Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris feixisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris feixisme. Mostrar tots els missatges

dilluns, 19 de febrer del 2018

L’extrema dreta com “atrezzo” davant del Tribunal Suprem.


Avui he tingut que aguantar els insults a un pam de la meva cara d’un ultradretà que estava barrejat amb els policies que l’haurien d’haver apartat darrera un cordó de seguretat. Un altre fatxa feia fotos i ens deia que patiríem les conseqüències. Pot ser qui llegeixi el que he explicat ho trobarà normal després de l’1-O.  Però la perdua de les formes al llarg de totes aquestes setmanes, la col.laboració amb l'extrema dreta, es quelcom que ataca no solament la decència i la seguretat, sinó  també afecta al conjunt dels ciutadans de l'estat, no solament els catalans.


El progressiu tracte com a criminals dels acusats, sense sentència ferma, l’agitació i propaganda en forma d’espectacle mediàtic, l’ús i abús de l’insult que va més enllà de la desqualificació política de l’adversari, crea un clima perillós en una part de l’opinió pública i especialment en les forces de seguretat de l’estat, que haurien de vetllar per l’ordre, però de fet abonen per acció- 1 d’octubre- o -per connivència amb l’extrema dreta-  per omissió, el  desordre i la violència.

Que en aquest ambient em trobi gent a Madrid, com el taxista que m’ha recollit a l’estació avui, que s’adreça amb educació preocupat per la repressió i desitjós de diàleg, em sembla gaire bé miraculós, però de fet posa en evidència la covardia d’aquells sectors polítics espanyols que no planten cara a PP-Ciudadanos o fins i tot els hi donen suport amb el 155. Solament hi haurà una Espanya democràtica si vertebren una alternativa i no un seguidisme esporuguit a la dreta extrema.

Continuaran les compareixences davant del Tribunal Suprem, la dreta extrema afermarà la seva complicitat amb l’extrema dreta, però cada dia ens trobaran més forts en la nostra lluita anti-represiva. Amb aquesta lluita, amb la formació de govern i amb la internacionalització del que fem i fan, serem cada dia més forts i serem més. Aquets triple vessant,  ens ha de permetre una nova fase on el poble de nou serà el protagonista necessari, imprescindible. 

dilluns, 18 de juliol del 2016

A 80 anys d’un nefast 18 de juliol!


Aquest 18 de juliol m’agafa acreditant-me al Congrés de diputats. Trepitjant el vell edifici penso en el que va passar fa vuitanta anys, en com es va rebre l’aixecament, el dia abans, de l’exèrcit d’Àfrica i que des de Canàries havia arribat un avió amb el general Franco per a prendre el seu comandament. Moments d’incertesa governamental i de decisió al carrer. Una Generalitat que va prendre ràpides mesures i amb l’ajuda sindical derrotaria estrepitosament als colpistes. Però Occident, ai las! acovardit pel feixisme es va desentendre. Quin relat tant diferent feríem avui si no hagués estat així !


El relat dels vencedors continua planant en aquesta institució, oblidant que fou dissolta, convertida en magatzem i, per sa fer-se amables al guanyadors de la Segona Guerra Mundial, reciclada com a Cortes d’un regne, en el que regnava un dictador sanguinari. Alguns, no pocs, sembla que pensen que la història de l’Espanya contemporània començà el 1978. Abstrets en les seves carreres i els seus interessos no gosen i/o no volen capbussar en els seu orígens. El mirall els hi retorna una imatge que prefereixen no mirar.

La llei de la memòria històrica d’octubre del 2007 va néixer descafeïnada, deixant a cada pressupost de l’estat ordinari el finançament, resultat: des de que governa el PP zero euros! Intentarem, el temps que estem, forçar la discussió per a replantejar més d’una qüestió incòmoda, l’oblit interessat ens trobarà com adversaris. Espero que la correlació de forces en sigui favorable i si més no els situarem de nou davant la història que no volen reconèixer.

Molt sovint des de fora d’Espanya es fan la pregunta de perquè no hi ha un partit d’extrema dreta i xenòfob en creixement com en altres indrets d’Europa. Estudiar la transició ens dona la resposta, el PP és un gran partit contenidor de la dreta extrema espanyola, el centre dreta que és a Europa el resultat dels que des de posicions conservadores s’oposaren al feixisme en la Segona Guerra mundial, solament existeix al país basc i a Catalunya.

dimarts, 14 d’abril del 2015

Un 14 d’abril. In Memoriam! Miquel Santaló, alcalde de Girona!


En un dia com avui recordo els gironins i les gironines que plens d’il·lusió obriren les portes de l’ajuntament a la república i al catalanisme. Una generació que el 1939 fou víctima de la repressió i de l’exili. Els somnis destrossats per la barbàrie, els vencedors desfilant per la ciutat, quanta ràbia i impotència amb el seminari ple a vessar de presos i tantes famílies esperant amb un fil d’esperança una carta d’algun país americà que digues que el seu pare, marit o germà havia arribar sa i estalvi.

En un dia com avui, som moltes els gironins i gironines que compartim els mateixos somnis que Miquel Santaló i els altres 14 regidors que obtingueren una victòria històrica el 14 d’abril. 15 regidors de 23!!El nou règim república fou proclamat pel flamant alcalde el mateix 14 a la tarda des del balcó de l’Ajuntament.


“Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria; era l’època de la fe i l’època de la incredulitat; l’estació de la Llum i la de les Tenebres; era la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació; tot se’ns oferia com a nostre i no teníem absolutament res; anàvem tots directament al Cel, tots ens precipitàvem cap a la direcció contrària.” Amb aquesta famosa frase comença Una història de dues ciutats, Dickens, sembla que ens parli d’aquella època d’esperances i frustracions on de l’ou de la serp va sorgir el feixisme, la seva variant espanyola, el  franquisme,   i desfermà una guerra i una llarguíssima dictadura.

Em sento un més acompanyant el 1939 a l’exili els 62 diputats de les corts per la frontera amb França, em sento polissó en un dels vaixells que el govern de Mèxic posà a disposició dels exiliats i acompanyo les despulles de Miquel Santaló enterrat lluny, molt lluny, a Guadalajara, Mèxic.

Sempre en el record, els que lluitaren i moriren per fer una Catalunya i un mon millor. Visca la república!


dilluns, 29 de juliol del 2013

Per què a Cécile Kyange li han tirat plàtans?


Després de ser comparada pel vicepresident del Senat italià amb un orangutan, la ministra italiana d’integració, Cécile Kyenge, d’origen congolès, va ser objecte la nit del divendres d’un acte racista i de menyspreu cap a la seva persona, en ser-li llançats dos plàtans.

Foren uns militants d’extrema dreta, els nous feixistes vestits d’Armani, els que tingueren aquets dubtós honor, militants de “Fuorza Nuova”, feixistes de l’amalgama electoral del processat Berlusconi.

Plou sobre mullat, per que una de les característiques generals dels feixismes ha estat el seu racisme i la consideració de la inferioritat de tots aquells que no eren de raça blanca. El feixisme italià seguiria les passes del nazisme, el que millor va articular el racisme, i en concret l’antisemitisme, com un element central de la seva doctrina gracies a un pseudo-biologisme que determinava que la raça ària tenia l’obligació de subjugar les races inferiors.

Alfred Rosenberg, un dels principals teòrics del biologisme nazi, ho expressa en la seva obra “El mite del segle XX”, reeditat recentment a Espanya i que vaig veure exposat a la llibreria Europa. Un llibre i una llibreria que en la majoria dels  països europeus no existirien. Però a Espanya l'ombra del franquisme és molt allargada.

Os adjunto un paràgraf significatiu, que explica per que es multipliquen els descerebrats que de nou aixequen les brutes i sagnants banderes del feixisme. Llegiu el fragment  i os podeu abstenir de la resta de la obra.

“La nova doctrina de la humanitat(...) també va encunyar, ja cap a l’any 1740, la frase impacte dels últims 150 anys, “Llibertat, Igualtat, Fraternitat”, i va crear la caòtica democràcia, desintegradora de pobles (...). Gràcies a la prèdica de l’humanitarisme i a la doctrina de la igualtat, qualsevol jueu, negre i mulat va poder arribar a ser ciutadà de ple dret en un estat europeu; gràcies a la preocupació humanitària per l’individu, als estat europeus proliferen institucions de luxe per a malalts incurables i bojos.”

No cal dir res més. Al costat de la Cécile, no passaran!