Viure, recordar i escriure.

Les coincidències formen part de la vida, però també de la mort, una de tràgica ha fet que dos homes de trajectòries diferents però compromesos amb el seu entorn ens hagin deixat el mateix dia. Algú em pot dir que la mort a provecta edat és llei de vida, d’acord, però cada dia de més de determinades persones es un regal per a tots els altres. Jordi Carbonell i Narcís Jordi Aragó han estat d'aquesta mena de persones, un ens ha ensenyat a estimar la nostra ciutat i conèixer-la, l’altre tot un país, tota una nació, que la volem complerta.

Quant tens 18 anys tot està per fer i tot ho creus possible, i més si el que vivies era una trista, grisa i criminal dictadura. Recordo a Jordi Carbonell i la seva dona, al monestir de Sant Cugat, aleshores facultat de Filosofia i Lletres, fent-nos classe de català a la universitat. La UAB fou la primera en fer-ho amb en Franco encara viu. Companys i companyes com Antoni Puigvert, Montse Hosta o Anna Pagans. Quines classes! - llengua, agitació i propaganda- apreníem i desitjàvem aprendre més per a transformar un país i normalitzar la nostra llengua.

Amb vint anys, com estudiant de col·legi Universitari de Girona, a la casa de cultura, una primera trobada amb en Narcís Jordi Aragó, director aleshores de Presència, parlant de l’obra col·lectiva de la que fou inspirador i coautor, “Girona Grisa i negre”.  Trobades que et marquen i et fan estimar una ciutat on no has nascut però la fas teva per sempre.

Arribes doncs a una edat on els teus referents van desapareixent, aleshores te’n adones de la importància dels records i de la memòria escrita. Escriu, escriu, em deia un altre gran referent estimat, Antoni Gutiérrez Diaz. Més tard que aviat li he fet cas. Matèria i memòria, possiblement l’escriptura lliga els dos conceptes i permet que més enllà de la vida, efímera, es mantingui present el que persones generoses ena han deixat.

La seixantena: ”il reste tant et tant a vivre”

Quan la vida ens deixa, a una edat en que encara hi han molts projectes a mitges i un gran desig de cercar noves fronteres, la mort, la vella companya, es fa profundament injusta. Sempre és dura pels que ens quedem, el dol per l’absència de la persona estimada és un camí feixuc i un cop fet, el record ens dona fiblades al cor.

Ara a la seixantena, tot i ser una edat, si gaudeixes de salut i d’un mínim benestar s’obren moltes portes que duen a la felicitat. El poder dedicar més temps als teus, família i amics, assenta les bases de nous reptes o de completar pistes obertes de fa molt temps. El temps, tot i corre en un compte enrere, és mes teu, en tens un major control, es a dir, ets més lliure.

En la cerimònia de comiat d’una persona apreciada i admirada, també en la seixantena, veia en els ulls clars dels seus fills tot l’amor que hi veig en els dels meus fills  i se’m trencava el cor al copsar el dolor de l’absència tot just oberta com un dolorosa ferida. Quin goig tenim els pares quan els veus ja grans, quan tenen, entre moltes virtuts, la de ser unes bones persones.

L’equilibri entre la vida pública i la privada no és fàcil, com no ho és, de fet, viure al mig de les contradiccions que tens al teu voltant i les que dins teu hi conviuen. Els referents que has compartit, aquells que has tingut la sort de gaudir-ne i la desgracia de perdre’ls, son els teus millors consellers, en un debat permanent entre fer i esperar.

Em ve al cap una cançó de Serge Regiani, que, de fet parla de la “cinquanteine”,  diu:

“Il reste tant et tant à vivre

qu’on pourra faire

un long detour

si tu veux, mon amour.”