que està patint a la nostra ciutat. Trenca una dinàmica de creixement de l’aportació d’una administració, la Generalitat, que per llei té bona part de les responsabilitats que nosaltres, els ajuntaments, gestionem.

És doncs inadmissible aquesta reducció que deixa la xifra traspassada en 2,3 milions, poc més del 30 % de la despesa que enfrontem des de l’Ajuntament en aquets àmbit.

Encara és menys admissible el conformisme que traspúa les declaracions de l’actual responsable polític dels serveis socials de la ciutat, sr. Berloso, que a més té la poca traça de dir que caldrà tirar del fons de contingència que l’anterior govern varem proveir per a casos extraordinaris.

La manca de sensibilitat social dels responsables de la Generalitat i la poca decisió i competència dels responsables municipals no són un fet extraordinari. Bé, al pas que van sembla la seva actuació l’habitual.

Al meu parer cal deixar en suspens la signatura de l’addenda econòmica del 2011 del contracte programa amb Benestar Social i reprendre les negociacions al més alt nivell, Alcalde i Conseller, per trobar una solució més satisfactòria per a la ciutat.

És del tot inacceptable que la ciutat surti perdent, que els mes fràgils dels nostres ciutadans en surtin perjudicats.

Moció sobre el referèndum constitucional

Fer un referèndum per la reforma constitucional és molt més que una qüestió ideològica.

Dos mesos de govern de CiU a Girona. Poc temps però ja es marca tendència.

Foto: Aniol Resclosa

Dos mesos de govern no és gaire temps, seria injust fer un judici precipitat, i ni és el meu estil ni interessaria gaire més enllà de la picabaralla partidista. 


En el debat de pressupostos, d’ací a un o dos mesos podrem veure realment què significa, què proposa el govern de CiU. És cert però que un document de mandat s’hauria agraït i és el que s’acostuma a fer per situar davant de la ciutadania els compromisos electorals en un cronograma que abasti els quatre anys de govern. 


És cert però que en aquest temps s’han produït un seguit d’actuacions per part del govern municipal que poden marcar tendència. 
En primer lloc un estil declaratiu: hem pensat... farem... que obvia el marc municipal i cerca la complicitat dels mitjans de comunicació. Els més mal pensats ho podrien qualificar de vendre fum.
La segona, una forma d’actuar en polítiques socials que contradiu el compromís de blindar aquestes polítiques al qual l’actual alcalde es va comprometre en la campanya electoral. Dels anuncis de temes a paralitzar, tres de quatre són de l’àmbit social.
El tercer element te a veure amb una constant reiteració de que estem en un temps de vaques flaques i que els errors de Madrid ens obligaran a reduir totes les despeses. Argument que obvia la promesa de fermesa davant empreses (per exemple ADIF) i administracions que des de l’oposició i en campanya se’n feia bandera. També que al no deixar clar què es vol fer i anar fent un degoteig del que no es vol dona una imatge d’improvisació i anar fent.


En els propers dos mesos veurem si la tendència acaba agafant forma, no seran uns mesos fàcils ni per a nosaltres ni per a Catalunya. Tampoc ho seran, si es confirmen els vents centralitzadors i conservadors a Espanya, per l’actual govern municipal en minoria que basa la seva estabilitat en una fràgil i poc discreta aliança amb el PP.