Escriure, Jordi, escriure...

Escriure, escriure , escriure ...una bona recomanació per aquells que des de l’activisme han accedit a les administracions públiques com electes i amb errors i encerts han copsat les limitacions i les potencialitats dels àmbits representatius. Reflexionar, cercar nous paradigmes teòrics, que reforcen l’experiència i et permeten nous reptes. Ahir a la 22, Jordi Navarro ens presentava el seu llibre: República i Ecologia.

Un llibre ben fet. Les seves 287 pàgines de densa informació són alhora fàcils de llegir, no és habitual aconseguir-ho. És mèrit de qui porta anys explicant el que creu i enfortint teòricament el que pensa. Espero davant d’unes braves de can Manolo, a la plaça Assumpció, tenir l’oportunitat de nou de compartir amb vells amics el que aquestes planes em, ens, motiven.

Una de les virtuts que hi he trobat és que defuig de la superioritat moral, que tanta gent de les esquerres traspua conscient o inconscientment i els allunya del comú de les persones, explicar no es pontificar i ser avantguarda no substitueix el fet que els canvis veritables, els que es consoliden,  necessiten de la majoria de la gent. Empatia i voluntat de convèncer és el secret.

Diuen que la reflexió ha de precedir a l’acció, hi estic d’acord. Però també de l’acció, del seu anàlisi, ha de sorgir la necessària reflexió que ens permeti avançar, defugint de tòpics i paraules sovint buides. La república que somiem es construirà amb moltes veus, amb molts matisos i d’entre ells els que somia i escriu en Jordi serà imprescindible.

Viure, recordar i escriure.

Les coincidències formen part de la vida, però també de la mort, una de tràgica ha fet que dos homes de trajectòries diferents però compromesos amb el seu entorn ens hagin deixat el mateix dia. Algú em pot dir que la mort a provecta edat és llei de vida, d’acord, però cada dia de més de determinades persones es un regal per a tots els altres. Jordi Carbonell i Narcís Jordi Aragó han estat d'aquesta mena de persones, un ens ha ensenyat a estimar la nostra ciutat i conèixer-la, l’altre tot un país, tota una nació, que la volem complerta.

Quant tens 18 anys tot està per fer i tot ho creus possible, i més si el que vivies era una trista, grisa i criminal dictadura. Recordo a Jordi Carbonell i la seva dona, al monestir de Sant Cugat, aleshores facultat de Filosofia i Lletres, fent-nos classe de català a la universitat. La UAB fou la primera en fer-ho amb en Franco encara viu. Companys i companyes com Antoni Puigvert, Montse Hosta o Anna Pagans. Quines classes! - llengua, agitació i propaganda- apreníem i desitjàvem aprendre més per a transformar un país i normalitzar la nostra llengua.

Amb vint anys, com estudiant de col·legi Universitari de Girona, a la casa de cultura, una primera trobada amb en Narcís Jordi Aragó, director aleshores de Presència, parlant de l’obra col·lectiva de la que fou inspirador i coautor, “Girona Grisa i negre”.  Trobades que et marquen i et fan estimar una ciutat on no has nascut però la fas teva per sempre.

Arribes doncs a una edat on els teus referents van desapareixent, aleshores te’n adones de la importància dels records i de la memòria escrita. Escriu, escriu, em deia un altre gran referent estimat, Antoni Gutiérrez Diaz. Més tard que aviat li he fet cas. Matèria i memòria, possiblement l’escriptura lliga els dos conceptes i permet que més enllà de la vida, efímera, es mantingui present el que persones generoses ena han deixat.

Jordi Vilamitjana ha mort! Escriure, escriure, escriure...!

Aclaparat per la noticia de la teva mort, s’acumulen de sobte tots els records i necessito escriure per fer viure el que de tu sempre m’acompanyarà, presencia i memòria, les llavors de l’eternitat.

A la sortida de la sala d’actes de la Normal se’m atansa un jove professor que acaba de participar en la primera assemblea que serà el pròleg de la vaga més llarga que hem fet els ensenyants en tota la nostra història, som al 1988 – amb que puc col·laborar? em diu- , vine, li responc. En el local de CCOO em proposa el butlletí que abans de cada assemblea, durant mesos, serà la font d’informació del professorat de les comarques gironines. Jordi Vilamitjana havia nascut per escriure, però no solament volia interpretar el mon, també volia canviar-lo. Fou el començament d’una llarga amistat!

Un altre flaix em ve a la memòria, vigílies d’un 8 de març a mitjans dels 90s, amb en Jordi i dues companyes, posem una pancarta recordant la data, els vigilants ens retenen i davant del cap de l’estació l’omplim d’arguments per a que la pancarta resti al viaducte, com qui posa una senyera al cim d’una muntanya. La paraula, l’argument, l’instrument de la intel·ligència, en Jordi.

Ens has deixat, costa fer-s’hi a la idea! tantes converses, tantes passejades, i els teus consells, tots, crítics i benèvols. Trobarem molt a faltar es teus articles en una ciutat a la que li manca autocrítica i li sobra cofoisme. Una ciutat que sempre tenies al cap, que estimaves amb bogeria, i per amor  en denunciaves els que se’n aprofitaven. Conscient de les desigualtats, hi lluitaves en la primera linia per a fer-hi front, l'educació, i la converties en un camí d'amistat, fent de l'exemple la millor manera d'ensenyar als teus alumnes. 

Jordi Vilamitjana, caigut en dura batalla, resistint fins al darrer moment, amb uns somriure i amb la ploma, escrivint i escrivint...Amic, company, ara pot dir a la lluna blanca que la vols, nosaltres continuarem el teu combat. Tot el nostre sentiment més profund per a la família, l’alfa i l’omega de la seva vida.

100.000 visites ! Un bloc. Idees i paraules compartides.

Quan vaig començar a escriure en aquest bloc ho vaig fer amb un cert escepticisme però amb determinació. Em vaig comprometre a ser regular, no espaiar excessivament les aportacions i a fer-ho amb total llibertat. Escriure com raja, no donar-hi masses voltes i ser sincer. La prova del nou es que si et tornes a llegir et reconeguis.

No puc més que reconèixer que m’ha sorprès el resultat. 100.000 visites em semblen molt i agreixo a tots i totes les que esporàdica o més assíduament pensen que paga la pena gastar una estona en llegir-me. A voltes m’he trobat gent que m’ha fet arribar la seva opinió i solament puc agrair la confiança que em dediquen.

Mirant retrospectivament em podria penedir de no haver començat abans, compartir moments, dubtes i reflexions des de que vaig assumir responsabilitats representatives a l’Ajuntament, però els fets a la vida flueixen i no tenen tornada. De fet he anat aquests anys anteriors, de forma pot ser menys sistemàtica, esborronant quaderns  amb dades, esdeveniments i reflexions. Deformació professional d’historiador! 

Faig el propòsit de continuar, al menys fins acabar l’actual mandat municipal, el maig del 2015, pot ser que fins i tot arribi als mil posts, si la salut i l’autoritat no ho impedeixen.  Mirant enrere pot resultar una crònica, personal i intransferible, una visió de la ciutat i el món que l’envolta, vista per una persona que diu el que pensa i que fa com diu, que escriu des de casa i des de la plaça del vi.