En
aquest joc d’ombres i aparences en que s’ha esdevingut la política espanyola,
apareix de forma nítida la desconnexió catalana. La negació d’una realitat mai
es una bona decisió per a encarar el present i menys construir el futur. Catalunya
amb totes les seves contradiccions, amb el partits en transformació i amb un electorat
que es mou en funció de cada un dels reptes electorals, manté un ampli acord en el diagnosi, som una nació, i va ampliant el consens de que el camí a seguir
es cosa nostra, oberts a tots i a tothom, però no esperant res de qui no vol donar res.
No
menystinc l’esforç d’una part de l’esquerra espanyola, parlo amb molts d’ells i
elles i trobo interlocutors, però res fa pensar que puguin influir prou des de
dins del sistema per a transformar-lo tant radicalment. La millor contribució
que podem fer a que guanyin pes no es esperar a que en tinguin en un termini
raonable a Espanya , passa al meu parer, i pot semblar una paradoxa, per a que nosaltres siguem capaços de fer
trontollar el sistema amb el nostre procés constituent republicà.
La inèrcia
del centralisme. D’això que anomenen “Madrid” però que te que veure no pas en
un territori o ciutat sinó amb aquell model centralista que es configura amb
els “Cuerpos del Estado”, l’anomenada “Brigada Aranzadi”, al servei del Capitalisme extractiu que viu de
l’estat i necessita d’aquest estat. Reina i mare de totes les corrupcions que
es fan i es desfan.
Clar
que els espanyols no son els nostres enemics, però si que ho és l’estat, mare
per uns i madrastra pels altres! La nostra fraternitat republicana solament es
pot vehicular mitjançant la sobirania, perquè no hi ha fraternitat sense
llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada