Enganys, mitges veritats i embolicar la troca...

Ja ha passat Nadal, Sant Esteve, Reis, ha començat un nou any i el procés sobiranista continua encallat. Ningú vol assumir responsabilitats i, com no, uns i altres es tiren els plats pel cap. El lideratge és avui el problema principal del procés? No ho crec, si hem arribat fins ací ha estat malgrat els anomenats líders. Pot ser que el problema siguin ells?

La vella política a Espanya està en crisi, també a Catalunya i malgrat alguns dels polítics gastats per les responsabilitats tingudes en el projecte autonomista, versió catalana del desgastat bipartidisme constitucional, no és donen per al·ludits, no son ells qui poden obrir nous camins i menys la independència catalana.

S’imaginen el podemos espanyol dirigit per un ex-ministre...no hauria passat la prova del cotó de la corrupció, tampoc el procés revolucionari que significa l’autodeterminació i construir un nou estat català, el pot encapçalar qui ha tingut responsabilitats en els governs Pujol i que encapçalant el govern dels millors ha estat el pitjor govern en polítiques socials i mediambientals. Per que la culpa no sempre és de Madrid!

Si el gran mèrit de Mas ha estat el 9N, descafeïnant el que havia de ser un referèndum que ja estava convocat, no pot encapçalar una llista ni un nou govern que fa tota la pinta de ser també descafeïnat. Parafrasejant un poeta, no s’ha de sacrificar un poble per a salvar un partit, ni tot un procés per a mantenir un president.

Que es proposi una llista de ruptura, amb clars continguts socials, formada per gent de consens i el president i els altres líders al final de tot, ja se que demano l’impossible, però no necessitem menys per a no caure en la politiqueria habitual i ens planyem en el futur de  les oportunitats perdudes.

El gerro s’ha trencat!

La vella política necessitava d’un supor ciutadà majoritari i d’uns instruments constitucionals que li asseguressin l’hegemonia mitjançant el consens, fins i tot, es podia permetre un cert desgast en la mesura que, usant l’alternança de dos grans partits sols o amb recolzament extern d’algun partit menor, donés temps a refer el partit desgastat pel mal govern. L’invent a durat més de trenta anys, deu ni do!

Aquets darrers anys, la histèria dels poderosos com a conseqüència de la crisi, han exercit un ús i abús del seu poder mitjançant una pressió continuada als governs del torn per a preservar a tota costa les seves fortunes, han trencat totes es salvaguardes que asseguraven la passivitat popular davant els que exercien la política al servei del statu quo. La cobdícia a trencat el sac i el rondinar de molts ha esdevingut un clamor popular contra la política i els polítics abduïts en una casta.

Fins ara, el bipartidisme i satèl·lits, podien navegar més bé que malament si aquest clamor no esdevenia alternativa, si els partits fora del sistema eren incapaços de recollir aquesta indignació, per que malgrat créixer no gaudien de la confiança de molta gent desencantada que els veien, pot ser injustament, com a part del sistema.

Ara pot succeir que quelcom canviï, un símptoma ha estat les darrers europees, tant a Espanya com a Catalunya, si bé a casa nostra el factor sobiranista ens porta a mantenir la “gran il·lusió” com element tant de trencament d’un estat obsolet com d’un sistema polític caducat, malgrat alguns grups polítics que ho encapçalen son del rovell de l’ou del sistema anterior. No hi ha canvi sense contradiccions!

El sistema, però, es resistirà a desaparèixer, per totes les vies i no podem descartar ni les més autoritàries. Es cert que hi ha un punt fort per al canvi i un punt dèbil, al meu parer. El fort la capacitat de unir una amplia majoria amb nous lideratges, amb voluntat de no excloure ningú, on els nous mètodes de representació en siguin mitjà i objectiu. Però també en tenim un de dèbil, el personalisme sectari, el creure que tu i els teus tenen raó i els altres no, es a dir, el virus de la divisió, virus mortal per a qualsevol canvi.

No serà pas fàcil, però quelcom es mou, i a això val més que cent vegades la vella certitud del vell sistema on l’estabilitat avui esdevé desigualtat, misèria i explotació per a molts.

S’aprova una comissió inútil i es rebutja la defensa del “Bloc de salt”. Un Ple on no hi ha per on agafar-ho!

Del Ple d’ahir destacaria l’aprovació d’una comissió inútil, la que ha de dictaminar la idoneïtat de la col·lecció Santos Torroella i una decisió profundament equivocada i injusta, en la que fou decisiu el vot de qualitat de l’alcalde per a  rebutjar el suport actiu i no retòric a la gent del Bloc de Salt pendents demà del seu desallotjament.

En el primer cas el PSC ens te acostumat a un perfil polític superficial, s’entesta en una oposició ferotge sobre temes intranscendents i defuig i s’arrenglera amb la dretes en temes claus com la sostenibilitat energètica , com va fer ahir sumant el seu vot a CiU i el PP rebutjant una moció presentada pel nostre grup, com parlava de independència energètica, el substantiu el devia fer agafar el síndrome “Navarro”, es a dir independència ni energètica!

Nosaltres ho hem dit clar i català, ens els quatre propers anys no en podem permetre comprar una col·lecció, arranjar Casa Pastors i invertir en el manteniment del complex, els més de 10 milions que comporta. No ens cal una comissió el que ens cal son calers! i si els tinguéssim tenim moltes altres prioritats que ens reclamen els ciutadans. 

CiU es va cobrir d’oprobi marejant-nos amb legalitat i ètica per a defugir el vot a la moció de suport al Bloc de Salt, els mateixos que parlen d’estat propi i de independència tenen por a vulnerar diuen una poder judicial, que consideren pel que es veu intocable. Es pensen que a Catalunya, la sobirania popular no haurà de declarar-se insubmisa davant les llei i les ordres del poders de l’estat per aconseguir el dret a decidir. O el que diuen es, en el fons,  pur teatre, i no pas del bo, com van fer ahir?

L’alcalde ho es menys des d’ahir, te menys legitimitat, arrenglerant-se per tacticisme, amb el PP. Aprofitant una baixa inesperada d’un regidor del PSC, va aconseguir empatar i usant el vot de “qualitat” deixar sense efecte la moció. Tacticisme, marrulleries de la vella política, la que ens ha portat a la crisi actual, la dels polítics dèbils amb els forts i fatxendes amb el dèbils. Ahir per a molts, cada dia més, aquesta politiqueria no ens representa. 

El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres

En els seus quaderns escrits a la presó, Antonio Gramsci deia aquesta frase que he manllevat com a títol, sobre l’aparició dels feixisme en el seu temps.

No hi ha dubte que aquesta cita es podria aplicar a la realitat existent actualment a Espanya i en general als països del sud d’Europa, però no exclusivament. La crisi de la UE està posant en qüestió l’actual model i amb trajo negre tecnocràtic o uniforme neofeixista apareixen a molts països del conjunt de la UE.

La corrupció, la incapacitat del bipartidisme a Espanya de depurar responsabilitats i acabar amb la corrupció ens aboca a una situació d’una gravetat extrema i cal posar-hi remei, si no es vol que “emergeixen els monstres”, sota la forma de “salvadors de la pàtria”, moviments antipolítica o figures amb populisme demagògic i reaccionari.

L’actual situació precisaria, per tal d’impedir que surtin “fantasmes del passat”, una completa regeneració radical de la política. Cal un canvi en profunditat, que signifiqui més política, però un altre tipus de política, més democràtica i participativa, que alhora permeti abordar també canvis en les polítiques econòmiques i socials que posin en primer terme els interessos de la ciutadania. Que transformi el model d’estat a partir de la llibertat dels seus pobles.

La dimissió immediata del Govern Rajoy i convocatòria d’Eleccions legislatives, hauria de ser un primer pas però amb un objectiu fonamental que seria la Reforma de la Constitució i un acord davant la crisi econòmica. En aquest marc s’hauria de reconèixer el dret a decidir de Catalunya com a estat i els lligams que podria tenir amb un estat renovat i veritablement democràtic. Una àmplia coalició d’esquerres a Espanya i d’Esquerra nacional a Catalunya hauria de assentar les bases d’aquesta reforma profunda, amb nous representants sorgits de la societat civil, nets de partidismes i amb la voluntat de fer de pont entre el vell món que s’acaba i el nou que hem d’ajudar a néixer.

A Girona el poble també ha de recuperar sobirania

En els propers anys caldrà definir una nova via sobirana per a Catalunya, no està tan a prop com molts voldríem ni tan lluny com els que han hegemonitzat la política fins ara voldrien.

Per arribar a aquest canvi caldrà repolititzar a la ciutadania, fer-la protagonista de bona part de les decisions que ara es prenen per delegació. Aquesta construcció comportarà també profundes modificacions en la governança, en la relació entre els electes i la ciutadania i ací els ajuntament hi tenen molt a dir.

No crec que a Girona l’alternativa sigui la consolidació de CiU, amb la crossa del PP, i encara menys el retorn d’un PSC, amb crisi d’identitat a la ciutat i al país.

Cal força, idees i il·lusions renovades. Però el que caldria també és passar de l’oposició a la construcció d’una alternativa política a Girona. Aquesta solament pot sorgir de noves formes de compromís ciutadà, per a superar la vella política.

La meva coalició, ICV-EUiA, serà necessària, però no suficient. L’alternativa requerirà confluències múltiples: generositat i reconeixement mutu d’aportacions. Girona està plena d’energies de transformació, de pràctiques solidàries i creatives. Caldrà vertebrar tot aquest compromís ciutadà per a superar la vella política. Els partits que ens hi comprometem, en aquesta via, hem d’acompanyar, més que protagonitzar el canvi.

A Girona, l’alternativa és possible i potser majoritària més enllà de la dreta, més enllà de propostes desesperades dels que volen l’status quo, com pot passar a Barcelona amb el pacte entre CiU i PSC, aquest avui a Girona no sembla possible, però temps al temps...

Tenim un xic menys de tres anys per treballar des de l’Ajuntament i des de la societat per a fer-ho possible, per posar un gra de sorra darrera l’altre, teixint les complicitats necessàries, per construir l’alternativa.

No podem acceptar amb resignació el dogma econòmic que ens imposen

Cada cop és més paradoxal que els anomenats lliberals en economia siguin presoners del dogma, que neguin per la via dels fets allò que tant predicaven de la lliure iniciativa davant de l’autoritat de l’estat.

Atrinxerats en els estats, dominant els ressorts del poder, imposen polítiques d’austeritat amb retallades molt sensibles de les despeses públiques, especialment de la despesa social , en transferències –com pensions i ajudes a les famílies-,i en la despesa en serveis públics de l’estat del benestar –com la sanitat, educació, serveis a la dependència, escoles bressol, habitatge social, serveis socials i altres-, aquest dogma domina, en  tot el discurs i la pràctica política del Consell Europeu, del Banc Central Europeu, del Fons Monetari Internacional i de la majoria de governs de la UE, aquests darrers anys de crisi.

Aquestes retallades se’ns van presentar com a necessàries per a recuperar la “confiança dels mercats financers”, frase que de tant repetida ha perdut valor intimidador. Perquè si analitzem el cas més proper, Catalunya, la desconfiança continua sense que arribem, malgrat les brutals retallades, al dèficit que el govern s’havia proposat.

És significatiu que a més d’Espanya, també Grècia i Portugal han estat, en la majoria del període posterior a la segona guerra mundial, sota dictadures, i encara avui les forces conservadores dominin la vida política i mediàtica. Al revés que el nord d’Europa, el món del treball és dèbil i el capital (hegemonitzat pel capital financer) és fort.

Avui a casa nostra els dogmàtics continuen garratibats, sols cal veure la darrera intervenció del conseller Mas Collell baixant el cap en el Consell de Política Fiscal i Financera d’ahir,  tot acceptant que Rajoy traslladi a les autonomies i els ajuntaments bona part dels nous ajustos.

Font: Europa Press

Com tot el que han fet no ha funcionat, em temo que la següent agressió la tinguem en una major reducció dels salaris i el “dogma” ho justificarà per a “estimular l’economia”. De nou un error es voldrà solucionar amb un error més gros. Assumeixen erròniament que la manca de creixement econòmic la causa els salaris “excessivament alts” (abans ho deien de, segons ells, excessiva despesa pública). Amb aquest “dogma”  els sous, mitjans i baixos evidentment, s’hauran de reduir.

Que el problema més gran avui és de demanada com a resultat de la disminució de les rendes del treball, això no importa als dogmàtics. Prefereixen amagar les responsabilitats dels que ens han portat la crisi i mantenir unes politiques que ens porten a una llarga recessió, mentre ells en surtin ben parats.

La indiferència, una malaltia social

En aquests temps de pensament dèbil i que sovint, de tant líquids, les propostes polítiques semblen incolores, inodores i insípides, val la pena detenir-se en l’obra d’un pensador i polític, com ho fou Antonio Gramsci (1891-1937) de qui Ariel Ediciones acaba de publicar una breu selecció d’escrits titulada Odio a los indiferentes.(1)

Fundador del Partit Comunista italià, en aquests textos ens trobem a Gramsci en els seus inicis, quan treballava de periodista a un diari de Torí i contemplava els horrors de la Primera Guerra Mundial, en la que Itàlia havia pres una part activa (els escrits estan datats en torn al 1917). En aquest Odio a los indiferentes, el pensament de Gramsci, encara no s’ha definit cap a l’opció revolucionària, però dóna voltes amb gran frescor intel·lectual a les opcions que en aquell moment s’estan plantejant. La fundació del partit no tindrà lloc fins a l’any 1921.

Fent un resum del que hi trobareu ve a dir que la indiferència és el pes mort de la història. La indiferència opera potentment en la història. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb que no es pot comptar. Desnaturalitza els programes, i arruïna els plans més ben concebuts. És la matèria bruta desbaratadora de la intel·ligència. El que succeeix, el mal que es desferma sobre tots, esdevé perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permet la promulgació de lleis, que després solament una revolta pot derogar; accepta passivament l’accés al poder d'homes, que solament després de titànics esforços pot després derrocar.

Insisteix en que la massa ignora per despreocupació; i aleshores sembla cosa de la fatalitat que tot i a tots ens atropelli: al qui consent, igual que el que dissenteix, al que sap com al que no sap, l’actiu, el mateix que a l'indiferent. Alguns rondinaran, d’altres renegaran, però cap ni un o molt pocs es preguntaran si hagués tractat de fer quelcom hauria passat tot el que ha passat?

Reflexions que es poden aplicar a aquets guerra econòmica en la que ens hem trobat, no en té la culpa la indiferència de molts?

(1) Antonio Gramsci . Odio a los indiferentes. Ariel, Madrid.2011. 109 pp.

Avui podria parlar del Jobs o de temporada alta, però no ho faré.

Foto: Convergència i Unió

En temps difícils és quan podem donar el millor o el pitjor de nosaltres. A voltes l’electorat no és conscient de les dificultats de construir unes reformes que per a cada maó que poses a l’edifici trobes enormes resistències dels que ja els hi va bé les coses com són, que la desigualtat no els molesta en la seva vida quotidiana perquè en viuen apartats, en els seus barris, les seves escoles, els seus clubs, els seus iots... Una societat ensinistrada en el consum és vulnerable a les campanyes de màrqueting polític i al bombardeig de les empreses de comunicació.

En el futur es podran fer tesis de com deteriorar uns governs progressistes a costa de magnificar “ad infinitum” els errors i menystenir els encerts, fins aconseguir en l’imaginari col·lectiu, inclosos els seus protagonistes, un sentiment de fracàs i derrota.  Com també seran objecte d’estudi els fets actuals on els mitjans fan tot el contrari. Els que ens aixequem amb el despertador-ràdio, no importa el comentarista que et trobes que no posi des de la primera hora “el Botafumeiro” per lloar el realisme i encert dels governants i la ignorància i mala fe dels que s'hi oposen.

D’ací la importància que cada cop es dóna en la política de semblar més que fas que no pas fer. De retallar per demostrar que no et tremola la mà que construir a partir d’acords i pactes.

Lamentablement CiU juga aquesta carta de destruir. Per salvar la locomotora, l’economia, diuen, cremen tots el vagons un per un, menys els de primera!

En temps difícils podem donar el millor de nosaltres, treballar fent xarxa, deconstruir el missatge de pensament únic, renovar el sentiment de solidaritat, fer ponts amb tots els que pensem semblant i avançar amb coratge.

En temps difícils alguns donen el pitjor, a l’Ajuntament i a la Generalitat, però tranquils: diuen que són els governs dels millors!

Els sous del polítics s’han de correspondre a la feina que fan

Per tal d'impedir que les cambres parlamentàries, i en general la representació política, fossin un vedat exclusiu de les èlits, arreu d'Occident, els càrrecs institucionals van començar a ser remunerats amb fons públics. I no només això, les democràcies més sòlides van creure que els seus gestors havien d'estar ben pagats, perquè això els faria menys vulnerables a qualsevol forma de corrupció econòmica.

Ara bé, tots els càrrecs públics han de ser pagats, amb l’eufemisme de les dietes s’ha de permetre que s’acumulin ingressos que no es justifiquen per la feina que directament comporta l’exercici de la seva responsabilitat? Ho deixo ací.

Recordo una discussió en els primers anys de democràcia entre dos recents diputats: un era metge amb altes responsabilitats a l’hospital de Bellvitge i l’altre recentment havia deixat el seu treball poc qualificat a la construcció. Ambdós eren uns bons representants i es discutia el que havien de donar al partit. En un cas el sou de diputat era similar al que cobrava en la seva feina i en l’altre cas el multiplicava per cinc. L’acord va ser que cadascú havia de viure com a diputat igual que en la seva feina anterior. Això va ser possible perquè ambdós -el que tenia un sou més modest i el que guanyava més- entenien la política com un servei temporal i altruista. No havien de guanyar ni perdre respecte a la seva professió que no era la de polític.

Darrerament, sota els embats o amb el pretext de la crisi, aprofitant la mala imatge que els mitjans de comunicació ressalten de la política, impera entre nosaltres un discurs dominant que exigeix retallar els ingressos i els ''privilegis", els envolta de tota mena de sospites i els descriu poc més que com una colla de paràsits. No discriminant aquells que justifiquen la seva feina, fent-los caure en la classificació genèrica dels “que viuen de la política”.

El concepte de política professional, de “classe política” ha capgirat el bon nom dels que fan política i això, per una part provoca la fugida de persones preparades i prestigioses d'unes responsabilitats polítiques en les quals només podrien perdre-hi diners, privacitat, tranquil·litat i bon nom. I per una altra banda afavoreix una mena de persones servils del respectiu aparell, individus incapaços del menor gest d'independència, no fos cas que fossin exclosos de les llistes i haguessin de tornar a treballar per poc més de mil euros mensuals.

Si no modifiquem sensiblement el sistema electoral, el pes de les cúpules dels partits en la configuració de les llistes i prestigiem la política amb l’exemple dels que s'hi dediquen honestament, engreixarem el populisme autoritari i debilitarem encara més la democràcia.

Moció pel referèndum constitucional

No s'hi val emparar-se en que determinats temes són prou complexos per sotmetre'ls a referèndum, i que per la seva complexitat cal deixar-los en mans d'experts. La democràcia no és complexa ni és cosa d'experts: és cosa de tothom. Cal deixar enrere la vella política que com el despotisme il·lustrat entèn que la política és per al poble però sense el poble.

Moció sobre el referèndum constitucional

Fer un referèndum per la reforma constitucional és molt més que una qüestió ideològica.

Salt al cor

Lamentable el que està passant a Salt. Té més d’estracanada que de conflicte polític, on predomina més l’interès personal que el representar als ciutadans. Transfuguisme d’uns individus que es presenten per una plataforma xenòfoba i que ara des de l’interès particular (l'anomenat grup mixt?) donaran suport a “Conveniència”. Mala política, que algú del partit del govern hauria de dir quelcom.

Però aquests fets cauen en terreny abonat per una situació social que és herència d’un no-model de desenvolupament metropolità que per conveniències d’uns i per mancances d’altres va convertir Salt en la zona urbana d’habitatges barats que el mercat destinava als nouvinguts. La cobdícia de persones humils que podien revendre el seu piset per molt més del que els hi havia costat i uns bancs que en plena bombolla donaven crèdits com xurros guetitzaren blocs i carrers.

Quan la primera onada de migració de la segona meitat dels 90, fou substituïda per una altra de més forta els primers anys dels segle XXI agafà amb el pas canviat al govern socialista de l’època i es produí la substitució per CiU, o UiC. Aquests parlaven molt però no tocaren mai les arrels dels problemes, el mercat immobiliari i la desvertebració social, i posaren petroli al foc. Desmantellaren els serveis socials de proximitat i els traslladaren al Consell Comarcal, i el resultat foren unes polítiques socials inconnexes i sense suport polític, malgrat l’enorme esforç dels professionals i de moltes entitats.

He viscut des de Girona les polítiques d’aquest darrers vuit anys a la ciutat veïna de Salt. Ni he estat ni en seré d’indiferent. Primer govern de CiU, després del PSC i ara una nova coalició de CiU + dos exPxC. Si no reaccionem d’ací quatre anys tot estarà pitjor.

Vaig intentar contribuir sense èxit a que es fes a Salt una àmplia coalició progressista que assentés les bases d’un canvi estratègic, a redós del moviment “Som un sol poble”, però les velles dinàmiques, partidisme i/o desconfiança, ho varen impedir i les esquerres avui són més dèbils que abans de les eleccions.

Cal treballar en perspectiva metropolitana i preparar amb complicitats avui el canvi que hem de construir el 2015, a Salt i a Girona.

Cal un veritable debat polític

Vivim moments crucials de la història present. Però on és el debat polític? Els parlaments han esdevingut cambres cada dia més opaques. Posen en escena acords i desacords massa sovint amanits als despatxos privats de les cúpules dels partits. Sovint són fronts d'anticipació de les pròximes campanyes electorals.

Algú podria dir que el debat polític s'ha traslladat de les cambres als mitjans de comunicació. Empíricament és fals. Dels pocs espais existents de debat polític als mitjans de comunicació, la majoria són simulacres de debat, ja que no hi solen intervenir els responsables de les grans decisions.

En trobem succedanis: espais d'entrevistes a polítics, tertúlies i programes d'humor. Però en el millor dels casos, els entrevistats dicten, no debaten. En les tertúlies, tot depèn de la selecció dels opinadors i dels experts. L'humor polític pot ser sa, creatiu i divertit, però ningú el confondrà amb un espai de debat.

I a Internet i a les xarxes socials hi ha debat, però només entre els afectats per les decisions, els responsables callen.

El problema és que en l'imaginari col·lectiu els referents dominants de la figura i les actuacions dels polítics corresponguin a models creats des de la paròdia, la sàtira o el sarcasme.

Els ciutadans necessiten, sobretot en temps de crisi, veure i sentir de prop com els seus representants compareixen i s'expliquen i com fan comparèixer i explicar-se els responsables dels altres poders no representats.

L'altre tècnic de confiança del PSC, pagat entre tots

Cap de l'oposició?

Pacte x Girona: mal començament

El Ple de cartipàs: una fotografia de qui és qui a la ciutat.

El ple de cartipàs va evolucionar diferent del que esperava. El dilluns assentàvem tots els grups les bases d’una nova governança traslladant al Ple més competències. El govern podia funcionar amb l’abstenció de la majoria de l’oposició i restava un tema, el gerent, que podia quedar aparcat, sense suport suficient a Ple. Era un bon començament: el govern podia governar i l’oposició enfortida per controlar i proposar.

L’alcalde legítimament mou fitxa per aconseguir l’aprovació de la gerència, el que ja és menys explicable és l’actitud de les forces polítiques que li concedeixen el desig, malgrat que hores abans s’hi oposaven, escenificant  dos pactes signats a part i contradictoris.

Tot te una explicació, jo us dono la meva. Al PP li va bé escenificar un acord amb CiU en la línia de què està fent al Parlament de Catalunya, fins ací bé. El que és ingenu o almenys contradictori és que hagi de empassar-se una torna com el pacte del PSC també amb CiU, farcit de qüestions de rebost partidista que contradiuen el discurs de la Concepció Veray. El PSC fa un poti-poti d’acords,  i tot i que diu en el Ple que el pacte és solament de cartipàs, alguns temes com el Pla estratègic són de legislatura. Ara bé, el més substancial és la vice-presidència de l’esmentat pla, el càrrec de “cap de l’oposició” (?) i un assessor més pagat pels ciutadans.

Cadascú és lliure de fer el que vulgui, tot i que els electors passen factura. Però no hem començat amb bon peu. Els interessos partidistes d’alguns faciliten excessivament  la consolidació d’un govern que encara ha de demostrar les seves bondats i sobre tot mal acostuma a l’alcalde per usar amb l’oposició el procediment de divideix i guanyaràs que dificulta a les esquerres de la ciutat de tornar a ser alternativa.

Bé, temps al temps, la vida continua.

Bankia surt a la borsa el dia 20, un exemple d’aprofitar la crisi per beneficiar a uns pocs.

 Foto: Carles Francesc - El País

S'ha guardat un silenci absolut sobre els monumentals forats que els governs autònoms dels dos grans partits (PP i PSOE) han generat perquè hi havia eleccions i no convenia ventilar els abusos i la pèssima gestió en plena campanya.  Els partits que fan de tornes (CiU i PNB), donant suport a un o l’altre tenen interessos compartits.  El cert és que això ha estat xauxa per als grups socials privilegiats de Madrid, Catalunya o el País Basc o les zones de la cultura del subsidi a perpetuïtat.

Però ara l'aixeta ja no raja prou per a projectes faraònics i tants abusos parasitaris. Finalment s'ha produït una única però modesta rectificació: la supressió del servei de l'AVE Toledo-Conca-Albacete, que després d'una colossal inversió només tenia 9 passatgers diaris de mitjana.

És a partir d'ara que veurem quines són les prioritats de qui governi a Madrid. L'invent de finançar les grans aventures amb els fons de cohesió de la UE ja no dóna més de si. És cert que encara els queda aprofitar la desigualtat de repartiment de recursos d’algunes comunitats, el que aquí anomenem espoli fiscal.

El primer episodi de l'hora de la veritat serà l'oferta pública de subscripció de Bankia, que sortirà a cotitzar a borsa el dia 20. És la nau capitana de les finances del PP, liderada per Rodrigo Rato, qui cobra 10,5 milions l'any després d'abandonar la gerència de l'FMI sense donar cap explicació.

Curiosament, una operació tan estrictament partidista potser justificarà que els qui condemnen la politització de les caixes, tot i que quan poden manar la practiquen sense límits, potser demanaran el suport dels rivals invocant l'interès general del país.

Tot el muntatge del Banc d'Espanya de banquització, el que alguns han anomenat la castració química de les caixes (per més que la majoria s'ho mereixin per la seva pèssima gestió) depèn que Bankia pugui obtenir 4.500 milions d'euros. I si no, ja hi tornarem a ser amb la falta de confiança i la preocupació pel  conjunt de l'estabilitat del sistema financer.

Tot fa pensar que de nou uns pocs se’n aprofitaran

El Trueta no es ven!

Abans d'ahir vàrem ser testimonis d'un episodi de la vella política de “peix al cove”: tu em dones quelcom a canvi d’un altre que t’interessi. La Comissió de Treball del Congrés dels Diputats va aprovar dilluns la reforma de les pensions impulsada pel govern Zapatero, que inclou l'augment progressiu de l'edat de jubilació fins als 67 anys. El suport de CiU va ser decisiu per a l'aprovació d'aquesta reforma, i el que han obtingut a canvi és la titularitat de set hospitals catalans, inclòs el Josep Trueta.

Ara, una de les opcions que té la Generalitat és vendre's els edificis, llogar-los per continuar-los utilitzant i guardar una opció de recompra de cara al futur. Els diners d'aquesta operació es podrien destinar a reduir el dèficit, seguint l’exemple de Groucho Marx en la pel·lícula “els germans Marx a l’Oest” on al crit de “més fusta!” cremen tots el vagons del tren per fer que funcioni la locomotora.

Aquest govern i el cor d’empreses mediàtiques que li fa de “palmeros” ha de saber que tot té un límit i ací i ara, a Girona, no acceptarem un joc de mans que ens deixi sense el nou Trueta amb l’excusa de diners a la caixa per eixugar un deute que pot aprimar-se per altres mitjans.

Que resti de moment ací, avís per a navegants!