Quan la
vida ens deixa, a una edat en que encara hi han molts projectes a mitges i un gran
desig de cercar noves fronteres, la mort, la vella companya, es fa profundament
injusta. Sempre és dura pels que ens quedem, el dol per l’absència de la
persona estimada és un camí feixuc i un cop fet, el record ens dona fiblades al
cor.
Ara a la seixantena, tot i ser una edat, si gaudeixes de salut i d’un mínim benestar
s’obren moltes portes que duen a la felicitat. El poder dedicar més temps als
teus, família i amics, assenta les bases de nous reptes o de completar pistes obertes
de fa molt temps. El temps, tot i corre en un compte enrere, és mes teu,
en tens un major control, es a dir, ets més lliure.
En la cerimònia
de comiat d’una persona apreciada i admirada, també en la seixantena, veia en els ulls clars dels seus
fills tot l’amor que hi veig en els dels meus fills i se’m trencava el cor al copsar el dolor de l’absència
tot just oberta com un dolorosa ferida. Quin goig tenim els pares quan els veus
ja grans, quan tenen, entre moltes virtuts, la de ser unes bones persones.
L’equilibri
entre la vida pública i la privada no és fàcil, com no ho és, de fet, viure al
mig de les contradiccions que tens al teu voltant i les que dins teu hi
conviuen. Els referents que has compartit, aquells que has tingut la sort de gaudir-ne
i la desgracia de perdre’ls, son els teus millors consellers, en un debat
permanent entre fer i esperar.
Em ve al
cap una cançó de Serge Regiani, que, de fet parla de la “cinquanteine”, diu:
“Il reste
tant et tant à vivre
qu’on
pourra faire
un long
detour
si tu veux,
mon amour.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada