El capital de molts continua sent les nostres mans.

A l’antiguitat hom menyspreava el treball manual, perquè moltes societats el reservaven per als esclaus. Aleshores la feina, tota la feina, s’havia de fer “a mà”, doncs les màquines eren poques i no podien substituir la feina de la força de treball.

Es cert que els reis empraven les mans, encara que només fos per a signar edictes o segellar ordres. Les seves mans eren diferents que les dels treballadors, les tenien fines i blanques, sense clivelles i durícies. Els símbols del poder eren lleugers i alegres de dur.

Les maquines i els robots ens poden fer pensar que el treball manual ha passat de moda, i de nou alguns, per sobre de be i del mal, pontifiquen sobre negocis, capital i beneficis, quan de fet darrera els diners hi ha treball, sovint el treball d’altri, cada dia més dur i més mal pagat.

Ara hi ha moltes feines, em diríeu, que no necessiten de les mans o gairebé. O al menys no cal que per la feina s’omplin de durícies, feines necessàries i fins i tot dures. Teniu raó. Però mantinc un gran respecte per les mans.

No hi ha per a mi res mes digne que  les mans que produeixen, que creen la veritable riquesa. Son les mans d’una persona que sap de les eines, de la falç i del martell. Son mans amples o mes estretes, producte del treball que amb elles s’ha fet. Viure en dignitat, es un camí que fem amb les nostres mans.