L’aigua no es una mercaderia, és un dret!

Les fonts han de rajar, l’aigua ha d’estar a l’abast de tothom. Difícilment trobaríem algú que digues el contrari. Però els camins inescrutables de la crisi generen monstres. Quan vaig assabentar-me de que l’ajuntament veí,  Salt, havia decidit tancar les fonts públiques primer no m’ho podia creure, després escoltant les explicacions dels governants la meva incredulitat va canviar per indignació.

Ahir davant la demanda al Ple de Salt, per part de l’oposició progressista, d’aixecar el tancament, les respostes abundaran en el mateix, la ignorància i la por, conceptes que van lligats i que reflecteix la incapacitat per donar solucions als problemes reals. La gent de CiU s’ho hauria de fer mirar, si el PxC et dona la raó alguna cosa malament estàs fent!

La privatització de l’aigua no ajuda, en un moment com el que vivim, a assegurar un dret, em direu que no és l’únic que s’està conculcant, es cert, però l’aigua te quelcom d’emblemàtic, de frontera que si es trenca tot si val. Avui sembla que no hi ha, de nou, fronteres a l’explotació, no hi ha límits al guany a costa de la insolidaritat.

Per tot això son tant importants les veus que s’aixequen reclamant una gestió social de l’aigua, gent com “aigua és vida” ens aporten no solament un diagnòstic encertat, també solucions factibles, que passen per la municipalització dels serveis d’aigües, que assegurarien no solament un preu més raonable sinó que també, que l’aigua flueixi i arribi a tothom. I la torre Acbar si esdevé un hotel, que s’ho facin, però l’aigua que ens la tornin!