Soc d’una
generació en la que alguns vàrem optar per l’esquerra en la clandestinitat contra
el darrer franquisme rabiós, l’esquerra majoritària, “el partit”, era el PSUC.
Amb la transició aparegueren demòcrates com a bolets, en una bona temporada. El
PSUC aguantà bé fins el 1980 i aleshores explotà per contradiccions internes i
se’l feu implosionar per aquells que donaven per acabada la transició i no
volien canvis profunds, ni socials ni nacionals, en el marc internacional de la
darrera etapa de la guerra freda.
Érem partit
de lluita i partit de govern, la forca al carrer i a les institucions com a
resultat del pes, de l’extensió, implicació i qualitat de la seva militància, tot
això ho feia possible. El seu desmantellament fou eina imprescindible per a
implementar la desarticulació social i la desindustrialització. La posada apunt
del capitalisme indígena per a l’ingrés a la CEE com a soci subsidiari.
Coincidí amb el desmantellament del PCF, cremat en el govern Miterrand i poc
després, amb la mort d’Enrico Berlinguer, que va obrir les portes a la
desaparició del PCI.
El Felipisme
i el Pujolisme regnaren a partir del status quo consolidat amb el 23F. Les
restes del naufragi ens reinventarem amb l’obertura al feminisme i l’ecologia i
en alguns cassos en la gestió en alguns ajuntaments, el cas de Farrés a l’ajuntament
de Sabadell fou un exemple. Però de fet, amb la consolidació del sistema ens mantinguérem
en la pura i simple supervivència.
En aquest cicle trencarem amb la tradició de
tenir un referent a Espanya, com a partit. A la fi, en coalició amb EUiA,
entrarem en els dos governs anomenats “tripartits”, de la presència en ells
tenim una valoració, alguns diríem autocrítica, pendent.
Avui nous
agents polítics i socials es troben en un mateix espai, en el marc d’una crisi
del sistema consolidat a la fi de la transició. De nou, al meu parer, cal
proposar continuar a la lluita i formar govern, com a objectius compatibles, si som capaços de superar la
contradicció entre fer política sense viure de la política, d'estar al carrer sense conformar-nos en la protesta. D’adaptar el temps
de la militància, el de la vida laboral i la familiar, el de la minoria compromesa i la
majoria democràtica. Sols paga la pena construir un nou estat si el fem millor
que el que ens ofega. Com diríem els resistents, aquets cop, sí!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada