Unes jornades amb militars.

En aquesta etapa de Madrid em vaig fer un propòsit, entre d’altres, aprendre tot el que pogués. Hi ha aspectes que resten fora del teu abast i que solament determinades circumstàncies et permeten conèixer. Una d’aquestes realitats poc conegudes, que m’ha ocupat tres matins intensos ha estat un curs que ens ha donat el CESEDEN a diputats i senadors de la comissió de Defensa. Ponències i col·loquis amb alts comandaments militars i una visita al centre de control de la defensa i al de les unitats especials, a Retamares, prop de Madrid. Diuen que el coneixement no ocupa lloc...

He de confessar que ha estat interesant, el meu darrer contacte amb l’exercit fou a la mili que vaig fer a la “división acorazada Brunete”, i no es pas el millor record de la meva vida. Han passat anys i la professionalització de l’exèrcit s’ha fet notar i l’OTAN, de la que no en soc partidari, com a mínim, a fet viatjar als militars espanyols i viatjar obre la ment, sens dubte.

Com soc de parlar, no m’he tallat ni un pel -protegit per la immunitat tot s’ha de dir- al referir-me a les funcions de l’exercit al segle XXI, del seu finançament i de les amistats perilloses amb la industria militar. M’he trobat molta més receptivitat de la que esperava fins i tot quan vaig citar la guerra civil com una guerra també de militars en els que el lleials foren els perdedors.

Vaig insistir en la neutralitat política del exèrcit i vàrem debatre sobre aquest fet. A ningú se li escapa que no prendre part en política per part de l'exèrcit  l’hauria de excloure de qualsevol us en el tema català. Així ho vaig plantejar, en aquests termes, en les rotllanes que fèiem a la pausa dels cafès. Tensió, però es guardaren les formes. Bé, una experiència interesant...diferent.

ADIF crida a l’exèrcit!

Aquesta gent d’ADIF sembla sortida d’una pel·lícula de Berlanga, amb alguns dels seus antics dirigents imputats per no se sap quants diners distrets i quants contractes amanyats, els actuals fan mèrits desinvertint en les obres pendents i el manteniment de les ja completades. I quan el riu Güell, com  a bon riu mediterrani s’omple amb la pluja i torna a la seva llera original és troba una obra incompleta amb un mur de rajols com a topall. El resultat ja el sabem, encara avui una part del túnel inundat.

Com a bons directius del “Estado” no entenen que aquest punt del traçat de “provincias” doni tantes molèsties, per a ells les ciutats son un entrebanc i les autoritats locals una molèstia, ja no parlem dels ciutadans, pura i senzillament, per a ells,  no existeixen.

Si hi ha un problema la culpa és de l’altre, i si plou com no la culpa són de les clavegueres, malgrat que en el pou d’atac aquestes és varen desviar seguin les seves instruccions! Però a gran remeis grans solucions. Quan l’estat espanyol te un problema la solució, com no, més tradicional és cridar a l’exèrcit!

De nou, com en una pel·lícula de Berlanga, la realitat supera la ficció! Arriba l’exèrcit a Girona per a bombejar l’aigua i resulta que no ho pot fer fer amb rapidesa per que no te les bombes adequades! Prenem nota.

Un nou rei disfressat de militar

Sovint, com vestim marca una mica com som. Sempre m’ha molestat que et diguin com has de vestir, el capteniment en dir-te que has de posar-te corbata, americana...o no ho he fet o senzillament no han gaudit de la meva presència, afortunadament pots viure sense aquestes tonteries. Ara bé acceptar-les per oportunisme o per manca de caràcter diu molt de com és cada persona.

La manca de legitimitat del nou rei, del que serà entronitzat quan publiqui aquest post, no el redimeix la roba triada però si que ens exposa la ideologia i els interessos que hi ha darrera. La tria o imposició de l’uniforme militar és una relíquia predemocràtica, de fer la pilota a un dels tres poders que conformaven el franquisme, juntament amb l’església i el movimiento nacional, un i altre ben representats per Rouco Varela i Mariano Rajoy.

Malgrat els anys transcorreguts i el mite que el ministre Serra i l’OTAN havien capgirat  l’ADN de l’exercit, aquest com la monarquia son els successors del règim de Franco. L’exèrcit espanyol és l’hereu de l’exercit “nacional” que va guanyar la guerra contra l’altre mitat, la democràtica, de l’exèrcit de la república.

Felipe, vestit de militar, de capità general, fa homenatge d’una institució que esdevé partidista al situar-se en la política. Per què la victòria militar que entronitzà Franco, també capità general, va fer de la guerra, la política per altres mitjans, el fonament del règim que crea la figura de cap de l’estat a títol de rei que assumí el seu pare i ara ell.

Tunis i Egipte, les flors de la revolta s’han tacat de sang!

Al llarg de la vida vas acumulant idees i pensaments que son el resultat dels mestres i les lectures que has assolint. No poques vegades entren en conflicte i es mitjançant aquest conflicte que vas avançant. No suporto el sectarisme que va per una via contrària, que es queda en la foto fixa i no evoluciona. Algunes interpretacions ideològiques i religioses poden fer del sectarisme una arma que destrueixi la llibertat i conculqui els drets humans.

Les primaveres àrabs que començaren a Tunis significaren un alè de llibertat. Els sectors més joves i educats varen prendre la iniciativa i vells dictadors varen caure definitivament. Però totes les contradiccions que sovint les dictadures deixant latents, al desaparèixer la repressió, tornen a aflorar.

A Tunis, com a Egipte, el fonamentalisme religiós va prendre el relleu i usà tot el seu aparell i la coherència d’un missatge senzill, arrelat en la conviccions religioses més simples, per a guanyar les eleccions. En ambdós casos per poc, però amb una diferència front els grups laics que li donava la hegemonia, la seva unitat davant de la divisió dels adversaris.

Han tingut que succeir assassinats de líders laics i d’esquerres a Tunis per que s’obri un procés de revisió profunda d’un sistema que mal interpretat ve a dir que qui guanya unes eleccions durant el temps del mandat pot fer el que vulgui sens comptar amb ningú. No ens recorda també el que passa a Espanya darrerament?

A Egipte van tornar a sortir al carrer, la joventut revolucionària, la que va omplir el Caire contra Mubarak, però aquest cop contra un govern que, si bé estava escollit democràticament, destruïa tota dissidència. L’obcecació del President Mursi de no pactar, de negar-se a tot acord, va permetre que l’exèrcit justifiqués la seva intervenció.

Però, ai las! Tot fa pensar que darrera l’exèrcit no hi ha res més que un altre sectarisme, el de la força, el de mantenir també privilegis per una casta. El resultat sagnant d’aquests darrers dies posa més lluny que mai els desitjos de la primavera àrab i ens porta de nou al vell sistema de situar la força per sobre de la raó!