Quins pressupostos de l'estat, valga'm Déu!

Portem setmanes treballant el pressupostos Generals de l’Estat 2017. Ara entrem en la recta final prèvia al seu pas pel Senat i el 26 en sessió única els el aprovaran definitivament. Ja se que es demanar molt, però si hi ha indecisos respecte a donar suport a la independència de Catalunya, solament cal que els hi donin un cop d’ull. Tot pas, tot canvi, te un cost,  però el no donar-lo, tot mantenint aquets model de capitalisme centralista i extractiu, és ruïnós per a nosaltres i els nostres descendents!

El cinisme de Montoro al presentar-nos avui, de nou, el que anomenen pressupost, es concreta no solament pel que diu, també per com ho diu i sobretot pel que no diu. Menteix sense que se li traspua que s’ha menjat el ratolí, dona un aire tavernari com si en lloc del faristol s’arreplegués a la barra d’un bar de moda i amaga entre moltes altres coses totes les inversions en diferit del pressupost de defensa a major gloria del lobby industrial militar.

Milers d’esmenes en set capítols, 35 seccions i la tira de proposicions addicionals, derogatòries, transitòries i finals, amb el annexos corresponents. Tindrem set minuts per secció cada grup i fins al dimecres ben entrada la nit no acabarem. S’han situat tres votacions llargues, llarguíssimes. Una dimarts i dues dimecres, la darrera al final de tot. Procediment carregosos que un cop assegurats els vots globals s’executaran amb una disciplina espartana.

Clar que hi hauran errors humans, els que tindran especial supervisió son les de totalitat de cada secció, perquè un vot negatiu, fruit d’un error humà, faria retornar tots el pressupost al govern. Amb una votació tant ajustada és l’únic que pot donar un cert interès. Els set minuts per cada secció, tot i que algunes estan agrupades, poden donar-se amb un hemicicle pràcticament vuit. A mi em toca intervenir en tres seccions: sanitat i serveis socials; educació, esports i cultura; agricultura i medi ambient. Aquest dues darreres les compartiré amb un altre company.

Fins ací l’explicació, ja us vaig dir que compartiria des d’aquest bloc. Experiència, com totes les de la vida, amb clars i obscurs!

Sense millor finançament municipal moltes promeses se les endurà el vent!

El franquisme veia en els ajuntaments un tentacle més del partit únic, un instrument de control ciutadà i un lloc on les elits locals fessin negocis. La transició no començà pels ajuntament com el 14 d’abril del 1931, al contrari es va haver d’esperar al 1979 per a democratitzar-los, això ens diu molt de les prioritats i del model que es va acabar aplicant.

Quan es va fer la llei de Règim local ja s’havien repartits els diners entre l’administració de l’estat i els nous sistemes autonòmics, el resultat fou que malgrat la democratització política municipal, per a finançar-se els ajuntament tingueren que posar ma a les requalificacions de terrenys, i ,amb més o menys grau i encert, a l’especulació urbanística. D’aquells temps, els actuals mals.

Les destrosses de les darrers bombolles immobiliàries les veiem al llarg de la nostra geografia i la corrupció d’alguns esdevé el major mal que la política democràtica ha rebut. Un ajuntament ha de donar serveis, ha de poder realitzar els canvis i transformacions necessaris, en definitiva cal finançament per a fer-ho.

El canvi del sistema de finançament obliga a aprimar les altres administracions i regular els serveis impropis, aquells que en teoria l’ajuntament no hauria de fer però com els altres no ho fan es veu obligat a proveir. Sense autonomia municipal i bon finançament no hi ha polítiques d’estat que ens portin a l’equitat.

Els hereus del franquisme, disfressats de liberals, es volen carregar els ajuntaments!

Des de l’ajuntament estant te’n adones de les necessitats d’una ciutat, de la seva gent i veus les possibilitats que els govern municipal te i les limitacions que les lleis li atorguen. Som una ciutat dins un estat de mentalitat profundament centralista, les autonomies han estat un vernís per amagar la profunda desconfiança amb les nacionalitats que han estat expulsades històricament de la construcció de l’estat liberal, però també es un estat que desconfia dels ajuntaments.

Tots els canvis revolucionaris a l’estat espanyol s’han covat als ajuntaments, les dos repúbliques tingueren en els ajuntaments el seu cor, vet ací que la casta dirigent de la que l’actual en sons els marmessors, sempre que ha pogut, els ha tingut collats i dirigits per dalt i quan no ha pogut els ha escanyat econòmicament. L’actual govern en aquesta fuga constant cap al passat te ara posat els ulls en els ajuntaments.

Mai en tant poc temps s’havia fet tant de mal a tanta gent. Es com una creuada, una destrucció sistemàtica de les bases del feble estat democràtic. En aquets tercer any triomfal s’afanyen a desmuntar drets i institucions, desmuntar el poder local és deconstruir una bona part de l’estat del benestar, del blindatge de la política de proximitat.

El que més mal em sap d’aquest despropòsit es el desmantellament dels serveis socials municipals. Aquest dependran de les comunitats autònomes el grans i els mitjans i petits de les diputacions. Es la renuncia de l’estat, com en altres temes, a seguir el camí europeu, i retornar al model caciquil del segle XIX. Per a la ciutadania una retallada de serveis, com deixa clar en el pla pressupostari del 2014 compromès amb Europa, 3.282 milions d’euros menys solament en el 2014 i 2015. Quan durarà aquest hivern?

Hem aprovat per ampla majoria al parlament de Catalunya el pacte fiscal, ara cal passar a l’acció!

Font: intocabledigital.cat

Ahir es va celebrar el Ple del Parlament sobre el Pacte Fiscal. El text aprovat amb els vots favorables de CiU, Esquerra i ICV-EUiA proposa un sistema basat en el concert econòmic, on la gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció de tots els tributs estatals suportats a Catalunya corresponguin a l’Agència Tributària de Catalunya, depenent de la Generalitat, que disposarà de la capacitat normativa i que establirà una quota de retorn a l’Estat.

Ha estat clau per a la votació favorable per part d‘ICV-EUiA els elements que s’han introduït en el redactat final del model. En primer lloc el finançament local, en segon lloc la col·laboració amb d'altres administracions de forma singular pel que fa a la lluita contra el frau fiscal, en tercer lloc l'objectiu de la consecució efectiva del principi de progressivitat fiscal en el sistema impositiu i en darrer lloc l'aportació catalana a l'Estat sense que Catalunya perdi posicions respecte la seva situació en capacitat fiscal després d'haver fet la seva aportació a la solidaritat estatal.

Amb tot, sóc crític al veure la manca de voluntat del Govern a l'hora de voler deixar de forma clara i sense ambigüitats en el document que els recursos que s'haurien d'obtenir amb aquest canvi de model es destinaran a polítiques socials.

Per això comparteixo el que Joan Herrera va insistir en el torn de rèplica dirigint-se al president per dir-li que de la mateixa manera que ICV-EUiA ha acordat el pacte fiscal, "encarin vostès un pacte social que expressi que no acceptem la política de retallades d'Europa i Madrid i que no acceptem el repartiment del dèficit". "Entrin al pacte social de la mateixa manera que nosaltres hem entrat al pacte fiscal i abandonin aquesta ideologia que no defensa els interessos de tothom".

Un altre regust amarg d'aquest ple específic sobre el pacte fiscal que es va celebrar ahir al Parlament de Catalunya, va ser la coincidència amb l'anunci per part del Govern d'acollir-se al fons de liquiditat. En el moment que exigim màxima sobirania fiscal el nostre autogovern pot quedar reduït a la mínima expressió. Entre el projecte de transició nacional i l'acceptació submisa del ‘this is life', així és la vida, han optat per així és la vida. Per més INRI, qui supervisarà els comptes de la Generalitat serà aquell ministre Montoro que el portaveu del Govern va qualificar de "macarra".

Ara bé, si el govern espanyol diu no al Pacte Fiscal, el Govern de la Generalitat tindrà tres opcions: confeccionar una majoria alternativa al Parlament per fer un pas endavant, convocar una consulta sobre la independència o convocar unes eleccions constituents. No hi ha més opcions. Fer una altra cosa seria sucumbir a la intervenció de l’Estat. L’ambigüitat no juga a favor de la credibilitat de la política. I ja no ens ho podem permetre!