Ni competències, ni incompetències

Malgrat el títol no entraré en interpretar la intervenció d’Ébole del dissabte passat. Cadascú es propietari de les seves paraules, clares o ambigües, en un moment polític on la polarització ens dificulta la percepció dels matisos. Sé quin és el meu adversari principal i es d’aquest del que parlaré avui, el govern del Partit popular. Si algú ho dubte, escolteu el discurs de Rajoy en la cloenda dels seu congrés on el varen aclamar.

Ni un mil·límetre es volen moure i parlen d’amputació, intentant fer creure a l’opinió pública espanyola que la nostra demanda de referèndum és una acció violenta. Fan un relat victimista on el govern es defensa de l’atac d’uns catalans enganyats pels seus dirigents. Fan tot el possible per a que les seves futures accions, aquestes si violentes, es vegin com un rescat dels hostatges, el catalans, en mans dels terribles independentistes.

S’estan gastant molt calers, en la intoxicació i en introduir tota mena de bulos i provocacions, a voltes troben un terreny abonat en els impacients i els sectaris, especies més abundants del que voldríem. Però més enllà de la confusió o de facilitar debats estèrils, el nostre futur depèn de la nostra responsabilitat i no valdran excuses, per fortes i reals que siguin.

Més enllà del nostres errors, incompetències, i de la manca de competències per abordar tot allò que és necessari, precisament perquè fem un anàlisi autocrític de ambdues coses, cerquem una sortida democràtica, el referèndum, que ens permeti albirar, si la majoria ho vol, una república catalana, fruit dels esforços col·lectius i amb voluntat de superar els errors del passat.

El Tribunal Constitucional és un tigre de paper!

Mao Zedong que ha passat a la història com el reunificador de la Xina després de 100 anys de desgavell, deia que els EE.UU eren un “tigre de paper” quan, en plena guerra freda, els hi etzibaven amenaces dia si, dia també. El tribunal Constitucional espanyol ens amenaça constantment als catalans però curiosament qui incompleix més les seves resolucions és el mateix govern espanyol. El darrer capítol: el traspàs de les beques universitàries a la Generalitat. Tres resolucions favorables i tres incompliments, el darrer aquesta setmana! Encara recordo la votació fa dos mesos al Congrés oposant-se a la transferència el trio “calamidad”: PSOE-PP-Ciudadanos.

De l'enèsima negativa del traspàs de les beques universitàries, sabeu que em va doldre més ? Doncs, que el ponent del PSOE per a votar en contra fossi l'únic diputat que els hi resta per Tarragona! Un cop més un català usat - i deixant-se usar- contra Catalunya! Que no em vinguin a cantar “Milongas” com diu la meva companya de grup la uruguaiana-catalana Ana Surra. Reconèixer la singularitat de Catalunya, au va!

L’argument de fons que tenien per a incomplir les sentències del TC, en paraules d’aquest personatge abans esmentat, era que no confiaven en el bon ús que la Generalitat faria de la competència. “No hace falta decir mas!”. Fa pocs dies em trobava amb representants del Consell d’estudiants de la UdG amb els que compartia la meva experiència sobre aquest tema, obrint relacions futures per a posar en comú els canvis necessaris en la futura universitat de la república catalana.

Per tant si el govern espanyol en fa cas omís de les resolucions del TC perquè nosaltres els hem de fer cas? El braç judicial de la catalanofòbia, el de l’estratègia separadora del govern central, resta doncs com un tigre de paper! A voltes el que cal per aconseguir la llibertat es no fer cas als que te la volen treure!

Els hereus del franquisme, disfressats de liberals, es volen carregar els ajuntaments!

Des de l’ajuntament estant te’n adones de les necessitats d’una ciutat, de la seva gent i veus les possibilitats que els govern municipal te i les limitacions que les lleis li atorguen. Som una ciutat dins un estat de mentalitat profundament centralista, les autonomies han estat un vernís per amagar la profunda desconfiança amb les nacionalitats que han estat expulsades històricament de la construcció de l’estat liberal, però també es un estat que desconfia dels ajuntaments.

Tots els canvis revolucionaris a l’estat espanyol s’han covat als ajuntaments, les dos repúbliques tingueren en els ajuntaments el seu cor, vet ací que la casta dirigent de la que l’actual en sons els marmessors, sempre que ha pogut, els ha tingut collats i dirigits per dalt i quan no ha pogut els ha escanyat econòmicament. L’actual govern en aquesta fuga constant cap al passat te ara posat els ulls en els ajuntaments.

Mai en tant poc temps s’havia fet tant de mal a tanta gent. Es com una creuada, una destrucció sistemàtica de les bases del feble estat democràtic. En aquets tercer any triomfal s’afanyen a desmuntar drets i institucions, desmuntar el poder local és deconstruir una bona part de l’estat del benestar, del blindatge de la política de proximitat.

El que més mal em sap d’aquest despropòsit es el desmantellament dels serveis socials municipals. Aquest dependran de les comunitats autònomes el grans i els mitjans i petits de les diputacions. Es la renuncia de l’estat, com en altres temes, a seguir el camí europeu, i retornar al model caciquil del segle XIX. Per a la ciutadania una retallada de serveis, com deixa clar en el pla pressupostari del 2014 compromès amb Europa, 3.282 milions d’euros menys solament en el 2014 i 2015. Quan durarà aquest hivern?