1M:Els màrtirs de Xicago, el martiri quotidià!

La forma sobtada com va acabar la transició com conseqüència del 23F de 1981 ens ha deixat terribles febleses que en els darrers temps afloren d’una manera més que preocupant: una democràcia de baixa qualitat, una societat del benestar molt feble, un model econòmic en mans de determinades elits extractives, una dubtosa independència del les institucions bàsiques de l’estat i una confusió entre l’esfera civil i la religiosa, especialment pel que fa a l’Església catòlica.

Als principals partits sempre els ha interessat tenir l’església al seu costat i un sector de la jerarquia a trobat en aquets interès  un instrument per a restringir les llibertats personals i millorar el seu finançament. La persistència del model franquista del concordat n’és l’exemple més clar, però no l’únic.

Tant mateix l’obsessió per reduir els drets dels treballadors és una altre constant, amb l’ajuda els darrers anys de les institucions internacionals més properes, en mans del neoliberalisme més arrauxat. Els Pactes de la Moncloa a la transició, dels que va sortir una fiscalitat progressiva i l’Estatut dels Treballadors, han estat aquests darrers trenta anys buidats de contingut, o per a dir-ho més clar despullats l’un i l’altre de les garanties per a la majoria i retornant l’arbitrarietat a qui l’havia perdut a contracor, els poderosos.

Un cop més l'1 de Maig ha de ser de denuncia i alternativa, contra el frau i la corrupció que minoritza els ingressos necessaris per a l’estat del benestar i contra la precarització laboral que despulla de drets a la gran majoria dels ciutadans, els que treballen per compta aliena i els autònoms. Prou de passos enrere!

8 de marc. Dia de la dona treballadora, dia internacional de les dones.

En una època en que s’està aprofitant la crisi per retallar drets socials i reduir serveis públics, les dones ho estan patint d’una forma significativa. Continuen, les que treballen, patint una discriminació salarial que va del 18 al 25% en un mateix treball, poques excepcions i ha a aquesta regla de bronze dels salaris que fa de la desigualtat un problema endèmic, se li afegeixen massa sovint acosament sexual i vexacions.

Tampoc acabem de superar la distribució equitativa de les feines de la llar, fins i tot entre els nostres joves, encara la doble jornada laboral de les dones, a fora, la feina remunerada, i a casa, marca excessivament la quotidianitat de la majoria de les  nostres llars. No fem prou a les escoles, ni donem exemple a l’àmbit domèstic per a trencar la reproducció de rols arrelats en tradicions caduques i masclistes.

I quan pensem que hem avançat en determinats temes, de nou es produeix el retrocés, com és el cas de l’anomenada llei del avortament que si prospera deixa fora de la voluntat de les dones la decisió sobre el propi cos. Els sectarismes, els apriorismes ideològics d’arrel masclista, continuen fent estralls en la vida pública i privada. La lacra de la violència masclista, malgrat tots els recursos materials i legals que hi hem posat aquests anys per a impedir-ho no han pogut eradicar aquesta lacra.

Per aquestes raons hem de continuar lluitant i reclamant els drets de les dones per la plena igualtat per una vida digna i en llibertat, i en això els homes no podem ser espectadors, hem de ser part activa, al costat de les nostres companyes, per que no hi ha llibertat sense justícia i no hi ha igualtat si tots i totes no en som subjectes actius, d’una  lluita quotidiana, permanent, sorda i constant, per una societat on ser dona no sia font de desigualtats.

L’aigua no es una mercaderia, és un dret!

Les fonts han de rajar, l’aigua ha d’estar a l’abast de tothom. Difícilment trobaríem algú que digues el contrari. Però els camins inescrutables de la crisi generen monstres. Quan vaig assabentar-me de que l’ajuntament veí,  Salt, havia decidit tancar les fonts públiques primer no m’ho podia creure, després escoltant les explicacions dels governants la meva incredulitat va canviar per indignació.

Ahir davant la demanda al Ple de Salt, per part de l’oposició progressista, d’aixecar el tancament, les respostes abundaran en el mateix, la ignorància i la por, conceptes que van lligats i que reflecteix la incapacitat per donar solucions als problemes reals. La gent de CiU s’ho hauria de fer mirar, si el PxC et dona la raó alguna cosa malament estàs fent!

La privatització de l’aigua no ajuda, en un moment com el que vivim, a assegurar un dret, em direu que no és l’únic que s’està conculcant, es cert, però l’aigua te quelcom d’emblemàtic, de frontera que si es trenca tot si val. Avui sembla que no hi ha, de nou, fronteres a l’explotació, no hi ha límits al guany a costa de la insolidaritat.

Per tot això son tant importants les veus que s’aixequen reclamant una gestió social de l’aigua, gent com “aigua és vida” ens aporten no solament un diagnòstic encertat, també solucions factibles, que passen per la municipalització dels serveis d’aigües, que assegurarien no solament un preu més raonable sinó que també, que l’aigua flueixi i arribi a tothom. I la torre Acbar si esdevé un hotel, que s’ho facin, però l’aigua que ens la tornin!