De Beques universitàries i nazis!

El passat dimecres, vaig patir tot el pes dels partits de l’immobilisme, d’aquells que fan impossible l’acord Catalunya-Espanya, si no es sota les seves condicions de subordinació. La Proposta No de Llei, que vaig presentar a la Comissió d'educació, de traspassar les beques i ajudes als estudis universitaris a la Generalitat de Catalunya, aplicant el que diu l’estatut del 2006, fou rebutjada per 31 vots en contra (PP-PSOE-Ciudadanos) i 12 vots a favor (ERC-Podemos i confluències- DiLl-PNB-Grup mixt). Un retrat del que avui, i molt em temo demà, exemplifica la pervivència d’un model únic d’Espanya que ens porta indefugiblement a la independència, a la República catalana, si volem construir un futur emancipat de tuteles que ens subordinen i minimitzen.

Les intervencions del no foren variades, entre cíniques i agressives. El premi al cinisme recaigué en el PSOE, ens volia transaccionar una esmena de bones voluntats, si governaven ells ens mirarien bé, podríem executar les beques, però la organització, convocatòria i seguiment se’ls quedava l’estat. Més del mateix, la mateixa medicina que ha comportat immobilisme o arbitrarietat.

Ciudadanos, ja va confessar que es troba a les nostres antípodes i que creu en un model centralitzat, amb el nom de la igualtat dels individus, rebutjat la igualtat entre nacions. Aquest nacionalisme que no es confessa tal, perquè té un estat al darrera. Nosaltres, el hi vaig dir que també deixaríem de ser independentistes quan tinguem un estat propi.

El premi a la mala educació, des de la comissió d’educació estant, se’l va emportar el portaveu del PP, un diputat per Valencia! Que entre altres floretes em va etzibar el qualificatiu de nacional-socialista. Li vaig respondre que quan estudiava batxillerat, a l’assignatura de “Formación del Espiritu Nacional” ,a començaments dels setanta, vaig tenir un professors antic combatent de la “división azul”, que en contraposició del que deia em va vacunar definitivament del feixisme. Li vaig recordar que al seu país fou el feixisme qui va matar a Guillem Agulló. I que m’he educat en el respecte a l’adversari cosa que a ell li mancava.

Bé, coses del Congrés. La lluita continua!

Catalunya existeix, malgrat alguns mirin cap a un altre costat.

En aquest joc d’ombres i aparences en que s’ha esdevingut la política espanyola, apareix de forma nítida la desconnexió catalana. La negació d’una realitat mai es una bona decisió per a encarar el present i menys construir el futur. Catalunya amb totes les seves contradiccions, amb el partits en transformació i amb un electorat que es mou en funció de cada un dels reptes electorals, manté un ampli acord en el diagnosi, som una nació, i va ampliant el consens de que el camí a seguir es cosa nostra, oberts a tots i a tothom, però no esperant  res de qui no vol donar res.

No menystinc l’esforç d’una part de l’esquerra espanyola, parlo amb molts d’ells i elles i trobo interlocutors, però res fa pensar que puguin influir prou des de dins del sistema per a transformar-lo tant radicalment. La millor contribució que podem fer a que guanyin pes no es esperar a que en tinguin en un termini raonable a Espanya , passa al meu parer,  i pot semblar una paradoxa,  per a que nosaltres siguem capaços de fer trontollar el sistema amb el nostre procés constituent republicà.

La inèrcia del centralisme. D’això que anomenen “Madrid” però que te que veure no pas en un territori o ciutat sinó amb aquell model centralista que es configura amb els “Cuerpos del Estado”, l’anomenada “Brigada Aranzadi”,  al servei del Capitalisme extractiu que viu de l’estat i necessita d’aquest estat. Reina i mare de totes les corrupcions que es fan i es desfan.

Clar que els espanyols no son els nostres enemics, però si que ho és l’estat, mare per uns i madrastra pels altres! La nostra fraternitat republicana solament es pot vehicular mitjançant la sobirania, perquè no hi ha fraternitat sense llibertat.

Els hereus del franquisme, disfressats de liberals, es volen carregar els ajuntaments!

Des de l’ajuntament estant te’n adones de les necessitats d’una ciutat, de la seva gent i veus les possibilitats que els govern municipal te i les limitacions que les lleis li atorguen. Som una ciutat dins un estat de mentalitat profundament centralista, les autonomies han estat un vernís per amagar la profunda desconfiança amb les nacionalitats que han estat expulsades històricament de la construcció de l’estat liberal, però també es un estat que desconfia dels ajuntaments.

Tots els canvis revolucionaris a l’estat espanyol s’han covat als ajuntaments, les dos repúbliques tingueren en els ajuntaments el seu cor, vet ací que la casta dirigent de la que l’actual en sons els marmessors, sempre que ha pogut, els ha tingut collats i dirigits per dalt i quan no ha pogut els ha escanyat econòmicament. L’actual govern en aquesta fuga constant cap al passat te ara posat els ulls en els ajuntaments.

Mai en tant poc temps s’havia fet tant de mal a tanta gent. Es com una creuada, una destrucció sistemàtica de les bases del feble estat democràtic. En aquets tercer any triomfal s’afanyen a desmuntar drets i institucions, desmuntar el poder local és deconstruir una bona part de l’estat del benestar, del blindatge de la política de proximitat.

El que més mal em sap d’aquest despropòsit es el desmantellament dels serveis socials municipals. Aquest dependran de les comunitats autònomes el grans i els mitjans i petits de les diputacions. Es la renuncia de l’estat, com en altres temes, a seguir el camí europeu, i retornar al model caciquil del segle XIX. Per a la ciutadania una retallada de serveis, com deixa clar en el pla pressupostari del 2014 compromès amb Europa, 3.282 milions d’euros menys solament en el 2014 i 2015. Quan durarà aquest hivern?